Mengem massa!

Ja us vaig dir fa uns dies que havia començat dieta, i se m'està fent increïblement difícil seguir-la. Vagi on vagi trobo temptacions de menges exquisides que em persegueixen, i encara es fan més temptadores quan sé que a casa m'espera una amanideta o un plat de mongeta tendra. Es per això que aquest matí de divendres recupero aquest monòleg d'en Capri. Va ser enregistrat fa més de vint anys, però si ens diguéssin que és d'abans d'ahir ens ho creuriem (si no fos perquè parla en pessetes, és clar).

I és que és igual que fos l'època d'en Capri, avui, o quan visquem en colònies a la Lluna. Mengem massa!

P.S: Pssst! Pssst! Que he perdut tres quilos en cinc dies!

Fins sempre

Se'n va un actor. Se'n va un guionista. Se'n va el rei del monòleg, el rei de l'onomatopeia. Se'n va una veu profunda. Se'n va un somriure fàcil. Se'n va un viatger. Se'n va una ment oberta. Se'n va un cap que bullia de pensaments polítics, però sense cap lligam polític. Se'n va un ésser histriònic i controvertit. Se'n va algú a qui li bufava de canto la correcció política i deia el que pensava sense embuts. Se'n va un home dels que marquen la història. Se'n va Rubianes. Fins sempre.

Grease lightning

Han estat unes festes mogudetes. En tornar de terres irlandeses sense haver vist la tele, ni escoltat la ràdio ni llegit diaris, he trobat un munt de notícies poc agradables, que donarien per escriure molt. Però ja tindrem temps. Avui, per tornar a l'activitat, us vull parlar d'una altra cosa.

Ahir al vespre, la Di i jo vam anar al teatre. Vam veure el musical Grease. Tots hem vist la pel·lícula acaramelada amb el plasta del Travolta en el seu màxim de xuleria, i la Olivia Newton-John fent d'adolescent amb gairebé quaranta anys, però en origen, Grease era un musical de Broadway, i una versió d'aquest musical original és el que s'està representant al teatre Victòria.

Una escenificació brillant, una coreografia fantàstica, els músics en viu amb una qualitat extraordinària i unes veus increïbles, fan passar volant les dues hores i mitja que dura l'espectacle. Un cop superat l'estrany que es fa sentir en castellà les lletres de les cançons que et saps de memòria en anglès, tot va rodat. Alguns personatges secundaris fan un paper bastant millor que els protagonistes. Destaco la triunfita Elena Gadel en el paper de Rizzo i un tal Xavier Mateu en el paper de Vince Fountaine.

En resum, que bé, molt bé. Quan vaig al teatre rarament surto decebut, sempre m'agrada, però ahir em vaig entussiasmar. El preu de les entrades pica una mica, però si teniu l'ocasió d'anar-la a veure us ho recomano, val la pena.