La B!!! La B!!!

Després de la jornada electoral d'ahir, permeteu-me fer una mica d'anàlisi política de pa sucat amb oli.

A Espanya va guanyar (un altre cop, oh sorpresa) el PP de l'inoperant Mariano Rajoy, que continuarà fent caminar ràpid Espanya, i els Podemos es van quedar sense el seu ansiat sorpasso, deixant vius, un cop més, el PSOE i el bipartidisme.

I a Catalunya, seguit de prop per Esquerra Republicana, va tornar a guanyar EnComúPodemCatalunyaSíQueEsPotAlabimAlabamChiribiribiriPorompompom. I és a ells a qui, en la seva victòria, dirigeixo la meva profunda anàlisi en forma de pregunta dicotòmica.

Amics de ECPCSQEPAACP, només feu que parlar de canvi, de fer fora la màfia, la casta i patatim i patatam. Molt bé. Hi estic d'acord. I des del meu punt de vista, teniu dues opcions per portar a terme aquest canvi:

Opció A

Fundar una REPÚBLICA catalana mitjançant un procés constituent participat per la gent. Una República amb una massa electoral majoritàriament d'esquerres, on la tant odiada Convergència Mafiosa dels Pujol, Mas i companyia es converteixen en partit residual, i on molt probablement podríeu governar per portar a terme les tan necessàries polítiques socials que defenseu.

Opció B

Reformar la MONARQUIA espanyola casposa, caciquil, cerril, feixistòide, on es premia i s'aplaudeix la corrupció, el lladrocini i la conspiració político-judicial, on tot s'hi val per l'únic objectiu de preservar la Sacrosanta Unidad de EsPaÑa, on continuarà manant per sempre més el PP, alternant de tant en tant amb el PSOE, una versió aparentment més amable del mateix caciquisme medieval, i on mai aconseguireu ser res més que una anècdota parlamentària.

La dicotomia té poca discussió, ho sé, però crec que els ECPASPKDJFSDUYFS, així que sentin la paraula CATALANA de l'opció A, faran com la senyora d'aquest vídeo whatsappero.

Jo no sóc nacionalista

No sóc gens nacionalista. El nacionalisme és un sentiment natural i inherent a la condició humana. Tenim una predilecció cap allò que ens és més pròxim. Tothom, d'entrada, sent una pertinença al seu entorn, i sent que el que té a prop és millor. Això és així, i qui ho negui menteix. El que és un error garrafal és utilitzar aquest sentiment com a argument polític, més que res perquè tothom el té del que és pròxim a ell, i de conceptes de "nació" n'hi ha tants com persones. 

Hi ha, però, dos arguments que defenso fermament, que es poden confondre amb nacionalisme, i que sovint, fan que qui m'escolta argumentar-los, pensi que sóc nacionalista:

Sóc independentista

No crec que Catalunya sigui millor que Espanya, ni millor que França, ni millor que res. Crec que la independència d'un territori no és possible ni desitjable. Vivim en un món cada cop més global en què ens hem d'interrelacionar els uns amb els altres, comerciar, intercanviar experiències, compartir cultures, gaudir menjars i aprendre maneres de fer. 

Només hi ha una dependència que hem de trencar immediatament. És la dependència política i econòmica d'Espanya. No perquè cregui que som millors que ells, sinó perquè sé que a Catalunya, sense Espanya, li anirà molt millor econòmicament, políticament, socialment i emocionalment. 

Això no és pensar que el teu país és millor, és voler que el teu país sigui un lloc millor on viure.

Sóc ambientalista

La paraula ecologisme mai m'ha agradat, però per entendre'ns, i pel cas que ens ocupa, podeu assimilar els dos conceptes. Sóc ambientalista convençut. Tant, que un dia vaig decidir dedicar-m'hi professionalment de manera vocacional.

Els humans estem consumint recursos, generant residus i malmetent el medi a un ritme molt superior al que ens pertoca, especialment la part de la humanitat "desenvolupada" a la que pertanyem. En cada acció de la nostra vida, incloses les més mínimes, hem de ser capaços de triar aquelles opcions que facin que el nostre entorn sigui perdurable en el temps. 

Una d'aquestes eleccions diàries ha de ser consumir el que es produeix al nostre voltant. Aquest concepte es confon amb una de les bases polítiques del nacionalisme. Consumir allò que "és nostre", perquè el que és nostre és millor, i els nostres treballadors són millors que la resta. La història està farcida d'exemples del fracàs de les polítiques nacionalistes d'autosuficiència productiva. És absurd pensar que podem produir tot el que necessitem per viure i que a més, ho farem millor que els altres.

Ara bé, hi ha una cosa que sí que fa que els productes que es produeixen al nostre país siguin directament millors que la resta: que es produeixen a prop. I en termes de sostenibilitat, és molt més desitjable consumir el que es produeix al costat de casa, perquè evitarem que aquell bé de consum hagi recorregut milers de quilòmetres en un vaixell que crema gasoil poc refinat, en un motor mal mantingut que emet molts més gasos del que li tocaria, per després, ser transportat dins el nostre territori en medis de transport que també cremen combustibles fòssils. A sobre, en molts casos, els productes que venen de fora, ni són millors, ni són més barats.

Optar per produir al costat d'on es consumeix no és supèrbia nacional, és simplement, més racional i sostenible.

I a què ve que ara, "out of the blue" us foti aquest rotllo sobre les meves conviccions? Resulta que fa un parell de dies vaig enganxar al meu mur de facebook, un text que corre en què s'insta a comprar els regals de nadal a petits comerços del barri i de la terra, evitant les multinacionals i el que es produeix a fora. I el meu amic José Manuel hi va fer un comentari en que m'acusava de nacionalista (ja us dic que passa sovint). Vaig començar a argumentar-li que estava equivocat, i quan portava una estona escrivint, em vaig adonar que allò ja no era una resposta a un comentari a facebook. S'havia convertit en un post per sí mateix. I aquí el teniu. Per en José Manuel i per tots els que el vulgueu llegir i, com no, ficar-hi cullerada.

Molt soroll per no res

Mai havia vist el Bestiari Il·lustrat, al canal 33, però com que la presentadora és la Bibiana Ballbé, i aquest dimarts, el persontge entrevistat era en Jaïr Domínguez i també hi sortia en Marc Pastor, i a tots tres els segueixo de fa temps a twitter, em va fer gràcia veure'ls tots junts en un programa de televisió, així que dimarts a la nit em vaig plantar davant l'ordinador per veure'l en directe.

Es tractava d'una entrevista a en Jaïr, en la qual la Bibiana li feia preguntes de la seva vida personal i professional, i ell, com ja és habitual, gastava el seu to irreverent, malsonant i políticament incorrecte, i feia unes quantes afirmacions dures, però en el fons, res de l'altre món. Em va semblar una entrevista bastant innocent. Vaig trobar que hauria pogut ser molt més incisiva i polèmica. En un moment de l'entrevista, la Bibiana li preguntava l'opinió sobre alguns personatges públics, dibuixats en cartulines. De tots ells, en Jaïr en tenia una opinió negativa (mira, igual que jo), i per il·lustrar-ho, disparava amb pistoles de joguina a les cartulines, sobre les quals s'escampava sang. Un d'aquests personatges era el rei d'Espanya.

Els participants en el programa s'anaven "disparant" els uns als altres, i acabaven tots "morts", però just abans d'acabar, s'aixecaven i va quedar molt clar que tot era un joc. En cap moment em va semblar un programa ofensiu ni massa polèmic. Ja he dit abans que vaig trobar a faltar que en Jaïr fos una mica més obert i dur, com ho és normalment en els seus articles o al twitter.

Per això, ahir a la nit vaig tenir una gran sorpresa quan vaig saber que el vídeo del programa havia estat retirat del 3 a la carta, i que la directora del programa havia dimitit. Aquest matí he sabut per què. El diari El Mundo ha tret en Jaïr en portada dient que en un programa de TV3 havien simulat un atemptat (!!!) al rei. I és clar, TV3 s'ha cagat a les calces hi ha eliminat el vídeo. De fet, això del Mundo ho he vist al recull de portades de diaris que cada matí fan al 3/24, però curiosament, tot i que el nom de la cadena surt clarament al titular, no han mencionat la notícia.

La pregunta és: volem una tele pública que s'hagi de tapar la boca d'aquesta manera? Fins quan haurem d'aguantar que programes com aquests siguin CENSURATS a la tele pública catalana, mentre la tele pública espanyola, que també paguem, ens oferirà toros i un programa setmanal sobre el rei i el príncep? Personalment em toca particularment els ous que hi hagi personatges intocables, que no han fet res per guanyar-se aquest dret, i en el cas del rei ja n'hi ha hagut massa episodis. 

Els motius d'aquesta covardia de TV3 poden ser molts, però les meves sospites són clares. El director de TV3 és l'ex-direcor de RAC1, emissora de ràdio propietat del Comte de Godó, amic personal de Joan Carles. I no hase falta desir nada más. De fet, tant la Bibiana com en Jaïr treballen a RAC1. Espero que les conseqüències no vagin més enllà, però RAC1 és una empresa privada i poden fer el que els roti.

Per altra banda, la censura a posteriori (la prèvia existeix i sempre existirà), en aquests moments de la història comença a ser una autèntica tonteria. El programa ha estat retirat del 3 a la carta, però es pot veure al YouTube, i quan el treguin d'allà es podrà veure en un altre lloc. Si el voleu veure, mentre no el retirin, us el deixo aquí:

Els catalans volem sentir vergonya aliena

Ja està. Després de mesos en què el Govern Espanyol ha marejat la perdiu per evitar-ho, parlant de naps quan en realitat eren cols, des de dissabte, Espanya és un més dels països rescatats per evitar la caiguda d'Europa. I no us penseu que de qualsevol manera. Espanya ha estat rescatada amb nota. La xifra, que encara no és definitiva, sembla que superarà amb escreix la dels rescats de Grècia, Irlanda i Portugal. "La española cuando besa, es que besa de verdad".

El més lamentable de tot, però, l'escenografia. Un Ministre d'Economia que compareix un dissabte a la tarda, explicant que la injecció de calers europeus és el millor que ens ha passat a la vida, negant-se a respondre les preguntes en anglès quan la sala era plena de premsa internacional, i deixant periodistes amb preguntes compromeses literalment a la boca. Mentrestant, el President del Govern ni hi és ni se l'espera. Això sí, a Polònia per veure el partit de futbol sí que se l'espera, que La Roja és el més important. Al final, acaba cedint a les pressions i apareix diumenge al migdia, però en la línia penosa que el caracteritza, fa una aparició pròpia dels cinema espanyol del destape. No acaba d'estar clar si qui parla és Rajoy o Paco Martínez Soria.

Tot aquest panorama em provoca vergonya aliena. El problema és que vaig errat. La vergonya aliena és vergonya per coses que fan els altres. I el senyor De Guindos és el MEU Ministre d'Economia, i el senyor Rajoy és el MEU President. I n'estic fart. Vull que els actes de tota aquesta patuleia deixin de ser MEUS. Vull fugir d'aquesta vergonya que, a sobre, em costa diners. Molts diners. Els MEUS diners. Però jo sol no puc fugir. Les coses s'han de fer ben fetes.

És per això que des d'aquest humil blog faig una petició formal al President de la Generalitat. No és que sigui sant de la meva devoció, però ocupa el lloc que correspon al que vull que sigui el meu únic president, i per això li demano la responsabilitat per sortir d'Espanya d'una manera legítima.

Senyor Artur Mas, President de la Generalitat de Catalunya, ha arribat el moment. Pertànyer a Espanya és vergonyós i car, i fa temps que ha deixat de reportar-nos cap benefici. És, ara ja de manera clara, un esclavatge. Hem de sortir-ne i anar per lliure, però ho hem de fer d'una manera democràtica, legítima i seguint tots els passos legals per a que ningú ens pugui retreure res. A la nostra història recent hi ha el record de la proclamació de la República Catalana després d'unes eleccions municipals. Aquest cop cal fer les coses ben fetes. I aquesta és la meva proposta:

Com que la convocatòria d'un referèndum per part de vostè continua sent il·legal, cal que faci allò per al que sí que té potestat. Dissolgui el Parlament de Catalunya i convoqui unes eleccions anticipades. I en la convocatòria de les eleccions, cal que vostè deixi clar quin és l'objectiu. Les campanyes dels partits que s'hi presentin han de ser orientades a la voluntat o no d'independència. Els líders de cada formació han de deixar clar si donarien suport a una declaració unilateral d'independència al Parlament. Si la suma de diputats que diuen sí a aquesta proclamació supera els que diuen que no, l'endemà de la formació del nou Govern es fa la votació parlamentària i es proclama la creació d'un nou Estat Català. 

Si ho fem així, no hi ha cap forat legal per a que Espanya i el món no hagin d'acceptar el nou escenari. Sé que no és fàcil. Sé que això suposarà pressions i tensions per a vostè i per a tots els catalans. Però és l'hora de ser valents, President. Doni aquest cop de puny sobre la taula. 

Els catalans necessitem ser rescatats del despropòsit espanyol, i som nosaltres mateixos qui ens n'hem de rescatar. Els catalans volem sentir vegonya aliena, President, no pròpia.

#catalanselfrescue

I ara què?

 Ara que van tan mal dades, i hi ha tantes famílies que no poden pagar la hipoteca i es queden al carrer, hi ha un gran debat obert sobre la moralitat dels desnonaments, de les execucions hipotecàries i la conveniència de les mediacions i la dació en pagament.

Quan s'obre aquest debat, sempre surt alguna veu que diu que quan aquestes famílies van signar la seva hipoteca, en molts casos clarament per damunt de les seves possibilitats, sabien perfectament que es comprometien a pagar el préstec, i quines eren les conseqüències si no ho feien, per tant, al carrer, a seguir pagant el deute, i apa, mirem cap a una altra banda i aquí no ha passat res.

Hi estic d'acord. Molts vam renunciar a un habitatge millor i ens vam conformar amb un de més senzillet, preveient que hauríem de pagar una quota durant trenta anys en els quals podia passar qualsevol cosa. Dit això, a qui no se li encongeixi el cor i no se li despertin ànims de solidaritat i de buscar solucions quan s'aprofundeix en les històries que hi ha darrera alguns desnonaments, s'ho hauria de fer mirar.

Però el tema d'avui és un altre. Quan una família no pot pagar, el banc embarga el pis amb totes les de la llei, i que els que hi vivien s'espavilin. I els bancs? No van signar contractes per damunt les seves possibilitats? No van invertir en immobiliària i en fons d'alt risc quan era evident que s'enganxarien els dits? Doncs apliquem el mateix criteri, no trobeu? Que els embarguin els béns i que pleguin.

Però no. Els bancs tenen una altra vara de mesurar. Ahir sense anar més lluny el Gobierno va injectar 10.000.000.000€ a Bankia. Es diu aviat, oi? I, a més, són diners nostres. Teus, meus i de les famílies desnonades. Curiosament, la xifra, que torno a escriure perquè sembla que posada sobre blanc impressiona més, 10.000.000.000€, coincideix amb la retallada que el mateix Gobierno va fer fa quinze dies sobre la sanitat i l'educació. Sanitat i educació que són teves, meves, i de les famílies desnonades.

Què més han de fer per a que diem prou? Esperarem fins que siguem nosaltres els que estiguem al carrer sense casa, sense drets i carregats de deutes? Perquè no us equivoqueu. Si permetem que li passi a un altre, demà ens pot passar a nosaltres, per molt bé que ens vagin les coses i per molt previsors que haguem estat. I qui diu demà, diu d'aquí uns anys, quan siguem massa vells per treballar i massa joves per morir.

Encara no sé què. Encara no sé com. Però vull fer alguna cosa, ja. Idees?

#novullpagar, perquè...

En general, estic en contra de no pagar un servei que he usat. De fet, em posa de molta mala llet quan veig que algú no paga allò que jo sí que he pagat, especialment en el cas dels transports públics, on passa sovint. Per què, doncs, en el cas dels peatges de les autopistes, ha de ser diferent?

El concepte de pagar per passar per una autopista em sembla prou just. Només paguen per la construcció i el manteniment de la via aquells ciutadans que l'utilitzen. Fins aquí tot correcte. El que passa és que al nostre país, els principis que regeixen aquesta filosofia estan pervertits, corromputs i obsolets. Hi ha tres suposicions que, a dia d'avui, no s'aguanten per enlloc:

1.

Se suposa que circular per una autopista de peatge és un luxe, no una necessitat i per això qui l'usa l'ha de pagar. L'ús "no de luxe" seria utilitzar una via gratuïta que cobreixi el mateix recorregut, i que se suposa que ha de ser suficient per satisfer les necessitats de mobilitat de la població.

Això, a Catalunya ha deixat de ser així. Les vies gratuïtes alternatives a l'autopista estan obsoletes, col·lapsades i són insegures. Els exemples més flagrants són l'N-II de Barcelona a Girona, l'N-340, de Barcelona al País Valencià, la C-16 de Terrassa a Manresa o la N-260 per travessar la Serralada del Cadí. De fet, l'únic cas en què això no és així a Catalunya és l'N-II de Barcelona a Aragó, i des de no fa massa temps. 

Així, doncs, les autopistes paral·leles a aquestes vies, ja no són cap luxe, són vies principals d'interès general.

2.

Se suposa que els conductors que usen l'autopista paguen per això, i per tant, els seus impostos són dedicats a pagar altres serveis, no la construcció i manteniment d'autopistes "de luxe". 

Però a Catalunya, tot el que es paga d'impostos se'n va directament cap a Espanya. D'allà en torna, en forma de serveis i inversions, només una part, que, gràcies a l'opacitat de l'Estat, mai hem sabut quina és, però anem a ser generosos i posar que és el 50%.

Per altra banda, resulta que a altres parts de l'Estat Espanyol s'hi construeixen i mantenen autopistes "de luxe", sense peatge, i pagades amb els impostos de tots els espanyols. Per tant, els catalans estan pagant amb els peatges la construcció i manteniment d'autopistes que ja han deixat de ser "de luxe" per passar a ser "de necessitat", mentre amb una part dels seus impostos estan pagant autopistes "de luxe" que no necessiten i de les que no gaudeixen, en altres llocs.

3.

Se suposa que el preu del peatge ha de pagar l'amortització progressiva de la construcció de l'autopista, amb els corresponents interessos, el manteniment normatiu, preventiu i correctiu de l'autopista, incloent materials, maquinària i mà d'obra, els sous dels empleats del peatge, i òbviament, un benefici per a l'empresa concessionària.

Resulta que la majoria de les autopistes i vies de peatge de Catalunya tenen entre vint i trenta-cinc anys. Al preu que han anat els peatges en aquestes vies des de la seva posada en marxa, i el volum de vehicles que hi han circulat, es facin els càlculs com es facin, les obres estan amortitzades més que de sobres.

Com que han deixat de ser vies "de luxe" per passar a ser vies "de necessitat" el volum de vehicles que hi circulen és enorme, així doncs, si repartíssim els costos de manteniment per usuaris de la via, el cost del peatge s'hauria d'haver reduït. En canvi, el preu dels peatges no ha baixat, ans al contrari, i si multipliquem el cost d'un pas per peatge pel números de passos anuals, surt una xifra estratosfèrica que serviria per pagar el manteniment de moltes més autopistes de les que tenim.

I on van a parar aquests diners? Directament a les arques de les empreses concessionàries, a les quals, misteriosament, mani qui mani, se'ls va allargant el període de concessió a canvi de prestacions molt poc clares i d'interessos polítics i econòmics que cada cop es fan més evidents.

En resum, els peatges catalans són una presa de pèl, i és per això que 

#novullpagar

Hips don't lie

Els malucs no menteixen. I han dit que n'estan farts, que ja no suporten més aquesta càrrega. A veure si tots plegats som capaços de fer com els malucs i dir que ja en tenim prou d'aguantar pesos inútils.

  

Jo dic prou

Que el concepte medieval de monarquia, amb el seu rei per dret dinàstic i els seus súbdits resignats, segueixi vigent al segle XXI em resulta aberrant, i així ho he manifestat moltes vegades en aquest blog. En la versió actual, però, el monarca actua com a representant polític dels seus súbdits. Encarna els valors del seu poble.

El rei d'Espanya ha caigut i s'ha trencat el maluc. I si no fos per això, mai ens hauríem assabentat que era a l'Àfrica, caçant elefants i búfals. Deixant de banda el greuge del cost d'aquests entreteniments en temps de vaques magres, el que m'ha dolgut profundament és la cacera en sí. 

No sé si heu estat mai prop d'elefants o búfals en estat salvatge. Jo sí. Són criatures magestuoses, magnífiques, enormes físicament i ecològicament. Si alguna cosa desperten és admiració i reverència. Si el que desperten en algú és ganes de fotre'ls un tret per posar amb l'escopeta davant del cadàver, aquest algú és un malalt mental, una mala persona o un fill de la grandíssima puta. 

La caça d'espècies en perill d'extinció és legal a Botswana i d'altres països africans previ pagament de xifres astronòmiques, però fer activitats com aquestes en països pobres fa que aquests apostin per una forma de desenvolupament errònia, que els aporta ingressos immediats, però perpetua les diferències entre països rics i pobres, i a mitjà termini porta a l'extinció de les espècies i de la pròpia economia. Així doncs, el nostre monarca no ha comès cap il·legalitat, però sí que ha fet quelcom immoral. Matar un animal per simple esport, sense necessitat de menjar, només per demostrar el poder de supremacia dels humans, o pitjor, per demostrar la superioritat humana individual, és objectivament fastigós. 

I com deia al principi, aquest personatge i la seva família, que entre d'altres coses, dóna armes de foc als seus nens, ens representa a tots i cadascun de nosaltres. I jo no vull que la meva persona sigui representada per algú capaç d'aquestes atrocitats. En condicions més normals, estaria reclamant l'abolició immediata d'aquest despropòsit i la instauració d'una República d'una vegada. Però resulta que aquest individu sí que representa una part molt important dels seus súbdits, representa una manera de fer i de ser molt diferent de la meva, i això converteix la monarquia en un motiu més per voler fugir d'un Estat que, igual que el seu rei, jo no he triat, i que insisteix a esclavitzar-me econòmicament i moralment.

Jo dic prou.

Anàlisi electoral de pacotilla

Mariano Rajoy ja té la seva majoria. Ara toca veure què fa amb ella. A nivell econòmic poc tindrà a dir. Qui manarà seran la Merkel i els tenebrosos "mercats". El que fa més por és el que pot fer una majoria del PP a nivell de política territorial d'Espanya. No obstant hi ha esperança, perquè va ser durant la darrera majoria absoluta del PP, quan va créixer més l'independentisme català. A veure si per fi, a base d'hòsties, som capaços de deixar anar el llast i alçar el vol.

Ha tornat a quedar clar que per la immensa majoria d'espanyols només hi ha dos colors polítics. Dos colors que cada dia s'assemblen més, i per més vots que treguin la resta, tal com està ara el sistema electoral, no tenen res a pelar. A més si sumes blau i roig surt una mena de violeta rosat que queda entre els dos i que suma cinc escons. La Díez i el Cantó faran raps a l'hemicicle. Izquierda Unida ha tornat a aixecar el vol, però és una llàstima que ho faci amb una majoria absoluta de dretes. Poc podrà fer. Els abertzales entren al Congrés amb 7 diputats i grup propi, deixant clar que no representen a quatre arreplegats que cremen autobusos, sinó a una bona part dels bascos.

A Catalunya, per primer cop a unes generals ha guanyat CiU. Menys mal que aquí no ha guanyat un partit reaccionari... Oh, wait...  La victòria dels democratacristians ja ha estat interpretada per Artur Mas com un aval a les seves retallades en drets socials, i li dóna legitimitat per deixar de banda les tisores de barber i treure les de podar arbres. Aquí a Catalunya, que no ens passi res tampoc...

Poc es parlarà d'un nombre creixent de gent que vota en blanc o nul, i poc es parlarà d'una quantitat enorme de vots cap a partits que no tindran representació, havent tingut tants vots com els que els ha suposat un escó a socialistes i populars, però de la revisió de la llei d'Hont i del sistema electoral espanyol, ja en parlarem un altre dia.

Nota: la imatge l'he vist a twitter, penjada per una tal @AnnaGaius però he estat incapaç de saber-ne l'autoria.

Primer els de casa

A les darreres eleccions municipals, el gran triomfador va ser el discurs xenòfob. De la mà de Plataforma per Catalunya en alguns llocs, i d’un partit tan majoritari com el Partit Popular en d’altres. És el discurs fàcil i atàvic de donar les culpes de tot el que va malament a l’últim que ha arribat, al que és diferent.

Els arguments solen ser que els nouvinguts acaparen totes les ajudes públiques sense haver cotitzat ni contribuït mai, ni de tenir cap intenció de fer-ho, deixant només les escurrialles per als bons, per als que som d’aquí de tota la vida. I segurament tenen raó. El sistema de pensions i ajuts públics està pensat per afavorir els més febles, els que tenen menys, i en aquest cas, els més febles són unes persones acabades d’arribar i que obtenen els beneficis sense haver fet cap input, i això fa que la caixa ens estigui quedant buida.

La part que el discurs xenòfob obvia és que la caixa ja estava buida abans que arribessin els immigrants. Els que venen de fora mai han contribuït, però, i els de casa? Els de casa hem contribuït? És molt fàcil exclamar-se perquè els moros i els sudaques es queden els pisos de protecció oficial, les pensions i la prestació d’atur sense haver treballat mai aquí. Però per què ningú critica l’empresari que té treballadors sense contracte per no pagar les cotitzacions a la seguretat social? Per què ningú crida contra el treballador que, tot i acceptar aquestes condicions inacceptables, continua cobrant la prestació d’atur? Per què ningú assenyala l’empresari que paga la major part del sou als seus treballadors en un sobre, deslliurant-se de diner en negre i estalviant quota de seguretat social i IRPF? Per què ningú parla dels professionals que ofereixen els seus serveis sense IVA a les factures, que “així ens ho estalviem tots dos”? Per què ningú diu res dels milions de serveis domèstics que es fan cada dia sense contracte, sense assegurança i per tant, sense IVA, sense quota d’autònom i sense retenció d’IRPF? Per què ningú se’n recorda ja que el govern d’Aznar va fotre mà a l’enorme superàvit de la Seguretat Social per tapar altres forats i aconseguir el tan celebrat dèficit zero? Per què ningú crucifica qui desinfla el preu d’una compra-venda immobiliària per generar diner negre i pagar menys impostos de transmissió patrimonial? Per què ningú es queixa de què visquem en un país on vora el quaranta per cent de l’economia és submergida, i per tant no paga impostos ni omple la caixa única de les pensions?

Sabeu per què? Perquè tot això és molt nostre, perquè tot això és la viga a l’ull propi mentre es parla de la palleta a l’ull aliè, perquè és molt millor fotre una puntada de peu al cul dels immigrants i tornar-los al seu país, així nosaltres podrem seguir amb la tan nostrada estafa quotidiana, conservarem la raça ària i pura de l’estraperlo, que a l’hora d’enredar, estafar, enganyar i amagar, primer els de casa.

El club de la comèdia

Espanya està pràcticament en fallida. Cinc milions d'aturats, el model productiu basat en la totxana esgotat, on el partit del govern, "socialista", prefereix rescatar la banca que els ciutadans i els autònoms, s'ha cedit tota sobirania a Europa, especialment Alemanya. La situació pràcticament no podria ser pitjor.

I emmig d'aquesta pedregada, se celebra un debat sobre l'estat de la Nació, on els líders dels dos partits majoritaris, ignorant els problemes en què està immers el país, es comporten com a estrelles del club de la comèdia. Llencen frases ocurrents i esperen la sorollosa aprovació de la seva claca, a la que miren de reüll com dient: mireu, mireu, quina una n'he dit, eh? Però entre frase ocurrent i vítor no s'escolta cap proposta, cap decisió valenta, cap cop de puny sobre la taula, cap cop de timó per fer canviar el rumb d'un vaixell que va a la deriva.

Per si aquesta situació no fos prou lamentable, quan les dues estrelles han acabat el seu xou, les claques abandonen la sala, deixant la resta de portaveus parlant sols, que segur que els artistes convidats no faran tanta rissa com els dos pallassos de la tele, i a sobre gairebé tots són catalufos. És el moment de sortir a fer un cafè i un cigarro. Per al pròxim debat proposo que darrera l'estrada hi posin una paret de totxanes amb uns llums de neó. No crec que es notés la diferència.

I després encara s'estranyaran que hi hagi indignats i gent que vulgui fugir demanant la independència.

#sensesenyal

Veiem les revoltes al Nord d'Àfrica i ens indignem de com els dictadors tallen els canals de comunicació, de com censuren. No cal anar tant lluny. Al sud dels Països Catalans també hi ha un règim opressor que té por, i que aplica sense miraments el divideix i venceràs. Sempre tancant, sempre restringint, sempre censurant, sempre esmorteïnt la germanor. Ja n'hi ha prou de feixistes curts de mires. Avui, com a protesta, la cullerada també es queda #sensesenyal

Plomoció

Foto feta ahir a una bonica població del Barcelonès Nord.

Les faltes d'ortografia d'aquelles que fan mal als ulls són incomptables, però sens dubte, la millor és plomoción.

Vull presentar un recurs

Uaaaaalaaaaaa! La constitució porta l'aguiluchu!! Caaa foooort!

La Constitució Espanyola té dues contradiccions bàsiques.
Primera contradicció fonamental:

Artículo 2

La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas.

Artículo 10.2

Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la
Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España.

• DUDH Article 21.3: La voluntat del poble és el fonament de l'autoritat de l'Estat; aquesta voluntat ha d'expressar-se mitjançant eleccions autèntiques, que hauran de fer-se periòdicament per sufragi universal i igual i per vot secret o per altre procediment equivalent que garanteixi la llibertat del vot.
  

Així doncs, ens diuen que la nostra voluntat és el fonament de l'autoritat de l'Estat, però no ens deixen exercir aquesta voluntat.

Segona contradicció fonamental:

Artículo 14

Los españoles son iguales ante la ley, sin que pueda prevalecer discriminación alguna
por razón de nacimiento, raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición o circunstancia personal o social.

Título II: De la Corona

No hase falta desir nada más...

Algú s'apunta a presentar un recurs?

Envia un SMS, no te'n penediràs

Aquesta pintada que vaig fotografiar en un lavabo públic certifica tres coses:

a) La gent està fatal.
b) Els mòbils serveixen per a tot.
c) El meu mòbil serveix per a tot, excepte per fer fotos.

Franco és viu

Oju! Notícia bomba! El 20 de novembre de 1975 el que es va morir va ser un maniquí de drap, perquè el general continua viu. Si no, no m'ho explico. No m'explico com podem jutjar els criminals de guerra de les dictadures de Sudamèrica, condemnar públicament els genocides d'Àfrica, denunciar institucionalment l'holocaust nazi, els jèmers rojos de Pol Pot, la bogeria imperial de Kim Jong Il a Corea del Nord, o recolzar guerres per acabar amb els sanguinaris Serbis, els integristes i traficants d'opi d'Afganistan o el salvatge Saddam Husseïn, i en canvi, quan algú aixeca l'estora de casa per mostrar tota la merda que hi ha amagada, una simpàtica associació cultural anomenada Falange Española de las JONS posa una denúncia, i qui ha provat d'escombrar aquesta porqueria que tenim amagada al subconscient de l'Estat hipòcrita i pseudodemocràtic en què vivim, queda denunciat, vil·lipendiat, suspès cautelarment, i vès que no acabi condemnat, executat o deportat a algun dels bonics paradisos dictatorials que he exposat abans.

Si no és que Francisco Franco Bahamonde segueix cavalcant les planúries de les espanyes tallant caps amb el sabre acompanyat de la seva sanguinària guàrdia marroquina, no m'ho explico.

Ortografia

Nota 1: la foto la va fer el titi a una bonica població d'El Maresme.
Nota 2: el dit és d'en Silperse

Montjuïc, parc temàtic del franquisme

Ahir, per fi, després de 46 anys, es va tancar el museu militar del Castell de Montjuïc, que serà transformat en el Centre Internacional per la Pau de Barcelona. No és que la patranya hipòcrita del centre per la pau superguai jai-julai em desperti cap simpatia, però el museu, que traspuava franquisme pels quatre costats em feia venir urticària.

Alguns historiadors han aprofitat l'esdeveniment d'ahir per mostrar el seu malestar pel fet que es tanqui un museu, que ens agradi o no, mostra una part de la nostra història, i bla, bla, bla. No hi puc estar més d'acord. Els errors de la història s'han de recordar per a que no es repeteixin. Però si ho hem de fer fem-ho ben fet, i no amb un museu de merda amb quatre canons rovellats i quatre maquetes penoses amb soldats de plom que algun militar tronat feia servir per practicar estratègia. Seguim l'exemple del que han fet els alemanys, i convertim el castell en un parc temàtic sobre el franquisme. Reconeixem la nostra història de cap a peus. Fem un museu sobre les atrocitats que es van cometre durant la guerra i la dictadura, mostrem al món el nostre passat amb orgull o vergonya, segons el sentiment de cadascú, i encarem la història recent, que setanta anys després, encara n'hi ha que volen amagar darrera una cortina de vellut arnat.

I de passada, muntem una mega muntanya russa per damunt de Barcelona, des del Castell fins al Quarter del Bruc, on hi podem fer unes carpes d'estiu on es simulin afusellaments al ritme de King África. Fusilarrrrrrrrrrrrrr!

El dolent de la pel·lícula

Al món hi ha molta gent dolenta, i el cinema, des de sempre, els ha retratat amb més o menys fortuna. El cel·luloide ha aconseguit mostrar-nos els dolents des de la prespectiva de persones, i a vegades, de persones extraordinàries. Tots ens hem descobert sentint admiració pel lladre de bancs, complicitat amb el terrorista, simpatia per l'estafador, curiositat pel mafiós o fascinació pel psicòpata assassí en sèrie. Però hi ha certs dolents que sempre són dolents i que, fins i tot en la ficció, volem lluny de les nostres ments. Un d'ells és el policia corrupte. Aquella persona que té la missió de protegir-nos però s'aprofita de la seva posició per omplir la seva butxaca mitjançant l'obertura de forats en la xarxa que ens protegeix dels malfactors, és el blanc de tots els odis, al cine i també a la realitat.

Doncs la realitat ens acaba de lliurar un malo malísimo. Un indesitjable que, parant la mà, permetia (pressumptament) que dones estrangeres fossin portades ilegalment a Catalunya, fossin comprades i venudes, fossin explotades i fossin víctimes de la forma moderna de l'esclavatge. Un cabronàs que hauria de ser exposat a la plaça del poble per escarni de tothom. Miri'n senyors! Aquest home és la imatge del mal. Caram! Quina imatge periodística! Una clàssica notícia de primera plana. I, en canvi, què tenim? Un petit requadre a les portades, un article a la pàgina 10, l'última notícia del TN...

D'acord que uns policies amb armadura estomacant canalla hipiosa és una imatge més impactant, però després d'una setmana, potser ja comença a haver-n'hi prou, no? O és que hi ha alguna mà negra que potencia la lapidació dels mossos d'esquadra i protegeix la dignitat de la policia nacional?

Venta de Ihelo

Vaig fer la foto ahir, a la porta d'un bar poc recomanable. Com que em va semblar que m'havien vist fer la foto vaig sortir esperitat cap al cotxe d'en J. per a marxar corrents, i en la nostra fugida vam atropellar un motorista. Danys col·laterals de la recerca per fer posts. Ho sento J.