http://instagram.com/14_puji YouTube
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Relats quotidians. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Relats quotidians. Mostrar tots els missatges

10 de maig del 2018

La maledicció del grum


En els meus trajectes habituals a peu per Barcelona passo sovint per davant l'hotel Avenida Palace, a la Gran Via, entre el Passeig de Gràcia i la Rambla de Catalunya. És un d'aquells hotels que encara té grum, "botones", per entendre'ns, amb uniforme farcit de rivets daurats, amb levita i barret de copa. El grum que estava sempre a la porta era un home ja de certa edat, segurament passava dels seixanta, amb una fesomia difícil d'oblidar: llavis molsuts, amb remarcables bosses sota els ulls, i sobretot, un nas de ganxo superlatiu, del qual sobresortia una berruga fosca i peluda. 

En parlo en passat perquè, ja fa uns mesos, que va desaparèixer de la porta de l’Avenida Palace. Vaig pensar que potser li havia arribat l'edat de jubilació, que s'havia cansat d’ajudar guiris vermellots a sortir dels taxis, que li havia tocat la loteria o ves a saber què. Però la realitat ha resultat ser tota una altra. 

Immediatament, en el seu lloc hi vaig començar a veure un substitut. És força més jove. Diria que volta els quaranta-cinc, i no te, ni de llarg, una cara tan peculiar. Ulls petits i brillants, llavis prims i apretats, i un nas que sembla un turonet que descendeix amb un pendent quasi imperceptible, confonent-se amb les galtes, que al seu torn, estan envaïdes per una teranyina de capil·lars lilosos que no crec que es deguin a beure aigua de Vichy. 

Potser són dèries meves, potser només m'ho sembla, o segurament és que estic carregat de romanços, però d'uns dies ençà he notat un canvi notable en el nou grum. Sota els ulls vius se li comencen a evidenciar unes bosses encara discretes, que poc a poc, van dissimulant les venetes de la pell contigua. En dir "good morning" als turistes adinerats, els llavis van guanyant volum, i ara, el nas que passava desapercebut ha adquirit prominència, agafant la forma del bec d'un rapinyaire. Per acabar de completar la meva suspicàcia, aquest matí m'ha semblat veure que, del nas creixent en brotava una berruga, encara del mateix color de la pell, que no dubto que en els propers dies s'anirà enfosquint i començarà a criar pèl. 

No sé, ni vull saber, quina és la font de tan oculta maledicció: si és el barret de copa, si és l'edifici de l'hotel o si és la pròpia ciutat. Només sé que cada dia que passi, el nou grum s'anirà assemblant més al seu predecessor, i un cop completada aquesta metamorfosi kafkiana serà exactament igual que el grum que em va cridar l'atenció, i seguirà el seu mateix destí, esvaint-se de la porta de l’Avenida Palace per ser reemplaçat per un nou xitxarel·lo que iniciarà la seva transformació en un macabre cicle infinit.


9 de juliol del 2012

Olor de paper, tinta i germanor


Fa cinc anys, en plena efervescència blocaire, el Veí de Dalt va fer una proposta que semblava innocent. Ens proposava escriure relats de quatre en quatre. Amb un pretext inventat per ell, un primer començava una història, un altre del grup la continuava, un tercer seguia una mica més, i el quart rematava la trama. El resultat va ser sorprenent. Hi havia relats que semblaven escrits per una mateixa persona i era impossible saber on havia començat un i on havia acabat l'altre. El que havia començat com un joc, es va convertir de seguida en alguna cosa més. Era una oportunitat d'expressió literària, un estímul a la creativitat i a la interrelació virtual. 

Així van néixer les Històries Veïnals, i la comunitat blocaire del replà de l'escala. Aquesta iniciativa del Veí sembla una trivialitat, però no ho és. És una feinada. Pensar les motivacions per a les històries, fer la convocatòria, fer el sorteig (que ahir ens va confessar que no era tant sorteig) dels grups, perseguir els veïns mandrosos que feien tard en els terminis de pas al següent, i finalment publicar-les.

Després d'aquesta ingent feinada, el Veí no es va espantar, i una darrera l'altra, va organitzar fins deu edicions de les Històries Veïnals, i a sobre, hi va afegir "Rengas", "Cadàvers Exquisits", "Microrelats" i altres experiments creatius.

Crec que tots els participants vam pensar algun cop que algunes d'aquestes històries conjuntes havien de passar a la posteritat, mereixien ser immortalitzades físicament sobre el paper. No satisfet després d'aquesta labor exigent, el Veí va escoltar aquesta inquietud i després de molts impediments i maldecaps, se les va empescar per a que els relats virtuals es materialitzessin en una edició impresa.

Cinc anys després d'aquell primer experiment 2.0, ahir a la tarda, es va fer la presentació oficial del llibre, acabat de sortir de la impremta, amb la presència d'alguns dels autors i d'alguns dels mecenes. El bar La PAPA feia olor de paper, de tinta fresca i de germanor blocaire.

Emmig d'aquesta enorme satisfacció que sento de veure aquest projecte en forma palpable, us he deixat anar tot aquest rotllo, però en realitat només volia dir una paraula: GRÀCIES. Gràcies al Veí de Dalt per emprendre aquesta aventura i per tenir la constància i la persistència de portar-la fins les darreres conseqüències. 

I gràcies també a tots els micromecenes que han fet possible l'edició a través de Verkami. (Eps! I recordeu que encara en queden exemplars. Si en voleu un, digue-m'ho i per quinze eurets de res us el faig arribar).