Ompliu-nos les maletes

Després de quatre anys d'esperes i paperasses ens sembla gairebé impossible, però si no hi ha sorpreses d'última hora, en els propers dies o com a molt setmanes viatjarem cap a Burundi per conèixer el nostre fill i portar-lo cap a casa amb nosaltres.

Ja hem començat a preparar coses, entre elles, és clar, el viatge, i l'agència de viatges ens ha donat una sorpresa. Resulta que les limitacions d'equipatge són molt més permissives de l'habitual en els viatges a l'Àfrica i ens permeten portar 46 quilos d'equipatge i 12 quilos d'equipatge de mà per persona. Això vol dir que disposem de 116 quilos per posar a les maletes!

El viatge serà d'uns deu dies, que no és gaire, i nosaltres estem habituats a viatjar lleugers d'equipatge, així que calculem que amb uns 20 quilos en tindrem prou per a les nostres coses i les del nen. 

Això ens deixa 96 quilos disponibles a l'equipatge, i hem decidit demanar-vos que ens ajudeu a omplir-nos les maletes per arribar a aquest pes.

Es tracta que (si podeu, sense compromís, només faltaria) ens feu arribar material necessari per a la institució on ha estat el nostre fill des de que va néixer, on deixarà gran part dels seus amics i on no paren d'arribar nens que necessiten ser atesos com ho ha estat ell. 

I què cal en un orfanat?

• Roba: Cal roba d'ESTIU (amb els jerseis a Burundi no fan res!) per a nens i nenes des de 0 fins a 6 anys.

• Medicaments pediàtrics bàsics: Apiretal, Dalsy, Betadine i antibiòtics d'ampli espectre en xarop o en pols.

• Crema hidratant i pomades pel culet.

• Material escolar: llibretes, llapissos de colors, quaderns per pintar,...

• Joguines (que no ocupin massa espai i no pesin massa, que 96 quilos tampoc són tants!): ens han recomanat pilotes (les portarem desinflades), cotxets, joguines educatives, ...

Per contactar amb mi, ja sabeu, als comentaris del post, al mail (lacullerada@gmail.com), o altres mitjans que ja coneixeu. 

Gràcies avançades 

per omplir-nos les maletes!

La gala dels premis c@ts

Ahir a la nit es va fer l'entrega dels premis c@ts, en una gala virtual d'allò més reeixida i entretinguda. Ja us vaig parlar aquí d'aquests premis, i de com de valuosos em semblen com a potenciadors de la creació, l'opinió i la cultura, des de la base i per la base.

És per això que estic especialment orgullós d'haver obtingut el segon premi de la categoria "opinió".

Entreu al blog, on podeu gaudir, encara que sigui en diferit de l'entrega de premis, i des d'allà, descobriu els blogs nominats i premiats, entreu-hi, degusteu-los, i veureu com a la blogosfera catalana hi ha molta qualitat.

Felicitats als guanyadors, i gràcies als organitzadors!

Molt soroll per no res

Mai havia vist el Bestiari Il·lustrat, al canal 33, però com que la presentadora és la Bibiana Ballbé, i aquest dimarts, el persontge entrevistat era en Jaïr Domínguez i també hi sortia en Marc Pastor, i a tots tres els segueixo de fa temps a twitter, em va fer gràcia veure'ls tots junts en un programa de televisió, així que dimarts a la nit em vaig plantar davant l'ordinador per veure'l en directe.

Es tractava d'una entrevista a en Jaïr, en la qual la Bibiana li feia preguntes de la seva vida personal i professional, i ell, com ja és habitual, gastava el seu to irreverent, malsonant i políticament incorrecte, i feia unes quantes afirmacions dures, però en el fons, res de l'altre món. Em va semblar una entrevista bastant innocent. Vaig trobar que hauria pogut ser molt més incisiva i polèmica. En un moment de l'entrevista, la Bibiana li preguntava l'opinió sobre alguns personatges públics, dibuixats en cartulines. De tots ells, en Jaïr en tenia una opinió negativa (mira, igual que jo), i per il·lustrar-ho, disparava amb pistoles de joguina a les cartulines, sobre les quals s'escampava sang. Un d'aquests personatges era el rei d'Espanya.

Els participants en el programa s'anaven "disparant" els uns als altres, i acabaven tots "morts", però just abans d'acabar, s'aixecaven i va quedar molt clar que tot era un joc. En cap moment em va semblar un programa ofensiu ni massa polèmic. Ja he dit abans que vaig trobar a faltar que en Jaïr fos una mica més obert i dur, com ho és normalment en els seus articles o al twitter.

Per això, ahir a la nit vaig tenir una gran sorpresa quan vaig saber que el vídeo del programa havia estat retirat del 3 a la carta, i que la directora del programa havia dimitit. Aquest matí he sabut per què. El diari El Mundo ha tret en Jaïr en portada dient que en un programa de TV3 havien simulat un atemptat (!!!) al rei. I és clar, TV3 s'ha cagat a les calces hi ha eliminat el vídeo. De fet, això del Mundo ho he vist al recull de portades de diaris que cada matí fan al 3/24, però curiosament, tot i que el nom de la cadena surt clarament al titular, no han mencionat la notícia.

La pregunta és: volem una tele pública que s'hagi de tapar la boca d'aquesta manera? Fins quan haurem d'aguantar que programes com aquests siguin CENSURATS a la tele pública catalana, mentre la tele pública espanyola, que també paguem, ens oferirà toros i un programa setmanal sobre el rei i el príncep? Personalment em toca particularment els ous que hi hagi personatges intocables, que no han fet res per guanyar-se aquest dret, i en el cas del rei ja n'hi ha hagut massa episodis. 

Els motius d'aquesta covardia de TV3 poden ser molts, però les meves sospites són clares. El director de TV3 és l'ex-direcor de RAC1, emissora de ràdio propietat del Comte de Godó, amic personal de Joan Carles. I no hase falta desir nada más. De fet, tant la Bibiana com en Jaïr treballen a RAC1. Espero que les conseqüències no vagin més enllà, però RAC1 és una empresa privada i poden fer el que els roti.

Per altra banda, la censura a posteriori (la prèvia existeix i sempre existirà), en aquests moments de la història comença a ser una autèntica tonteria. El programa ha estat retirat del 3 a la carta, però es pot veure al YouTube, i quan el treguin d'allà es podrà veure en un altre lloc. Si el voleu veure, mentre no el retirin, us el deixo aquí:

Premis c@ts: Voteu!!!

Malgrat el pas del temps, el fenòmen dels blogs als Països Catalans segueix vigent i creant tendència i opinió. Durant aquests anys, han anat sorgint moltes iniciatives per incentivar i premiar els blogs que es publiquen en català, però n'hi ha una que valoro especialment.

El valor afegit dels premis c@ts és que van sorgir de la base de la blogosfera, no d'entitats culturals importants, ni de blogstars amb milers de seguidors, sinó d'aquella gent que sense massa soroll, dia a dia, van publicant els seus posts sorprenents, entranyables, brillants o emotius. Aquest any, els premis arriben a la seva cinquena edició. Lluny d'extingir-se davant les novetats tecnològiques, la base blocaire segueix en marxa i en molt bona forma.

La millor manera de donar valor a aquesta tasca que han fet els promotors dels premis i a la blogosfera en general és participar, i es per això que avui us demano que voteu. Es dóna el cas que algú em va nominar en la categoria d'opinió. Si us ve de gust, voteu-me, si no, voteu els altres companys nominats, però voteu, i doneu aire a la gent amb ganes de fer coses a la blogosfera i de contribuir a l'expressió, a l'opinió, a la creació i, en definitiva a l'enriquiment de la cultura en català.

Voteu aquí

Olor de paper, tinta i germanor

Fa cinc anys, en plena efervescència blocaire, el Veí de Dalt va fer una proposta que semblava innocent. Ens proposava escriure relats de quatre en quatre. Amb un pretext inventat per ell, un primer començava una història, un altre del grup la continuava, un tercer seguia una mica més, i el quart rematava la trama. El resultat va ser sorprenent. Hi havia relats que semblaven escrits per una mateixa persona i era impossible saber on havia començat un i on havia acabat l'altre. El que havia començat com un joc, es va convertir de seguida en alguna cosa més. Era una oportunitat d'expressió literària, un estímul a la creativitat i a la interrelació virtual. 

Així van néixer les Històries Veïnals, i la comunitat blocaire del replà de l'escala. Aquesta iniciativa del Veí sembla una trivialitat, però no ho és. És una feinada. Pensar les motivacions per a les històries, fer la convocatòria, fer el sorteig (que ahir ens va confessar que no era tant sorteig) dels grups, perseguir els veïns mandrosos que feien tard en els terminis de pas al següent, i finalment publicar-les.

Després d'aquesta ingent feinada, el Veí no es va espantar, i una darrera l'altra, va organitzar fins deu edicions de les Històries Veïnals, i a sobre, hi va afegir "Rengas", "Cadàvers Exquisits", "Microrelats" i altres experiments creatius.

Crec que tots els participants vam pensar algun cop que algunes d'aquestes històries conjuntes havien de passar a la posteritat, mereixien ser immortalitzades físicament sobre el paper. No satisfet després d'aquesta labor exigent, el Veí va escoltar aquesta inquietud i després de molts impediments i maldecaps, se les va empescar per a que els relats virtuals es materialitzessin en una edició impresa.

Cinc anys després d'aquell primer experiment 2.0, ahir a la tarda, es va fer la presentació oficial del llibre, acabat de sortir de la impremta, amb la presència d'alguns dels autors i d'alguns dels mecenes. El bar La PAPA feia olor de paper, de tinta fresca i de germanor blocaire.

Emmig d'aquesta enorme satisfacció que sento de veure aquest projecte en forma palpable, us he deixat anar tot aquest rotllo, però en realitat només volia dir una paraula: GRÀCIES. Gràcies al Veí de Dalt per emprendre aquesta aventura i per tenir la constància i la persistència de portar-la fins les darreres conseqüències. 

I gràcies també a tots els micromecenes que han fet possible l'edició a través de Verkami. (Eps! I recordeu que encara en queden exemplars. Si en voleu un, digue-m'ho i per quinze eurets de res us el faig arribar).