Missió a Mart

Per fi ho havíem aconseguit. Deu anys de durs entrenaments, d'estudis, de física quàntica, de resistència a la força centrífuga, de preparació a la solitud, i tantes coses més. I ara estavem asseguts panxa enlaire, amb l'escafandre ignífug, esperant el compte enrera. L'espai ens esperava. Havíem de fer dos anys de viatge fins arribar a Mart, dos anys de treballs d'investigació a la superfície i dos anys de tornada. Ens havíem convertit en els millors amics, conscients de la llarga i solitària temporada que hauríem de passar plegats.

10, 9, 8,... El cor se'm va encongir,... 7, 6,... em vaig girar a mirar-te, però només em veia a mi mateix dins el ridícul casc, reflexat a la teva visera,... 5, 4,... vaig tornar a mirar endavant, cap al cel blau, darrera el qual s'amagava l'univers que ens disposàvem a conquerir,... 3, 2,... ja no hi havia marxa enrera, un cop enlairats no podiem tornar, havíem de completar tot el viatge,... 1, 0.

Tot tremolava, igual com ho havíem assajat a la preparació. El cel blau va desapareixer darrera un fum blanc, i l'acceleració va començar a fer efecte, deformant la meva cara. Vam travessar la troposfera i l'estratosfera, i els crits de celebració de Houston se sentien a través de la ràdio quan la buidor negra i plena d'estels es va obrir davant nostre. Un cop lluny de la gravetat de la Terra, ens vam poder alliberar dels cinturons i treure'ns els escafandres, començant a surar en la ingravidesa. Llavors va ser quan em vas mirar als ulls, i vaig saber que alguna cosa no anava bé.

- Ha arribat el moment de confessar-t'ho - em vas dir.

- Confessar-me què?

- T'he estat enganyant tot aquest temps. No em dic Michael ni vaig néixer a Illinois.

- De què collons parles?

- Pues que he poseido este cuerpo. Mi nombre es Eduardo y mi misión en Marte es recalificarlo y construir "Marte d'Or. Planeta de vacaciones".

- Houston, tenim un problema.