Incongruències bancàries

Ja estic preparant les vacances d'estiu. Vaig buscar els bitllets d'avió i vaig trobar una bona oferta. Però és clar, per bona oferta que sigui, un viatge llarg per a tres persones és un import considerable, així que en mirar de comprar, l'import superava el límit de la meva targeta de crèdit.

Em vaig posar en contacte amb Barclays, el meu banc, per a que m'ampliessin el límit ni que fos de manera temporal. Em van dir que em contestarien per escrit. Passaven els dies i no rebia cap resposta, i ja sabeu com va això, com més s'acosta l'estiu, més pugen els bitllets d'avió, i el bon preu que havia trobat s'estava convertint en no tan bo. Així que vaig tornar a trucar, i em van dir que no els havia entès bé, que em contestarien per escrit en un moment o altre, però el que em dirien per escrit seria que NO.

Acollonant. Tinc els diners per fer aquesta compra, i ells, Barclays, que són el meu banc, ho poden veure i comprovar quan vulguin. No vull una ampliació del crèdit de la meva targeta, vull una ampliació del límit del meu mitjà de pagament per pagar amb diners que tinc i són meus, no els els estic demanant.

Ho considero una manca de confiança extraordinària cap a un client que disposa dels diners i que sempre ha demostrat solvència. No m'agrada, però em resigno i busco altres maneres de fer el pagament. No és fàcil. He de fer múltiples operacions, entre les quals destaca enviar un fax (Un fax! Que som al segle XXI, redéu!). Costa, però ho aconsegueixo. Ja tinc els meus bitllets per a les vacances. Tot acabaria aquí i no seria més que una altra experiència decebedora amb el sistema bancari, si no fos pel que va passar dos dies després.

Al cap de dos dies del meu periple innecessari per comprar els meus bitllets, trobo una carta de Barclays a la bústia. En aquesta carta adreçada a mi, es congratulen en anunciar-me que tinc preconcedit un crèdit de fins a 20.000 eurus (20.000 eurus!!!) per gastar en allò que m'il·lusioni. És a dir, que el senyor Barclays no em permet gastar-me els meus diners, però em dóna a crèdit tots els diners que no són meus que vulgui. Per acabar de rematar el despropòsit, endevineu quina és la imatge que llueix en el fulletó en el que m'oferien crèdit? Efectivament. Un avió.

Un tranquil racó del món

Les esfereïdores imatges del tornado a Oklahoma em van recordar una anècdota viscuda a la meva darrera estada als Estats Units. Va ser durant la visita a una destil·leria de bourbon, a Kentucky. El bourbon es destil·la i s'envelleix en barrils de roure que s'emmagatzemen en uns edificis de vuit plantes d'alçada. 

La guia ens explicava com l'estructura de bigues dels magatzems d'envelliment està especialment pensada per resistir l'assot dels tornados, molt freqüents a l'àrea. Uns altres visitants, que venien de Lousiana, van comentar que allò els recordava com les fàbriques, allà, també es fan pensades per resistir l'embat dels huracans de la costa del Golf de Mèxic, i un tercer grup, provinent de la costa oest, va explicar que allà també prenen precaucions, però per evitar els terratrèmols que provoca la falla de Sant Andreu.

Immediatament després, la guia es va girar cap a nosaltres i ens va preguntar: "i vosaltres? Quines catàstrofes naturals patiu al vostre país?" Jo, vaig dubtar uns instants, i avergonyit, i amb un cert sentiment de culpabilitat vaig respondre: "eeeeehhmmm...cap...". 

Veient que la meva resposta podia resultar fins i tot un punt ofensiva per aquells pobres patidors, ho vaig esmenar: "bé... potser alguna riuada de tant en tant". I és que sovint no en som massa conscients, però vivim en un racó del món d'allò més tranquil.

El viatge de la meva vida

Fa uns anys, després de posar aquí les fotos d'un dels meus viatges, algú de vosaltres em va preguntar: és el viatge de la teva vida? No vaig entendre massa la pregunta. Vaig contestar que de moment sí, però vaig pensar que quin era el viatge de la meva vida ja ho decidiria quan m'anés a morir.

Demà marxo de viatge, i aquesta vegada puc dir ben convençut que sí. Serà el viatge de la meva vida amb tota seguretat. No serà el més llarg, ni el més llunyà, ni el més exòtic (o potser sí), però serà especial. El més especial de tots. 

Perquè marxarem dues persones i en tornarem tres. Perquè marxarem una parella i tornarem una família.

La il·lusió (7)

Quan arriben aquestes alçades de l'estiu, hi ha moltes ganes de gaudir del bon temps, de sortir a l'exterior, d'anar a la platja, però com que toca treballar (i que no falti) les hores no passen i els dies a l'oficina es fan llargs.

En dies com avui, els projectes que et fan il·lusió són la única cosa que et fa tirar endavant, i aquí va el nostre:

Vint-i-cinc dies amunt i avall pel país dels Thai, descobrint grans urbs, admirant temples budistes, explorant selves recòdites, tastant menjars especiats, i finalment, descansant a platges paradisíaques.

Ànim, que "només" queden tres setmanes.

La il·lusió (1)
La il·lusió (2)
La il·lusió (3)
La il·lusió (4)
La il·lusió (5) 

La il·lusió (6)

South Africa

Quan fa uns dies vaig parlar de l'aventura reial a l'Àfrica, vaig recordar que després del meu viatge a Sud-Àfrica, no vaig penjar-ne unes quantes fotos com és habitual, i com que mai és tard per segons quines coses, avui m'he decidit a posar-les. 

Sud-Àfrica és un país de desenvolupament emergent. Tot i que les ferides de l'apartheid es van tancant i es pot veure població blanca i negra compartint espais a tot arreu, hi ha una excepció: el lloc on viuen. La majoria de població blanca viu en barris benestants i la majoria de població negra viu en townships, barriades de barraques aïllades del món exterior. Per sort comença a haver-hi excepcions, però la normalitat trigarà molt a arribar-hi.

El gran valor de Sud-Àfrica són els seus espais naturals protegits. En un inici eren reserves de caça, però posteriorment es va optar per un model més sostenible i conservacionista, en què es protegien els  grans animals emblemàtics, i de retruc, tot el seu extens hàbitat i les espècies animals i vegetals que el comparteixen.

S'hi poden trobar paisatges de muntanya, planes àrides, aiguamolls i costa escarpada, però el paisatge característic de Sud-Àfrica és el propi dels grans mamífers: grans extensions seques d'arbustos espinosos i acàcies isolades, entre les quals passegen els "Big Five": lleons, búfals, lleopards, elefants i rinoceronts, sense oblidar els guepards, els nyús, les zebres, les girafes, gran varietat d'antílops i ocells de tot tipus, inclosos els pingüins del Cap de Bona Esperança.

Us convido a fer un passeig per l'Àfrica meridional. Espero que el gaudiu.

Perspectiva de Catalunya des del món

Torre d'observació de Clingman's Dome, el punt més alt de les Smoky Mountains

En el meu viatge pel Sud dels Estats Units em vaig trobar amb una agradable sorpresa. Quan detectaven el meu accent forani em preguntaven "where are you from?" "I'm from Barcelona" responia jo. Sovint, més sovint del que esperava, el meu interlocutor deixava anar un "Oh! Been there! Very nice city!".

Però la sorpresa agradable de què uns parlava la vaig tenir amb un voluntari del Parc Nacional de les Smoky Mountains. Era un home gran, proper a la setantena que, en la seva jubilació, explicava curiositats de la fauna del parc als visitants. En parlar amb ell es va repetir la conversa de dalt, però en aquest cas el "Oh! Been there! Very nice city!" va ser substituït per una conversa realment sorprenent.

Després del "I'm from Barcelona", el voluntari em va etzibar: "So you speak catalan". "Yes, I do!" vaig respondre amb un somriure satisfet i orgullós als llavis. Per si encara no estava prou estupefacte, una nova sorpresa: "Are you still part of Spain or are you free at last?". Boca oberta. "We're STILL part of Spain", vaig contestar remarcant l'STILL. La conversa va acabar amb lloances a la ciutat i a la Rambla.

Després de reflexionar-hi una estona, vaig pensar que no tot està perdut. Que el món ens comença a conèixer, i que aquest bon home es va topar amb un guia que, a més d'explicar els monuments i les tòpics de la cultura espanyola, es va molestar en posar els seus clients en situació de la realitat catalana.

Els qui estan en contra del turisme massiu a Barcelona, potser l'haurien de veure com una oportunitat de fer-nos conèixer al món. Potser hauríem d'aconseguir que tots els guies turístics fossin com el que va guiar el meu voluntari.

South USA

El viatge pel Sud dels Estats Units va ser una mica diferent a com solen ser els nostres viatges. Normalment anem de parc natural en parc natural, visitant les ciutats de passada. Però aquest cop, no podíem obviar les capitals de la música, ni llocs mítics de la cultura nordamericana. 

Així que vam combinar els aiguamolls de Florida amb el Kennedy Space Center de Cape Canaveral. Vam creuar els pantans de Georgia on my mind per arribar al Parc Nacional de les Smoky Mountains. Vam gaudir dels bars amb música country en viu a Nashville, fent una incursió a Kentucky per veure les coves Mammoth i fer la ruta de les destil·leries de Bourbon. Vam retre tribut a l'únic rei que el mereix a Graceland, i vam gaudir del rock i el blues al carrer de Beale Street, Memphis. Vam recórrer la riba del Mississippi per la carretera - parc nacional de Natchez Trace, fins arribar a New Orleans, per viure l'ambient crioll, la cuina cajun, la festa desmesurada del carnaval que dura tot l'any i escoltar jazz allà on va néixer, a Bourbon Street. No podíem oblidar les plantacions, els camps de batalla de la guerra de la independència i la de secessió, ni els bayous de Lousiana. Les costes tropicals del Golf de Mèxic, creuant Mississippi i Alabama per arribar a Florida de nou, on ens vam banyar a les platges de sorra blanca immaculada i vam nedar entre manatís als manglars de Crystal River. Tot i els mosquits assassins, no ens vam voler perdre els Everglades, i per acabar, un recorregut pels Keys, arribant fins el darrer, Key West, on vam agafar un ferry cap a Fort Jefferson, una fortalesa de la guerra civil construïda sobre una illa de corall en el Parc Nacional de Dry Tortugas. I finalment, tornar a Miami just a temps d'agafar l'avió. 

Una combinació excepcional de natura, música, paisatge, cultura, excursions i mitomania en els estats del Deep South.

Comptant les hores

L'itinerari ja està preparat, i aquest cop, a més del típic excel, he fet la ruta a través de Google Maps. Surten aproximadament uns 5.500 quilòmetres de no res, recorrent 8 Estats: Florida, Georgia, Carolina del Nord, Tenessee, Kentucky, Mississipi, Lousiana i Alabama.

Ja queda menys. Només 17 dies.

Nota: Aquest mapa és un resum en imatge per a que es vegi tot sencer. Si algú es vol entretenir a veure què són aquests punters blaus, en quin ordre estan previstos i la ruta per anar de l'un a l'altre, entreu aquí. El mapa i les indicacions dels llocs estan separats en tres parts, que es veu que el senyor Google no donava per tant en una sola pàgina.

La il·lusió (6)

Ja m'agrada que plogui, però en ple juliol no t'ho esperes, i els dies així es fan pesats, grisos i tristos. Costa llevar-se i tot fa mandra, i sembla que el món s'hagui confabulat per amargar-te el dia.

En dies com avui, els projectes que et fan il·lusió són la única cosa que et fa tirar endavant, i aquí va el nostre:

Vint-i-set dies conduïnt pel Sud-est dels Estats Units. Sortim de Miami, cap a Cap Canyaveral, fins als parcs naturals dels aiguamolls de Georgia, excursions a peu per les Smokey Mountains, a Tenesse, música country a Nashville, les destil·leries de bourbon a Kentucky, una visita ràpida a Memphis amb parada obligada a Graceland per retre honors al rei. Després enfilem cap al sud per les planures del Mississippi, i recorrem les malmeses costes del Golf de Mèxic, per tornar a Florida i perdre'ns uns dies pels Everglades i els Cais, i tornem a Miami per saludar l'Horatio i agafar l'avió de tornada a casa.

Ànim, que "només" queda una mica més d'un mes!



La il·lusió (1)
La il·lusió (2)
La il·lusió (3)
La il·lusió (4)
La il·lusió (5)

Cap a Bilbao!

Viatjo poc per feina, i quan ho he fet, sempre m'he queixat aquí que m'ha tocat anar a ciutats amb poc o cap glamour.

Avui les coses canvien. Marxo de viatge per feina a Bilbao. Una ciutat amb fama de bona gastronomia, bona gent, bona cultura, bons museus i un llarg etcètera.

A més, aprofito la meva mobilitat per, després de gairebé cinc anys, escriure el meu. Primer post des del mòbil.

Apa! Fins ben aviat!

Cap al Nord!

Cap al Nord senyoreta Teschmacher! Sempre cap al Nord!

I això és el que hem fet aquestes vacances de Setmana Santa. Anar cap al Nord. La primera parada va ser a Garriguella, a l'Alt Empordà, per visitar el Centre de Reproducció de Tortugues de l'Albera, que dóna recolzament a l'única població de tortuga mediterrània en estat natural de Catalunya, i també a la resta de tortugues autòctones i altament amenaçades del nostre país.

En acabat, un bon àpat a Ca la Gina, al bell mig del poble de Garriguella, on a part d'un bon àpat amb plats de la terra amb un gir creatiu, s'ha de gaudir de l'experiència de ser aconsellat per la propietària, que s'asseu a la taula per comentar la carta. Per acabar-ho d'arrodonir, una visita a la botiga de la Cooperativa vinícola local, per comprar vi novell i algun de criança.

I vinga cap al Nord! Fins arribar a la vila marítima d'Argelers de la Marenda, on teníem contractada la base d'operacions. A la platja d'aquest poble, durant la guerra civil espanyola, s'hi va instal·lar un camp per als refugiats que creuaven vençuts la frontera, entre els quals es comptaven alguns avantpassats meus. Sorprenentment, en l'ampli ventall d'informació del poble que vaig consultar, no hi vaig trobar ni una sola referència.

El segon dia, al matí, visita a la platja més nord, tocant la desembocadura del Tec, hi ha l'espai natural de Mas Larrieu, un sistema dunar molt ben conservat, amb vegetació de canya, tamariu... i figueres de moro! Un paisatge salvatge i dur. A la tarda, visita a Cotlliure sota la pluja. Aquesta ciutat té un nosequè que hi tornaries un cop i un altre. Tot i l'aiguat, vam visitar-la de dalt a baix, només ens va faltar una escapada al cementiri per veure la tomba de Machado.

Tercer dia: Sant Jordi. Al matí descans i aprofitar les estonetes de sol a la piscina. A la tarda busquem ambient de Diada a Perpinyà. I trobem ambient festiu, sí, però no de Sant Jordi. Ni parades de llibres ni de roses. Només uns cantaires vestits de catalans, que cantaven en català. Recordaven molt a les caramelles, així que la seva presència es devia a la pasqua, no pas a Sant Jordi. Després de buscar per tot el centre de la ciutat, finalment vaig poder comprar una rosa en una floristeria, on hi havia cua de catalans. Els de davant meu van intentar parlar amb la florista sobre Sant Jordi (tot en francès, clar):

Català: -Aquí no celebreu Sant Jordi, doncs?
Florista: -No, aquí ho fem per Sant Valentí
C: -A Espanya també es celebra Sant Valentí, però els Catalans celebrem Sant Jordi
F: -No, no, aquí es fa per Sant Valentí

# Resum de la conversa: No maco, els catalans som nosaltres (encara que fem servir el català només per cantar caramelles) vosaltres sou espanyols i feu coses rares. #

El quart dia ens quedem a Argelers, i hi visitem l'espai natural de la Massana, un bosc mediterrani amb una graduació d'estrats de vegetació molt marcada. A les zones baixes i les obagues bosc de ribera amb faig. A les solanes baixes, alzina i roure, i a les parts més altes, assotades continuament pel vent de llevant, arbustos espinosos, brucs, i com a molt alguna estepa. Hi anàvem a passejar una mica, però ens vam anar animant i ens vam acabar enfilant a la Torre de la Massana, un torreó medieval de guaita al cim més alt, des d'on en un dia clar (que no era el cas) es pot veure tota la costa fins Cotlliure, Cervera i Portbou i els Pirineus, que acaben allà.

A la tarda, un passeig per la platja principal i els voltants, on se celebrava la "fête americaine" amb toros mecànics, música country i botiguers disfressats de cowboy (WTF!?).

I per últim, el cinquè dia, de tornada a casa, ben d'hora per no trobar retencions. Vam fer el primer tram per la carretera costanera, que passa per Cervera, creua la frontera cap a Portbou i porta fins a Figueres. Allà sí, vam prendre l'autopista, però en vam sortir a l'alçada de l'aeroport de Girona, i vam enfilar cap a Campllong, on vam recollir una safata de cargols a Can Barris, i ens els vam endur a casa, per acabar les vacances amb un bon dinar i una bona migdiada de dilluns de pasqua.

Què us sembla? Cinc dies ben aprofitats, no?

Surf & Turf

Surf and turf, traduït, vindria a ser "mar i muntanya". Doncs això és el que vam fer dissabte, un mar i muntanya. Ens vam llevar no massa d'hora, i vam anar fins la Font Picant d'Argentona, d'on surt la ruta cap al Castell de Burriac. Feia ben bé vint anys que no hi pujava. Crec que l'últim cop va ser un diumenge al matí amb una colla de l'escola, quan encara devíem fer EGB (uf! Que iaio sona això!). L'ascensió va ser dura, però ràpida. A un quart d'una ja érem a dalt. Quines vistes! El mar i tota la plana del Maresme: Mataró, Cabrera, Vilassar, Premià i al fons l'skyline de Barcelona, i pel darrera Argentona, Dosrius i les muntanyes de la Serralada de Marina.

Havíem previst dinar un entrepà a dalt, però era massa d'hora, i com des d'allà vèiem el mar, vam pensar: i si ens n'anem a menjar el bocata a la platja, què? Dit i fet. Vam baixar fins el cotxe i vam enfilar cap a la platja de Teià*. Vam dinar tranquil·lament, i com que feia un sol espaterrant, molta calor, i la temperatura de l'aigua no era especialment baixa, vaig decidir estrenar la temporada de bany amb una bona capbussada.

I vet aquí que en quatre horetes vam sortir de Barcelona, ens vam enfilar a un cim de la Serra de Marina, ens vam capbussar al Mediterrani i encara vam ser a temps de tornar a casa per fer una dutxa i una bona migdiada abans de veure el partit. Un dissabte ben aprofitat, sí senyor!

*Bé, ara és d'El Masnou, però la platja del voltant de la desembocadura de la Riera de Teià, fins no fa massa anys, pertanyia a Teià, quan per un acord, que no conec massa bé, es va cedir als veïns de baix.

Olors

L’altre dia vaig llegir aquest post del Porquet de Sant Antoni, on explica com una olor característica el trasllada a un indret i un moment de la infància, i vaig recordar que gràcies al regal d’una desconeguda, a mi em passa una cosa similar.

Quan vaig ser a Alaska, al Parc Nacional de Denali, vam participar en un Ranger Walk. Es tractava d’una excursió d’un dia per dins el parc, amb només quinze persones i amb un rànger com a guia. La nostra rànger va ser la Jen, i ens va acompanyar per diversos paisatges del parc, fins pujar-nos dalt una muntanya, no massa alta, des d’on es veien els cims nevats, les glaceres i les valls d’aquest parc del subàrtic. Un cop dalt el cim vam dinar els entrepans que portàvem. Havent dinat, la Jen ens va demanar que ens relaxéssim, que interioritzéssim aquell paisatge, que notéssim quan petits som dins la grandesa de la natura i gaudíssim de la gran experiència que era ser allà dalt. Llavors va treure un termo que portava a la motxilla, i ens en va repartir el contingut en petits gotets. Era te de canyella, molt aromàtic. -Ensumeu bé aquesta aroma, i preneu-lo notant-lo a totes les papil·les gustatives –, va dir –i quan torneu a casa, a la vostra rutina, i sentiu l’olor d’un te de canyella al vostre voltant, tornareu a aquest indret per art de màgia –.

I ves que el truc de màgia de la Jen va funcionar, perquè així com el Porquet torna al poble amb l’olor d’aufals, jo quan sento olor de canyella, torno a sentir la fresca apaivagada per un solet suau d’un migdia d’estiu al cim d’una muntanya d’Alaska.

Luck of the Irish

La sort dels irlandesos. Pots veure aquesta inscripció arreu de l'illa maragda, i no sé ben bé per què. Els irlandesos les han passat de tots colors al llarg de la història. Se m'acudeixen un munt de paraules que defineixen aquell país i la seva gent, i "sort" no seria una d'elles. The luck of the Irish es sol representar amb una olla plena de monedes custodiada per un Leprechaun, i de la qual surt l'arc de Sant Martí.

El cas és que els irlandesos sí que tenen una sort. La de tenir el país que tenen. Preciós. I avui, aquest país està de festa. Avui és Sant Patrici, i siguin o no afortunats, deixeu-me que faci un glop a la seva salut. 

Happy Saint Patrick's day!

Abans

Perdoneu que insisteixi, però estic una mica commocionat. Us deixo un vídeo que vaig gravar al centre de Christchurch, ara fet miques, un plujós 5 de novembre de 2010.

P.S. Demano disculpes pel meu anglès i perquè els travellings maregen una mica.

Esborronat

Fa posar els pèls de punta veure com els carrers pacífics per on fa uns mesos passejaves, ara se sumeixen en el caos i la destrucció.

New Zealand

Quan vaig anar a Nova Zelanda vaig pensar que seria com Austràlia, un lloc molt diferent. Però no és així. En ser dues illes relativament petites els efectes de la colonització europea van ser devastadors, i la major part de flora i fauna és la mateixa que podem trobar a molts països europeus.

La grandesa de Nova Zelanda és que està aliniada de nord a sud. Això fa que en un espai relativament petit, hi hagi un gran nombre de biomes, ambients geobiològics i paisatges. És un dels pocs llocs al món on es poden veure glaciars que desemboquen al mig d'una selva tropical. Hi ha fiords i platges paradisíaques de sorra blanca. S'hi pot veure bosc plujós, praderies àrides, bosc boreal, etc. Tot modelat per una intensa activitat volcànica.

Era un lloc inhabitat fins que fa aproximadament 900 anys els maorís hi van arribar en canoes des de la Polinèsia. Al segle XVII hi van arribar els holandesos (de fet Zelanda és una regió d'Holanda), alguns francesos s'hi van establir, però van ser els anglesos els que hi van fer la gran colonització, seguits pels irlandesos i els escocesos. Fruit d'això, la societat és majoritàriament anglosaxona, però els maorís hi són molt presents i la seva cultura és molt respectada i integrada en la idiosincràsia del país.

Tot i que els europeus hi van portar les vaques, les ovelles, els porcs, els gats, els gossos, les rates, i fins i tot les llames, originalment a Nova Zelanda no hi havia mamífers terrestres, i això es tradueix en una gran riquesa d'aus autòctones. Els kiwis (que donen nom als habitants de NZ), els keas (els únics lloros alpins del món), els kakas, els tuis, els moas (que es van extingir quan hi van arribar els maorís), i molts altres.

Un gran país, Nova Zelanda. Si sou capaços d'aguantar 33 hores d'avió és un lloc al que val la pena viatjar.

En la negror

Dans le noir. En la negror. Aquest és el nom del restaurant en què vaig sopar la nit de cap d'any. Vaig menjar els raïms i vaig passar d'un any a l'altre completament a les fosques.

Això és el que ofereix Dans le noir. Un àpat en la més absoluta foscor. I és que anul·lar la vista és una excel·lent manera d'estimular tots els altres sentits. I quan mengem, aguditzar el gust, l'olfacte i el tacte és una cosa que hauríem de fer més sovint.

En arribar ens van indicar unes guixetes on vam deixar abrics, bosses... i també rellotges i mòbils. Tot seguit ens van asseure en una mena de bar on ens van explicar com aniria el sopar i ens van servir uns cóctels que vam haver d'endevinar què portaven. Gairebé no vam endevinar res. Ens van parlar del sopar com una experiència gastronòmica, humana i social.

Al cap d'una estona, ens van cridar a la porta de la sala fosca. Ens van presentar el nostre cambrer, tot i que ells li diuen guia. Es diu Héctor i és invident, com tots els cambrers-guia del restaurant. Ens van col·locar en filera índia, agafant-nos de l'espatlla del de davant. Per tal de poder seure davant per davant amb la teva parella o en grup amb les persones amb què has anat, a la fila índia, davant i darrera, tenia persones que no coneixia. I aquí va començar l'experiència social, perquè us asseguro que quan no hi veus, necessites relacionar-te com sigui amb la gent que tens molt a prop. I és que la taula que servia l'Héctor era una taula allargada, amb les parelles de front, però sense gaire separació amb les parelles a banda i banda. Amb la Susanna i l'Omar i la Carolina i en Luis, vam compartir les sensacions d'aquell sopar tan excepcional.

El sopar consistia d'un aperitiu, un primer, un segon i un postre. Cadascún d'aquests plats acompanyats amb un vi diferent. M'agrada el vi i he fet alguns cursos de tast. Només en vaig encertar un... de color! L'Héctor anava portant i retirant plats i copes amb una habilitat sorprenent, i al portar cada plat ens explicava la forma del plat, però només ens deia del que hi havia dins si hi havia escuradents, ossos, i coses per l'estil amb què haguéssim d'anar amb compte. A la taula hi havia coberts, però ningú els va tocar. A les fosques serveixen de poc. Les mans fan molt més servei, i comptes amb l'avantatge que ningú et veu, i pots merdejar el menjar sense vergonya.

Un sopar a les fosques requereix temps, i aquest se'ns va tirar a sobre, així que juntament amb el segon plat ens van servir un bol amb raïms. Ens els vam menjar, òbviament a les fosques, seguint les dotze campanades que va cridar la propietària francesa del local. Acabat el sopar, ens van tornar a treure de la sala en fila. No vam veure la sala on havíem sopat, però abans de sortir, l'Héctor ens en va fer una descripció molt detallada. Semblava que ell l'hagués vist!! I ja fora, al bar on havíem pres els cóctels ens van explicar per fi què contenien els plats i les copes que havíem ingerit, ens van ensenyar fotos dels plats i van fer córrer copes dels vins que havíem pres. Tant de menjar com de beure, nosaltres i els nostres companys d'aventura vam encertar ben poques coses.

Una experiència d'allò més recomanable, si us considereu capaços d'aguantar gairebé tres hores en la més absoluta foscor i si teniu la ment oberta per tastar, tocar, parlar, escoltar i olorar... sense veure-hi.

Maletes

M'encanta viatjar. Conèixer nous llocs, noves cultures, nova natura, nous paisatges. Però associat al viatge hi ha dues coses que odio profundament. Una són els aeroports i els avions, que cada cop em fan més mandra, i l'altra és fer la maleta. No m'agrada fer maletes. Sempre hi poso més coses de les que calen, l'equipatge acaba sempre sent massa gran i pesant massa. Però sembla que aquest xicot ha trobat una tècnica per a que això no passi més. Tota la roba que us pugueu imaginar dins una bossa ben petita. Ei! I sense arrugues!!! Espectacular!

Gràcies, Oriolsl.

Cap a la terra mitjana