28 d’abril de 2008

Epidèmia


Feia dies que la biblioteca estava esvalotada. Els rumors morbosos corrien com la pólvora per totes les lleixes. Ell, es mostrava impassible davant les tafaneries, pensant que es tractava d'invencions de les bíblies velles i de les novel·letes romàntiques cursis, però les veus van començar a ser tan generalitzades que els seus esforços per fer-se el sord van ser inútils. Es tractava d'una malaltia. Els exemplars més joves de la biblioteca estaven patint una epidèmia. Tot llibre, volum o facsímil que tingués menys de vint anys d'edat es desfeia a les mans dels lectors, que quedaven coberts de pols, cel·lulosa i àcars.

El nostre protagonista va continuar sense mostrar ni un punt de preocupació, tot i que entrava de ple dins la franja d'edat dels afectats. Pertanyia a una primera i única edició del 1993 d'una novel·leta d'un xitxarel·lo que mai va fer res més. Des de la seva arribada a la biblioteca de la Facultat de Filosofia i Lletres, el desembre d'aquell mateix any, ningú no li havia posat les mans al llom. Només alguna d'empenteta dels bibliotecaris de tant en tant, per acomodar els veïns. Ni tan sols en el gran inventari del 2000 van arribar a moure'l. Era un dels avantatges de ser fill d'un autor mediocre. Era cert que les seves pàgines s'havien cobert de fongs i s'havien esgrogueït prematurament, però si per desintegrar-se per acció de la plaga calia que algú el prengués, podia estar ben tranquil.

La Lourdes estava emprenyada. Eren les vuit del vespre d'un divendres, i a l'última classe de la setmana, al pedant catedràtic de literatura contemporània no se li havia acudit una altra cosa que encarregar un treball per al dilluns, i a més amb un tema gairebé tan idiota com el catedràtic: "Febre literària post-olímpica". Després d'una cerca ràpida als ordinadors de la biblioteca es va alçar amb una llista de títols. El primer de la llista era Els crims de la Vila Olímpica, d'un tal Ferran Casas.

Quan va notar a les cobertes el tacte de les mans suaus i femenines no s'ho podia creure. Quinze anys vivint en la total ignomínia, i justament ara que hi havia risc de quedar volatilitzat despertava l'interès d'algú. Nena! Deixa'm estar, cony!

Una setmana de merda, farcida de classes de merda i culminada per un encàrrec de treball de merda, no podia acabar de cap altra manera, va pensar la Lourdes, quan el llibre se li va desfer a les mans tot just fullejar-lo, deixant-la coberta de pols de dalt a baix.

Relat participant en el
52è joc literari del bloc Tens un racó dalt del món.

3 comentaris:

Eco ha dit...

Bo. M'agrada molt. Es agradable de llegir. Difícil de classificar... Sci-fi? Sàtira? Humor? Drama? Thriller? Crítica literària? hehehe

zel ha dit...

Osti, Puji, m'ha agradat molt i molt, una bona cullerada de text!

Jo Mateixa ha dit...

Ei nano, molt bona la història!!!!