Ha canviat de nom, però l'essència del rock n' roll en viu segueix present en aquest local de Blanes, i ens han encarregat l'estrena de la nova etapa! Tribut a Dire Straits dels Angels of Mercy
L'entrada és lliure. Podeu venir a sopar o a prendre una copa, però per seure a una taula tindrà prioritat qui hagi reservat. Oferta especial: sopar + hotel 35€
Kong: Skull Island és una re-interpretació més del mític clàssic del cinema King Kong. No passarà a la història per ser cap grandíssima pel·lícula. Això sí, com a film d'entreteniment fa el fet: tensió, efectes especials, l'eterna lluita entre el bé i el mal (un bé i un mal que ho són depenent dels ulls que els veuen), monstres, nàufrags, helicòpters i una velocitat que mantenen l'espectador aferrat a la butaca.
El que vaig trobar realment destacable de Kong, però, no és res de tot això, sinó la música. Un blockbuster com aquest podria perfectament haver tirat de les estrelletes del pop del moment, que sempre ajuden a vendre pel·lícula i discos, però lluny d'això, i tot aprofitant que l'acció està ambientada als anys 70, just als últims dies de la guerra de Vietnam, amaneix la història amb clàssics del rock d'aquella època: Creedence Clearwater Revival, Jefferson Airplane, David Bowie, Led Zeppelin, The Hollies, The Stooges o Black Sabbath, entre d'altres.
És una pel·li adreçada al gran públic, i especialment a la jovenalla amb les orelles contaminades per l'electropop latino i el reggaeton. Tinc l'esperança que almenys alguns d'aquests cadells esgarriats hauran sentit curiositat per saber què era aquella música plena de guitarres estripades, baixos penetrants i ritmes de bateria frenètics que els va posar calents mentre veien les destrosses d'un goril·la gegant.
Aquest dissabte, 17 d'octubre, els Angels of Mercy portem el nostre tribut a Dire Straits a qui vulgui maridar bona música i bona gastronomia, o simplement gaudir-ne amb una copa en un entorn agradable.
Si t'agrada córrer, encara ets a temps d'inscriure-t'hi. Si t'agrada la música, ens pots venir a escoltar a l'Estadi d'Atletisme de Cornellà, punt de sortida i arribada de la Cursa.
Estadi Municipal d'Atletisme de Cornellà de Llobregat Diumenge, 4 d'octubre de 2015 10:00h.
Shakira ha fet una versió del Boig per tu de Sau. El Boig per tu és un himne, és la cançó de capçalera d'una o fins i tot dues generacions, però això no treu que sigui un tema més aviat mediocre (aaaagh! Heretge!!). Són quatre acords posats d'aquella manera, els arranjaments són poc treballats i la lletra deixa molt a desitjar, per no parlar de l'error "reflexada" que a hores d'ara tothom hauria de saber que es diu "reflectida" però per culpa del Boig per tu, la versió errònia ha quedat perpetuada en el temps.
Més enllà dels esperables insults que ha rebut des d'Espanya i de les palles que
més d'un i de dos catalans s'han fet perquè una intèrpret d'abast
internacional canti en català, Shakira no ha fet una altra cosa que el que es demana a qualsevol versió, millorar i re-interpretar l'original. I ho ha aconseguit. La producció és fantàstica, els arranjaments estan molt ben treballats, li dóna un tomb convertint un clàssic en una cançó nova, i està molt ben cantada.
Sí senyors, m'ha agradat. Shakira ha dignificat aquell himne, i que només ho hagi fet per guanyar quartos i que no l'hagi inclòs en totes les edicions del disc, no vol dir que no li haguem d'estar agraïts. I si arriba a canviar el maleït "reflexada" estaria demanant per a ella la Creu de Sant Jordi.
Ahir, no recordo ben bé com, em va venir al cap una pel·lícula que, d'adolescent, vaig veure fins la sacietat. Swing Kids, que aquí es va traduir com Rebeldes del Swing.
Una colla de nois i noies desafien l'ultranacionalisme de l'Alemanya nazi tocant, escoltant i ballant una música que arriba de l'altre costat de l'Atlàntic, i que té com a principals estrelles músics jueus.
Cadascun d'ells s'haurà de debatre entre els seus ideals i les pressions de la societat, entre els seus amics i la imposició familiar, amb escenes dramàtiques que retraten els moments dramàtics que va viure Alemanya. Tot plegat amanit amb actors, ara consagrats, però llavors molt joves i una banda sonora que no et permet deixar els peus quiets a terra.
Si podeu, recupereu-la i feu-ne un visionat amb ulls nous. Jo ho penso fer.
Dia estrany per posar la meva peça favorita de tota la història del rock. I brutal com, trenta anys després, la lletra segueix sent tan vigent per moments com el nostre. És eterna.
Espera't a arribar a casa, tanca tots els llums i escolta aquests catorze minuts d'història contemporània. Després, seràs una persona diferent. Segurament millor. Believe in me, baby.
I used to like to go to work but they shut it down
I got a right to go to work but there's no work here to be found
yes and they say we're gonna have to pay what's owed
we're gonna have to reap from some seed that's been sowed
***
but believe in me baby and I'll take you away
from out of this darkness and into the day
from these rivers of headlights these rivers of rain
from the anger that lives on the streets with these names
'cos I've run every red light on memory lane
I've seen desperation explode into flames
and I don't want to see it again. . .
From all of these signs saying sorry but we're closed
all the way down the telegraph road.
<<<<<<<>>>>>>>
M'agradava anar a treballar, però van tancar.
Tinc el dret de treballar, però aquí no hi ha feina
I diuen que hem de pagar el que es deu
que hem collir la llavor que vam plantar
***
Però confia en mi, nena, i te m'emportaré
fora d'aquesta foscor, cap al dia
des d'aquests rius de fars de cotxe, d'aquests rius de pluja
de la ràbia que viu als carrers amb aquells noms
m'he saltat tots els semàfors vermells en l'avinguda de la memòria
i he vist la desesperació explotar en flames
i no ho vull veure mai més...
Passant per davant de rètols que diuen "Ho sentim però hem tancat"
Quan era un jovenet m'agradava molt fer cintes recopilatòries. El seu contingut depenia del meu estat d'ànim del moment, d'allò que em rondava pel cap darrerament, anava dedicada especialment a algú o perquè sí i punt. Després van venir els CDs, buscar a la CDteca, o baixar per internet i a cremar amb el Nero. D'aquests encara en faig, i alguns en sou testimonis.
El progrés ens passa per sobre a marxes vertiginoses, i les cintes recopilatòries d'ahir són les llistes de reproducció d'Spotify d'avui. I encara que no cal passar-se hores i hores davant la doble pletina, gravant un i altre cop per ajustar finals i equilibrar volums com fèiem abans, la feina amorosa de tria i ordenació adequada dels temes hi segueix sent, i per tant, no ha perdut cap valor.
Aprofitant que aquesta setmana no hi haurà la cançó dels divendres, aquí teniu la llista de reproducció que la cullerada us dedica a tots vosaltres, amb una sel·lecció dels temes que us he anat deixant per aquí els darrers anys. Espero que us agradi.
P.S. Si encara queda algú que no sap de què va això d'Spotify, que m'enviï un correu a poblenow_rangers@yahoo.com, que encara em queden algunes invitacions.
Al programa de RAC1 La Competència fan una secció presentada per un imitador de Justo Molinero. Al llarg de la secció van apareixent de fons, hits de la rumba de gasolinera dels 80. Una d'aquestes cançons és La grifa, interpretada magistralment per El Pelos. Aquest tema no és cap novetat per mi. De fet és un clàssic de la meva oficina, perquè en J, bon informàtic i millor persona, mentre va arreglant PCs i impressores, sempre cantusseja "En una dijcoteca de Yoré de Mar...", i de ja fa molt temps que ens l'ha enganxada a tots.
Així que avui, cullerada amb dedicatòria per en J, i per a tots vosaltres. Gaudiu de lo nuettro!
Segur que us ha passat alguna vegada. Aneu a un bar o un restaurant, i quan ja heu acabat d'endrapar o beure i esteu frisosos per sortir del local i que l'aire fresc us acaroni i us atenui una mica el pedal que porteu a sobre, demaneu el compte. Però el cambrer té altres coses a fer, i no hi ha manera que us digui quan puja el que heu consumit. I gesticuleu, feu "pst, pst", crideu "mestre!" o "jefe!" o fins i tot xiuleu. Però no hi ha manera que us diguin què deveu.
Doncs els Siniestro Total van fer una cançó sobre això, que m'encanta i que l'altre dia em va saltar al shuffle de l'mp3. Gaudiu, punks!
Sabeu aquelles ocasions en què una cosa te'n recorda una altra i et muntes una pel·lícula al cap, i aquesta pel·lícula té banda sonora? Doncs això m'ha passat aquest cap de setmana. Una història relacionada amb el títol d'aquesta cançó va fer que la recordés, i que desplegués al meu cervell tota una escena amb tocs molt obscens i amb aquesta música de fons. Després he vist que la lletra poc hi tenia a veure, però això, pel cas, és ben igual.
No és el primer cop que us recomano The Specials. M'encanta. És Ska en estat pur. Gaudiu i procureu no trencar res.
El festival d'Eurovisió ha anat de mal en pitjor, i a aquestes alçades està envoltat d'una pàtina de caspa que ja no marxarà ni amb cillit bang i ostenta una manipulació de política internacional sense precedents. De totes maneres, conserva una alta popularitat, almenys a Espanya, i la cançó seleccionada per representar la pell de brau sona per tot arreu, i els intèrprets poden obtenir una gran promoció, i si no, mireu al Chikilicuatre.
I a què vé tot aquest rotllo? Després que el jurat del concurs per representar Espanya decidís l'expulsió de Karmele Marchante quan anava arrassant en les votacions (tooooongoooo, tooooongooooo), han sortit a la llum els grups que li anaven al darrera, i quina ha estat la meva sorpresa en descobrir que en segon lloc de les votacions hi trobem "El Pezón Rojo". Són un grup de Madriz que fan un rock molt potent i amb lletres irreverents. I resulta que el guitarrista d'aquest grup és un company meu d'escola, amb qui vaig tenir algunes de les meves primeres experiències musicals.
És per això, i perquè el tema que presenten al concurs està prou bé, que us demano que voteu pel grup de l'amic Álex. Per a fer-ho només cal tenir una adreça vàlida d'e-mail i es poden fer cinc votacions al dia. L'adreça per votar-los és en aquest enllaç.
La cullerada, en la seva labor de solidaritat amb els vells amics, us demana aquest favor. Gràcies per avançat.
Michael Bolton, des de sempre, m'ha produït al·lèrgia. No és només que la seva imatge em resulti repulsiva, és que musicalment em molesta. Ha perpetrat versions de clàssics que són per assassinar-lo. Michael Bolton és a la música el que Guti és al futbol. Només he de dir que em vaig fer membre del grup de Facebook "Plataforma per fotre dins d'un pou a Michael Bolton i Kenny G".
Però sabeu què passa? Que el cor te raons que la raó no entén, i que un, per amor, a vegades fa bogeries. Sí, amics meus. Ahir vaig portar la meva esposa al ja prou vilipendiat Palau de la Música per veure l'actuació de Michael Bolton.
En Michael es va presentar a l'escenari del Palau acompanyat de bateria, guitarra, baix/contrabaix, piano, teclats, saxo i dues coristes. Val a dir que els músics, que en un parell d'ocasions, mentre el divo reposava, ens van deleitar amb interpretacions instrumentals exquisides, eren excepcionals del primer a l'últim. Va repassar els seus grans èxits, i evidentment, els grans èxits d'altres que l'han fet famós. Fins i tot es va atrevir amb el Nessun Dorma de Turandot, que segons ens va dir, el té fascinat des de que Pavarotti el va convidar a cantar-lo amb ell. Tot i que a l'inici del tema em va fer pensar que s'ofegava, el va acabar magistralment, i va ser, de llarg, la millor interpretació de la nit.
Els grandíssims músics que l'acompanyaven, el marc incomparable del Palau i el caliu de la música en viu van fer que realment gaudís del concert, malgrat els crits histèrics de les fans (ja massa granadetes per segons què) cada cop que s'acostava a un sector del públic. Però, l'amic Bolton segueix sense convèncer-me. La seva imatge em continua provocant urticària. Ara, però, reconec que la seva veu, després d'haver-la escoltat ahir atentament, és bona. Interpreta bé i té molt saber estar a l'escenari. Però em segueix molestant. Aquell timbre de pollastre escanyat, de crooner que vol i no pot, no m'entra per l'oïda, especialment quan maltracta els clàssics del soul i els estàndards de la cançó lleugera. Ho he intentat. He intentat fer-li un lloc al meu olimp musical, però no hi ha res a fer. Continuo volent fotre'l dins un pou, si pot ser, acompanyat de Kenny G.
Aquesta bona dona és la senyora Robinson. No és la de la pel·lícula, però casi. És la dona del Primer Ministre d'Irlanda del Nord (el senyor Robinson, és clar), i també és diputada del Parlament de l'Ulster, i resulta que és una ultraconservadora empedreïda: que si no a l'avortament, que si els gais són malalts que cal curar, que si citacions de la Bíblia al Parlament, que si el matrimoni és sagrat i per a tota la vida... tot això fins que el fill del carnisser, de 19 anys, li va ensenyar la cigala i li va fer perdre el món de vista, i, encara amb els ulls en blanc del darrer clau, va sostreure fons públics per muntar-li un bar al seu adonis. Total, que per molt ultraconservador i estricte que un sigui, la carn és feble, i la temptació d'una cavalcada sobre el cavall apocalíptic de la luxúria pot fer trontollar les conviccions de qualsevol.
No cal dir que les desgràcies mai venen soles, el destí és cruel i les coincidències encara més, i la senyora Robinson, quan passeja per Belfast avergonyida pels càrrecs que ha perdut i el que ha fet perdre al seu marit, només fa que sentir els seus estafats conciutadants cantussejant entre dents una vella tonada.
Però que Déu la beneeixi senyora Robinson, que el cel guarda un lloc per aquells qui resen.
