Aquest tio és merengue

Ahir vaig veure la final de la Xampions. Uah! Quin partidàs! Vaig disfrutar com un enano. Les meves simpaties eren pel Manchester, sobretot perquè el Chelsea continua sent un rival mític del Barça a Europa, i perquè aquest model de "milionari compra club de merda i hi posa pasta fins que el fa campió d'Europa" no m'agrada gens ni mica. Bé, tornant al que anàvem. Un dels jugadors clau del partit d'ahir va ser Cristiano Ronaldo. Com juga el cabró! Quins esprints! Quins dribblings! Quin olfacte de gol! Però quina ràbia fot el tio... Fot tanta ràbia que potser hasta fa més ràbia que Guti.

Ja he dit que ahir anava a favor del United, però quan el nen maco aquest va fallar el penal, i la resta de jugadors marcaven el seu, i li veies aquella cara de "ai ai ai que perdrem per culpa meva", vaig desitjar per un moment que guanyés el Chelsea. Al final, una relliscada de Terry i un paradón de Van der Saar (amb un xut de merda d'Anelka) li van salvar la vida. Encara deu estar volant del pes que li van treure de sobre!

Ara, els pamflets de propaganda del Barça i el MadriT diuen que els dos clubs s'estan dispuntant quin dels dos se'l queda, per molt bo que sigui, prefereixo que el fitxi el MadriT. Les seves actituds són les pròpies d'un merengue. Si el poseu en una foto entre Guti i Sergio Ramos, no desentona gens ni gota. I paro que ja m'està entrant l'urticària.

La classe dels porquets

Hi ha via una vegada un nen que es deia Alberto. Anava cada dia a l'escola i sempre estava molt atent a classe i es portava molt bé per aprendre molt i ser un home de profit. Mirava de portar sempre la bata de ratlles blaves i grises amb els punys i el coll blaus, ben neta i ben posada. Anava a la classe dels porquets i tenia una colla d'amics amb els que jugava i parlava durant les estones d'esbarjo: l'Ángel, l'Eduardo, en Mariano i l'Esperanza. A l'Alberto no li agradava gaire la manera de jugar que tenien els seus amics, però eren els seus amics i se'ls estimava.

A l'inici d'aquell curs, la senyoreta Consti els va dir que s'havia d'escollir un delegat per a la classe dels porquets. En Mariano, que sempre havia volgut representar els seus companys de classe va dir de seguida que es presentava, i va demanar ajut als seus amics. Tots li van dir que sí, però mentre l'Esperanza, l'Eduardo i l'Ángel deien a en Mariano que el més important era que la classe estigués unida, amb tots els companys de classe ben juntets i anant tots a una, l'Alberto, deia que sí, que això estava bé, però que per poder estar units, els companys de classe havien d'estar contents, estar còmodes a l'aula i a l'escola, i que llavors tota la resta vindria sola. Com que a l'hora de cridar, a l'Esperanza, l'Ángel i l'Eduardo no els guanyava ningú, en Mariano els va acabar fent cas, i tots quatre van deixar l'Alberto de banda i el tenien sempre marginat en un racó.

Va arribar el dia de triar el delegat, i als nens i nenes de la classe dels porquets, no els va agradar gaire com en Mariano havia tractat l'Alberto, i estaven farts dels crits de l'Esperanza amb aquella tonteria de la unitat de la classe. L'Ángel no parava de dir mentides i l'Eduardo es va apoderar, sense dir-ho a ningú, del joc de construccions de l'estanteria de l'aula. Així que finalment, el delegat de la classe dels porquets va ser un nen que es deia José Luis.

Després d'aquell dia en Mariano, l'Esperanza, l'Ángel i l'Eduardo no paraven de barallar-se, donant-se les culpes els uns als altres del que havia passat. Però en Mariano volia ser delegat fós com fós, i ja planificava la tria de l'any següent. Va pensar que potser l'Alberto tenia raó, així que va enviar a prendre vent els altres tres, va convèncer una nena que es deia Soraya i que parlava molt bé, i va demanar-li a l'Alberto que tornés a ser el seu amic. L'Alberto, enlloc d'enviar en Mariano a fer punyetes, li va dir que vale, que tornaven a ser amics i que l'ajudaria a ser delegat l'any següent.

La senyoreta Consti, que s'ho mirava amb atenció des de fora, va pensar per a ella: ai Alberto! t'hauria de fotre un calbot per burro, però ja te'l donarà la vida.

La frase de l'any

No em pregunteu per què, però mai havia vist les notícies de La Sexta. Dissabte al vespre, fent zàpping, hi vaig anar a parar i m'hi vaig quedar. Un informatiu d'allò més normalet, amb tendències més aviat sociates. El millor de tot arribava al final, amb la previsió del temps. Aquest xicot de la foto es diu Javier Gómez, és l'home del temps de La Sexta, i va obrir l'informatiu amb la frase de l'any. Quan la vaig sentir em van caure els ous a terra i em vaig alçar, tot fent-li una reverència.

Per més que he buscat al Tubo, no he trobat el tall de dissabte al vespre, però això m'ha permès saber que el paio aquest és un autèntic showman, i que la lia de tant en tant. És igual. No tenim vídeo però us transcric la frase, i us demano una ovació, perquè calen dos collons per dir aquesta gran veritat per la tele.

"Si a Dios le gustasen los disfraces que les ponen a sus hijos para hacer la comunión, hoy no hubiese llovido. Sin embargo, nos ha cruzado una borrasca...".

No al transvasament

Ja ho veieu companys, jo també dic no al transvasament des de l'Ebre. El problema que tenim amb l'aigua a l'Àrea Metropolitana de Barcelona vé de molt lluny, de fa més de vint anys. L'escassedat que tenim ara es veia a venir, però els Governs de Convergència van preferir no fer res per justificar el transvasament des del Roina que tan els agrada, i els Governs tripartits, simplement han estat inoperants.

És a dir que el que ens passa ara és un cúmul de cagades del passat. Val. Això ja ho tenim. No es pot arreglar ara de cop. Així que quan arriba la crisi i al Govern li entren les cagarrines, ens volen muntar una tuberia que ve des de l'Ebre. I ens ho creiem. Bé els de les terres de l'Ebre senten fortor de fems, però també s'ho creuen. Però som a la primavera. A l'abril aigües mil, pel maig cada dia un raig i qui dia passa any empeny. I resulta que els embassaments es revifen. No n'hi ha per tirar coets, però en tenim prou fins la tardor, una estació pluviomètricament potent al nostre país. I els nostres governants han retirat el projecte d'urgència de la canonada? Noooooo.

Senyors, que no ens mamem el dit. El Govern es pensava que la sequera li duraria més, i un cop construïda la canonada, ja la tenim allà, i si enlloc de temporal es converteix en definitiu, els quatre pringats del sud es queixaran, però el que està fet, fet està. I això no va així. La manifestació d'ahir a Amposta és un acte de coherència amb el passat, i jo, des de Barcelona, m'hi sumo. I ara uns quants consells:

• Senyor Baltasar: sigui una mica llest i no malmeti un bagatge excel·lent d'anys en la política local i de mesos a la conselleria de medi ambient per apagar els focs del PSC-PSOE.


• Senyors del Govern en general: deixin de prendre'ns per idiotes, i facin alguna cosa efectiva per solucionar el problema de l'aigua. Un problema de vint anys no s'arregla d'avui per demà, però planifiquin, si us plau!


• Senyors de CiU: aprofitin aquesta crisi per menyscavar la credibilitat del Govern. Aquesta és la seva feina com a oposició, però si us plau, prou de vendre'ns la moto de l'animalada del Roina.


• Senyors del PP de Múrcia i València: m'agradaria donar-los algun consell, però només em venen al cap insults.

La cullerada diu no alS transvasamentS

Quattrocento

De color roig intens ,amb molta capa i poca llàgrima, aromes complexos i variats de fusta, amb tocs de fermentació malo-làctica i les olors típiques de la varietat, amb una acidesa que omple els laterals de la boca però no emmascara la dolçor de fruita fresca, molt intens i llarg. Un vi encara jove, però en permanent evolució.

Aquesta anada d'olla és el post quatre-cents de la cullerada.

Xup xup

El bon rotllet no podia durar, i per fi ha esclatat la caixa dels trons. No hi poden haver dos galls en un mateix galliner, i al món de l'alta cuina catalana no n'hi ha dos, n'hi ha una bona colla.

Santi Santamaria ha obert foc amb acusacions molt greus, posant en dubte la seguretat alimentaria del tipus de cuina més experimental, i defensant la variant culinària que ell representa, molt més basada en el mercat i en les tradicions gastronòmiques.

No conec cap de les dues cuines en litigi, més que res perquè no me les puc permetre, així que se'm fa difícil jutjar quina és millor. D'entrada, em crida molt més l'atenció la cuina tradicional, encara que el que ara entenem per tradicional, en el seu dia van ser innovacions extraordinàries, i sense innovació no hi ha tradició. Si amb les dades que tinc m'he de posicionar en la banda d'algú, em poso al costat de Ferran Adrià, per moltes raons:

• Santamaria fa les seves declaracions agressives clarament dirigides a Ferran Adrià però sense anomenar-lo en cap moment, som nosaltres que ens hem de figurar que parla d'ell. En certa manera llença la pedra i amaga la mà.


• Les declaracions són fetes en la llunyania, sense la presència de l'al·ludit (o no al·ludit) per defensar-se, i a més en l'acte d'entrega d'un premi, on enlloc dels agraïments o l'exposició i defensa del treball propi, Santamaria es dedica a rajar dels altres.


• Que Ferran Adrià no hagi entrat al drap i no hagi acceptat cap invitació dels mitjans de comunicació per contestar, em sembla un gest de senyor. A paraules nècies...


• Que les declaracions arribin pocs dies després de la designació del Bulli com a millor restaurant del món, per tercer any consecutiu, mentre el racó de Can Faves està bastant per darrera, també per tercer any consecutiu, em sona a fred als peus.

Per totes aquestes raons em posiciono a favor de l'Adrià, però si algú dels dos té alguna cosa a dir-me, que em convidin a dinar, em parlem amb calma i així tinc més arguments per decidir-me per un o altre.

Primavera al Pirineu

El cap de setmana llarg l'he passat a la Vall de Pineta, al Pirineu Aragonès. Les fagedes treuen fulla nova amb un verd excepcional, els rierols i les cascades baixen plens, les allaus et sorprenen amb els seu so atronador, i les floretes de muntanya estan en el seu màxim esplendor. La primavera és collonuda, i a l'alta muntanya encara més.

Que bonic i bucòlic és tot, oi? Hasta fa una mica de fàstic. Però en moments de col·lapse, em trasllado mentalment a aquests paisatges emmagatzemats a la meva memòria i puc seguir endavant amb energies noves.

Hi ha dies que el món fa fàstic

Aquest matí, veient les notícies, només em ve al cap una pregunta: com hi pot haver gent tan mesquina? Si estàs governant un país amb mà de ferro, restringint les llibertats i els drets humans bàsics, ja ets un cabronàs, però no és cap novetat, no ets l'únic. El món és farcit de malparits com tu. Però si la gent que tens sota el peu, passa per una situació d'emergència excepcional, els cadàvers s'amunteguen pels carrers, i tothom se t'està morint de gana i de malalties infeccioses, no és moment de rebutjar l'ajut que t'envien des de fora, ni d'esgrimir fals orgull, ni d'intentar tapar als ulls del món les barbaritats que fa anys que comets. És moment de lligar-se la manta al cap i fer mans i mànigues pel teu poble. Si l'has trepitjat i exprimit quan tot anava bé (per a tu, és clar), i ara que van mal dades, tu no vols (o no saps) moure un dit, deixa, almenys, que vinguin socors des de fora.

Suposo que es deu fer difícil quan qui t'envia l'ajuda és un cínic que va donant lliçons de moral i al mateix temps provoca situacions com la teva o pitjors al llarg i ample del món, però, si us plau, per un cop, deixa de ser una persona que fa fàstic i deixa que la teva gent visqui. I vigila, perquè les malalties que s'estan escampant com la pólvora pel teu malmès país, no hi entenen de rics i pobres, ni de qui mana i qui obeeix, i demà pots estar agonitzant en un llit d'un hospital saturat i mal equipat per culpa de la teva pròpia crueltat.

Foto: Reuters

Ja es poden anar preparant

A can TV3 venen temps durs, per què? Perquè des d'ahir, la Terribas és la nova directora de la cadena pública catalana. Si la Mònica tracta els seus subordinats amb la meitat de la severitat amb que tracta els seus entrevistats o al Tomàs Molina, sense anar més lluny, els periodistes de telatrès ja es poden anar calçant. S'han acabat les tonteries! Hombre ya!

Em moro de ganes per veure com la fan sortir al Polònia a partir d'ara. Com es passin un pèl...cop de fuet!

Apa! Bon cap de setmana (per mi llarg).

Nooooooooooooooooooooo!!!!!!!!

No vull parlar del partit d'ahir. Forma part del passat. El que vam veure van ser tots els tics i totes les cagades que hem vist durant la temporada, tot concentrat i multiplicat. De fet, si no vam sortir amb un sac de gols va ser de pur miracle. Però com ja he dit, allò d'ahir és el passat, és el certificat de defunció d'un projecte. Ara toca parlar del futur. I el futur està molt i molt negre.

Un dels principals actius del Barça per al futur és (o era) Leo Messi. De fet, ahir, va ser l'únic jugador del Barça que va destacar una mica. Però ja no podem comptar amb ell. L'hem perdut per sempre. Ahir, a telecinco, al descans del partit, es va estrenar el nou anunci de natillas danone. El protagonista és Leo Messi. Ja no farà mai més res a la vida. Com a consol, a l'anunci també hi surt Robinho. Almenys els merengons també en perden un, però ni punt de comparació, és clar. Al final haurem de fer cas a la Jo Mateixa, i fer-nos de la Ponferradina.