Le atiende Eduardo

Servicio de atención al cliente de Telefónica, le atiende Eduardo, dígame?


És aquesta la feina que farà Zaplana a Telefónica? Com va a parar un polític a una mega-empresa, en un càrrec virtual, que no té les més mínimes funcions definides? Quines contraprestacions va donar el PP a Telefónica per a que garanteixin als dinosaures del partit una retirada daurada? En quants xanxullos immobiliaris ha participat Zaplana abans de plegar?

Són preguntes de les quals tots intuïm les respostes, però que mai ningú ens respondrà de manera fefaent. Zaplana mai anirà a la presó ni mai semblarà que s'ho mereixi. I es retira a l'empresa privada tot dient, con dos cojones, que mai ningú li podrà retreure res en política, però els ciutadans amb dos dits de front, que ja no creiem en el pare noël, tenim clar que alguna cosa està podrida a Dinamarca.

P.S. Avui m'he recordat d'aquest relat quotidià que vaig escriure fa un temps.

Avui també sóc del Barça

Ens han fet encadenar una decepció rera una altra. El seu joc ha perdut més que la roba de color. Han perdut les opcions a tots els títols que s'han jugat fins ara. Hi ha partits que sembla que surtin a passar l'estona. Fot un mes que no fan un gol ni que els matin. Quan els veus, fan venir ganes de fer neteja i començar de nou. El més probable és que avui, els anglesos ens facin un traju a mida, i demà em contrarrecagui en tots els sants. Però sóc del Barça. Sóc del Barça a les dures i a les madures, i aquests caradures porten la samarreta del meu equip, i només per això, avui suaré, patiré i cridaré, i no perdré l'esperança fins a l'últim moment. Jo, avui, com sempre, sóc del Barça.

Epidèmia

Feia dies que la biblioteca estava esvalotada. Els rumors morbosos corrien com la pólvora per totes les lleixes. Ell, es mostrava impassible davant les tafaneries, pensant que es tractava d'invencions de les bíblies velles i de les novel·letes romàntiques cursis, però les veus van començar a ser tan generalitzades que els seus esforços per fer-se el sord van ser inútils. Es tractava d'una malaltia. Els exemplars més joves de la biblioteca estaven patint una epidèmia. Tot llibre, volum o facsímil que tingués menys de vint anys d'edat es desfeia a les mans dels lectors, que quedaven coberts de pols, cel·lulosa i àcars.

El nostre protagonista va continuar sense mostrar ni un punt de preocupació, tot i que entrava de ple dins la franja d'edat dels afectats. Pertanyia a una primera i única edició del 1993 d'una novel·leta d'un xitxarel·lo que mai va fer res més. Des de la seva arribada a la biblioteca de la Facultat de Filosofia i Lletres, el desembre d'aquell mateix any, ningú no li havia posat les mans al llom. Només alguna d'empenteta dels bibliotecaris de tant en tant, per acomodar els veïns. Ni tan sols en el gran inventari del 2000 van arribar a moure'l. Era un dels avantatges de ser fill d'un autor mediocre. Era cert que les seves pàgines s'havien cobert de fongs i s'havien esgrogueït prematurament, però si per desintegrar-se per acció de la plaga calia que algú el prengués, podia estar ben tranquil.

La Lourdes estava emprenyada. Eren les vuit del vespre d'un divendres, i a l'última classe de la setmana, al pedant catedràtic de literatura contemporània no se li havia acudit una altra cosa que encarregar un treball per al dilluns, i a més amb un tema gairebé tan idiota com el catedràtic: "Febre literària post-olímpica". Després d'una cerca ràpida als ordinadors de la biblioteca es va alçar amb una llista de títols. El primer de la llista era Els crims de la Vila Olímpica, d'un tal Ferran Casas.

Quan va notar a les cobertes el tacte de les mans suaus i femenines no s'ho podia creure. Quinze anys vivint en la total ignomínia, i justament ara que hi havia risc de quedar volatilitzat despertava l'interès d'algú. Nena! Deixa'm estar, cony!

Una setmana de merda, farcida de classes de merda i culminada per un encàrrec de treball de merda, no podia acabar de cap altra manera, va pensar la Lourdes, quan el llibre se li va desfer a les mans tot just fullejar-lo, deixant-la coberta de pols de dalt a baix.

Relat participant en el 52è joc literari del bloc Tens un racó dalt del món.

[MEME] Quins llibres t'han regalat per Sant Jordi?

En Charlie proposa aquest meme, dels llibres que hem rebut per Sant Jordi. Aquí van els meus:

Li passo el meme a l'Òscar, a en DooMMaster, a en Modgi, a en Gerard i a l'Edu.

Bon cap de setmana a tothom!

Visca l'ortografia

Cada vegada és més habitual trobar-se al parabrises del cotxe anuncis de pisos, de recursos de multes i de mil coses més. Em fot una ràbia tremenda. Sobretot perquè no m'interessen en absolut, però també perquè no m'agrada llençar-los a terra, així que he de buscar una paperera o enganxar-los al vidre del cotxe que tinc més a prop. Si plou, amb l'aigua, es queden enganxats al vidre i no hi ha qui els tregui.

Ahir, un d'aquests anuncis no va ser llençat a les escombraries, perquè va quedar claríssim des del primer moment, que era carn de post.

Zi uh carl fé arguna feyneta, no durtew a poner-bu en cuntactu amb el Cal·lo.

Sant Jordi!

Miro aquesta pintura i veig com la força, la violència, la lluita del bé contra el mal, i bla bla bla, s'ha convertit en concòrdia, en cultura, en flors, en passejades per les avingudes dels pobles i ciutats, en escaquejades de la feina... En un dia preciós, en definitiva. Que passeu un Sant Jordi ben joiós!

Gir a l'indonèsia

Ja fa uns anyets que em vaig treure el carnet de conduir, però me'n recordo d'una norma que em feia gràcia pel nom que tenia. En una cruïlla, quan dos vehicles que van en sentits contraris volen girar a l'esquerra, el codi de circulació permet que els dos vagin per l'esquerra. És una de les poques situacions en que es circula per l'esquerra. Aquesta maniobra es diu "Gir a l'indonèsia".

En els nostres temps, ja no queden cruïlles com déu mana, tot són rotondes (dels collons) i la gent ja no se'n recorda de quan anava a l'autoescola. Però ve't aquí que cada matí he de passar per una cruïlla on cal fer un gir a l'indonèsia, i cada matí, invariablement, m'he de barallar amb imbècils que volen anar per la dreta, muntant uns pollastres de dos collons, i a sobre criden i insulten perquè, pobrets, es pensen que tenen raó.

Així que si no us recordaveu del gir a la indonèsia, penseu-hi quan entreu a una cruïlla i no feu el préssec posant-vos farrucus sense tenir raó.

Barça 0 - Espanyol -2

El Barça ha llençat definitivament la lliga en favor d'un Real MadriT pèssim que no ha fet res de l'altre món per merèixer aquest títol. Ara totes les esperances estan posades en la Champions. Jo, que com ja sabeu, sóc molt optimista, especialment en el futbol, no seré qui tiri per terra aquestes esperances, però aconseguir la Copa està molt i molt difícil.

Pel que fa al derbi, vaig veure dos equips molt tocats pels mals resultats i en hores baixes... però uns més que altres. El Barça, va continuar amb la inefectivitat de cara a porteria a la que ens té acostumats ja fa mesos, però a diferència de les setmanes anteriors, es va veure un equip entregat, sacrificat, amb moltes ganes, i que els únics errors que va cometre van ser a l'hora de xutar a porta. Tot i empatar a zero, l'equip en general em va agradar molt més que el dels partits contra el Betis o el Getafe, per exemple. Si hi ha un home a destacar és Messi. Només entrar al camp a la segona part va revolucionar l'atac de l'equip amb els seus canvis de ritme impossibles. Ara només falta que, o ell o els seus companys, en fiquin alguna dins.

L'altre equip... quin altre equip? L'Espanyol va estar desaparegut durant tot el partit. No va fer absolutament res excepte defensar-se, va crear dues solitàries ocasions de gol en 90 minuts, i si no fos per Kameni, que va estar molt inspirat, el Barça s'hauria endut el partit sense fer cap mèrit. Però, és clar, ja se sap, l'Espanyol té dos objectius a la temporada: salvar la categoria i donar pel sac al Barça. En aquesta ocasió, la pinten tan calba que en van tenir prou amb una estratègia zerozerista d'allò més lamentable. Ningú em pot titllar d'antiperico, perquè en aquest blog, quan s'ha hagut de lloar el joc de l'Espanyol s'ha lloat i punto, però l'espectacle d'antifutbol de dissabte no es mereix altra cosa que crítica, crítica i més crítica.

És a dir, que el Barça va seguir sense fer res de bo, i es mereix el zero del resultat, però l'Espanyol, si aquesta possibilitat existís en el futbol, hauria d'haver sortit del Camp Nou amb un -2.

Foto: Ignasi Paredes (Diari Sport).

Dansa de la pluja

Quan un pensa en la dansa de la pluja, pensa en els indis americans, ballant per invocar els déus per a que plogui. A mi, m'agrada un altre tipus de dansa. La que fem quan està plovent. La gent es comporta d'una manera ben estranya quan plou, és com si ballessin. Moviment vertiginosos de malucs per esquivar la motxilla d'un nen que va cobert de dalt a baix amb una capelina, fintes amb canvi de ritme que ni el Rudy Fernández, per no posar el peu a un bassal, moviment de dalt a baix amb el paraigua per no xocar amb el paraigua que ve en direcció contrària, passos de cha-cha-cha per col·locar-se sota un balcó i estar una estona sense mullar-se. És realment fascinant. Si en teniu ocasió, observeu aquests moviments i passos de ball, i fins i tot riureu una estona. Espero que tingueu força ocasions d'observar-ho, que ens fa molta falta.

Amb el cagarret al cul

De fa una temporada, els poders fàctics han tornat a començar una partida que tenien perduda. Després de Txernòbil ja s'havien donat per vençuts amb l'energia nuclear, però han tornat a revifar. Ens volen vendre que la tecnologia ha millorat molt, que coses com les que havien passat no podrien tornar a passar i fins i tot ens la volen colar com una energia RENOVABLE I NETA! Neta? I un ou! Els residus d'una d'aquestes centrals tenen una vida mitjana de 15.000 anys. Això vol dir que d'aquí 15.000 anys hauran reduït la seva activitat radioactiva a la meitat, però no deixaran de ser perillosos fins al cap de ben bé 50.000 anys. Que d'aquí 50.000 anys estarem tots calbs? Amb tota seguretat, però els nostres descendents (si és que en queda algun) segurament es recontracagaran en nosaltres mil vegades.

Mentrestant, ens informen ARA que FA CINC MESOS hi va haver una fuita radioactiva a Ascó, i que no era res, però resulta que si que era, i que hauran de fer proves als veïns d'aquesta, fins fa uns anys bonica, població del Camp de Tarragona. És aquest el futur que volem? Viure amb el cagarret al cul de què passarà a aquestes hipermodernes centrals on diuen que no pot passar res? Ja em perdonareu, però a mi no em dóna la gana.

Els eslògans hippies dels seixanta i setanta estan una mica arnats i alguns fan hasta una mica de vergonyeta, però aquest seguirà sent vàlid pels segles dels segles, i jo el torno a col·locar. És més, el col·loco a la barra lateral. La cullerada és un blog antinuclear.

Ei! Ei! Puji! I les alternatives quines són? Ja les vaig explicar aquí.

Us agrada el country?

Barrets de cowboy, botes camperes, veus nasals, steel guitars, violins, homes rudes i dones de pit generós. Tot això és el que caracteritza la música country. És un tipus de música que no deixa indiferent ningú. O agrada molt o s'odia a mort, però jo estic a mig camí. Per a mi, el country és un de molts estils musicals que m'agrada, en gaudeixo, però una estona i prou. Més em carrega. I vosaltres de quina banda sou? Amor, odi o mig mig?

Per il·lustrar el post sobre el country us deixo un vídeo musical de Bon Jovi. Imagineu un disc de Bon Jovi més aviat discretet (com tots els últims d'aquest grup). Arribeu a la pista 4 i hi ha una cançó també discreteta, però quan arribeu a la pista 13, us trobeu un bonus track, que és la mateixa cançó de la 4, però amb la veu de la Jennifer Nettles, i amb una steel guitar, i ve't aquí que allò que no feia ni fred ni calor, s'ha convertit en un tema de pell de gallina. Visca el country.

No som els únics

La nit del 9 de març del 2008, quan la Terribas i el Coral ens ensenyaven amb els seus formatgets, els resultats electorals definitius, vaig pensar llargament, i molt al meu pesar, si el poble català no era el poble més idiota de la terra.

Per sort, aquest matí, les notícies del 3/24 m'han confirmat que no, que n'hi ha que són molt pitjors que nosaltres.

The uncertain glory of an April day

Salt a la llibertat

Des del transistor a piles que reposava al coixí, a pocs centímetres del seu cap, les notícies repetien per enèssima vegada la cantarella de titulars d'aquell matí de primers de juny. Aquella era l'única connexió que li quedava amb el món real. Les cuidadores, atrafegades peixent boques desdentades i netejant culs arrugats, no tenien gaire temps per donar-li conversa. Ell era l'únic resident que estava per sota la vuitantena, però es sentia molt més vell que totes aquelles desferres humanes que esperaven el seu dia.

Només feia dos anys de l'accident que li havia segat la vida, però a ell li semblaven dos-cents. Recordava vivament el soroll del motor del cotxe tunejat que se li apropava des del darrera. Era dissabte al matí. Havia estat molta estona dubtant si es llevava o no, però el volum de feina que se li acumulava al despatx el va fer decidir a anar a treballar en cap de setmana. Aquell xitxarel·lo amb divuit anys acabats de fer havia estat molta estona dubtant si marxava a casa o no, però el volum de pastilles que se li acumulava al cos el va fer decidir a agafar el cotxe per anar a dormir la mona.

La llum, d'un groc intens, que entrava pel finestral i il·luminava la cadira solitària que tenia a l'habitació li deia que eren dos quarts de nou del matí. I just en aquell moment va decidir emprendre el seu viatge. Havia llegit en algun lloc que els dofins eren els únics animals capaços de fer-ho. Només ells podien decidir deixar de respirar per sempre, però ell estava decidit a ser el primer humà en aconseguir-ho. Va tancar les parpelles, els únics músculs del cos en els quals li quedava mobilitat i es va imaginar com un dofí, nedant veloç a través de l'oceà, i al cap de poca estona, ja no era una imaginació. Solcava les ones del mar i notava el gust salobre a la boca. Estava content. Perseguia peixos de colors i feia salts acrobàtics damunt l'escuma d'un mar encabritat. La perspectiva de tornar a la immobilitat i la monotonia del seu llit li va donar forces, i va tancar amb energia l'opercle que tenia pocs centímetres per davant de l'aleta dorsal per no respirar mai més.

La locutora de l'emissora de notícies vint-i-quatre hores deia, per quarta vegada aquell matí, la variació a la baixa de l'índex Dow Jones quan la infermera que estava de guàrdia va fer un xiscle en descobrir el blau intens a la cara del jove pacient de la 236. En apropar-s'hi, la va sorprendre una penetrant olor de mar.

El vertigen del trapezista

Ahir a la tarda, el company blocaire Jesús Ma. Tibau va viatjar des de les Terres de l'Ebre fins a Barcelona per presentar el seu darrer llibre, "El vertigen del trapezista". La presentació va ser en comú amb un altre llibre, també d'una autora ebrenca, i la petita sala de presentacions de la llibreria Catalònia va fer que l'acte fos íntim, senzill i molt agradable.

Acabats els parlaments em vaig presentar a en Jesús Maria, que de tant en tant passa per la cullerada, i va tenir l'amabilitat de signar-me el llibre.

Em va fa molta gràcia conèixer en persona algú amb qui només tinc la relació de llegir-nos dia rere dia, i és una cosa que m'agradaria repetir amb més blocaires, especialment aquells que són "anònims", però, és clar, suposo que això és més complicat.

Ara només em falta el més important: llegir el llibre. Però no crec que em costi massa, perquè és un recull de contes, i els contes sempre m'han agradat. Així que l'hagi acabat en faré una valoració.

Cartelleria espontània

De tant en tant rebo per correu electrònic algun pòverpoint amb fotos de cartelleria espontània garrula. Aquells cartells tan monos que fan els veïns de les comunitats, dient que hi ha un veí que llença preservatius usats pel balcó i coses d'aquesta calanya.

Quina alegria vaig sentir ahir quan vaig descobrir, en una bonica població del Maresme, aquest cartell, que em feia viure per uns moments dins d'un d'aquests e-mails.

Millor estar calladets

Quan la gent es fa gran és procliu a que se li en vagi una mica l'olla, i a prendre postures extremes que mai havien defensat amb tanta energia. És el que li ha passat a Charlton Heston, que va morir el passat diumenge.

Heston va ser l'actor preferit de les produccions faraòniques de Hollywood als anys seixanta. El vam veure com a Moisès, separant les aigües del Mar Roig, a Ben-Hur, espetegant el fuet damunt la quàdriga, de Cid Campeador a la platja de Penyíscola, o fins i tot d'apassionat amant d'una mona en un planeta estrany, i tot això entre 120 pel·lícules més. En la seva vida fora de les pantalles va destacar la seva marxa amb Luther King en favor dels drets dels negres.

Quan ha mort, les cròniques que relaten aquesta formidable carrera professional queden invariablement tenyides per la inexplicable dèria de defensar a mort les armes que va tenir en els darrers anys de la seva vida. La imatge que il·lustra aquest post o frases com "Només m'arrencaran el rifle de les meves mans fredes i mortes" fan que Heston no sigui Moisés, ni Ben-Hur, ni el Cid ni el conqueridor del planeta dels simis, sinó el pàjaru sonat aquell de les escopetes.

És per això que, siguem famosos o no, quan arribem a certa edat, val més que aprenguem a estar calladets.

Garantia d'un dia collonut

No és el primer cop que ho dic, però visitar el zoo de Barcelona és garantia de passar un dia collonut. És divertit, enriquidor, educatiu i a més, s'aporten diners a la imprescindible causa de mantenir reserves genètiques d'espècies en perill d'extinció o que ben aviat ho estaran. Tots sabem que aquestes bèsties no haurien de ser aquí, sinó al seu hàbitat natural, i que algunes instal·lacions són deficients, però cal ser capaç de mirar més enllà i veure els objectius finals d'una institució com aquesta.

Si hi porteu canalla ni ells ni vosaltres en sortireu decebuts, i si ja esteu decidits a anar-hi però no trobeu el moment, el millor moment és ara, a l'inici de la primavera, quan tots els animals estan més actius i juganers. I un alicient més: si sou aficionats a fer fotografies, al zoo acabareu tots els carrets (carrets? què són carrets?).

Si voleu més motivacions us diré que per a mi, una visita al zoo, és la gasolina que necessito per arrencar una setmana com aquesta. Ànims que ja hi som!

Ja no tenim edat, ni ell ni jo

Amics i amigues, he de confessar que ja no tinc edat per certes coses. Vaig anar a dormir a la una, que tampoc és cap hora, però suposo que les emocions em van passar factura, i aquest matí no hi havia qui m'aixequés.

Direu el que vulgueu, que s'ha fet gran, que els últims discos no són res de l'altre món, que la banda que porta són encara més iaios que ell i els costa arrencar, que el so, sobretot al principi va ser molt millorable i bla bla bla, però ahir, el puto Knopfler ens va demostrar que encara és capaç de posar-nos la pell de gallina i fer-nos alçar de la cadira. La interpretació de Telegraph Road va ser inolvidable, i el final de concert amb So Far Away i Going Home encara ressona al meu cap.

Tanta pell de gallina i noctambulisme m'han deixat tan fet pols que demà m'agafo un dia de descans ben merescut (o no), així que companys i companyes blocaires, fins dilluns.

Normalització lingüística

PS1: La foto està feta en un establiment regentat per xinesos a una bonica població del Barcelonès.

PS2: A algú li ve de gust una alcahorchata?

Compte enrera

S'ha fet gran, s'ha engreixat, està calb, necessita ulleres, els seus bioritmes són més baixos que els d'un koala, i els seus darrers discos fan adormir el més pintat. Però segueix sent el guitarrista més commovedor que he sentit mai, i segueix sent l'autor d'himnes que vaig admirar a la meva joventut. Si a sobre, afegim la llista de cançons que ens explica el Mikel, la nit de demà pot ser memorable. Ja ha començat el compte enrera.