Fa vint anys

Era un dia com avui de fa vint anys. Semblava un dia normal, però no ho era. Les notícies no parlaven d'altra cosa. Hi havia excitació, a casa, amb la família, i a l'escola amb els mestres. Nosaltres, nens de dotze anys, no enteníem massa bé que passava, no enteníem la importància de que aquell mur hagués anat a terra, però intuïem que aquella gent que s'abraçava i sostenia trossos de formigó, tot el que estàvem veient a la tele, era història viva.

I així era. Avui tothom té clar que aquell va ser un gran dia. Que construir aquell mur havia estat un gran error, perquè els murs alçats per separar persones són un gran error. I encara n'hi ha molts. Molts de nous, com el que separa Israel i Palestina, com el que recorre la frontera entre Mèxic i Estats Units. Els murs són un error i una vergonya per la humanitat. Cada dia ha de ser 9 d'octubre, cada dia han de caure els murs que separen germans.

Que paguin!!!

És la base de l'Estat del Benestar, la contribució proporcionada. Qui té poc contribueix poc, qui té molt contribueix molt. Sumant els molts que tenen poc i els pocs que tenen molt, s'arriba a un equilibri en el qual tothom accedeix als serveis bàsics i l'Administració pot finançar les seves inversions per millorar la qualitat de tots.

Ja sé que això és la teoria, i que realitat no és tan bonica, però si volem una democràcia social que vagi progressant, cal que aquests principis es compleixin al peu de la lletra. Cal que qui guanya més diners no tingui subterfugis legals per lliurar-se de pagar la part que els toca, a costa dels més humils, i en aquesta tesitura es troben els grans empresaris multimilionaris, que fan les mil i una estratègies per estalviar-se la seva contribució i els futbolistes de sous astronòmics.

M'agrada molt el futbol, m'agrada molt l'espectacle que ens dónen els cracks, i m'està bé que cobrin el que cobren. Els paga una entitat privada que pot fer el que li roti, però que segueixin el reglament del joc social i que paguin els impostos corresponents als seus ingressos. M'és igual si paga el club o el jugador, però que paguin.

La LPF amenaça amb anar a la vaga. Doncs que hi vagin. Me la bufa quedar-me sense futbol si és per salvaguardar un dels principis bàsics de la nostra societat. I als dirigents dels clubs els recordo que si poden fitxar jugadors amb aquest catxé és perquè els plebeus paguem els abonaments i les entrades als estadis, comprem el seu merxandatge i veiem els seus partits per televisió. Així que no juguin amb foc, que nosaltres també en podem fer, de vaga.

Il·lustració: Turios a El Economista.es

Ara és el moment!

Teniu ganes de rebentar els límits de velocitat?
Voleu passar-vos pel forro les línies contínues?
Esteu farts d'obeir semàfors?
Encara no heu posat a prova el vostre 4x4 fent off road pel mig d'una rotonda?
Us fa il·lusió fer una entrada triomfal al Calipso fent un trompo a l'N-II?
Sempre us ha fet gràcia anar per l'autopista en contra direcció?
Us voleu passar els senyals per l'arc de triomf?

Ara és el moment! Que es veu que els Mossos d'Esquadra de trànsit estan de vaga encoberta i diu que no posen multes!

Yiiiiiiihaaaaa!

Impressions ecològiques

Cada cop és més freqüent veure peus de correu electrònic amb missatges que parlen de no imprimir si no és necessari, o altres campanyes per reduir les impressions que fem. Quan parlem de reduir les impressions de documents, pensem sempre en el paper, que, de fet, és el consum més important que fem. Però n'hi ha un altre: la tinta. I no només la tinta. També els seus continents (catutx o tóner), els seus embalatges i els costos ambientals de la seva fabricació, el seu transport i la seva eliminació.

Per disminuir una mica tot això, l'empresa holandesa de comunicació SPRANQ ha dissenyat un nou tipus de lletra, la Spranq Ecofont, que està basada en el tipus Vera Sans, però que té la peculiaritat de contenir petits forats dins el cos de la lletra, com si es tractés d'un formatge de Gruyere. Gràcies a aquests forats, que només s'aprecien si un s'hi fixa molt, es redueix el consum de tinta (i de cartutxos i d'embalatges i de transport,...) en un 20%.

Si voleu, us la podeu descarregar aquí.
Les instruccions per instal·lar-la al windows són aquí.

A por las sueeeecassss!

Si anomeno José Luis López Vázquez, a tothom li ve al cap alguna pel·lícula del cinema de destape, on López Vázquez perseguia sueques per les platges de Benidorm, o aquell tiet conco de la tradicionalista i recalcitrantment franquista La gran familia. Però López Vázquez, de la mà de Saura, Berlanga, Mercero i molts d'altres, també va fer cinema seriós, on públic i crítica el van reconèixer com un excel·lent actor.

Va aparèixer a 259 films, i evidentment, no els he vist tots, però si he de triar algun treball de José Luis López Vázquez no tinc dubtes. Trio La cabina. Un curtmetratge per a televisió d'Antonio Mercero, on López Vázquez, com a únic protagonista, transmet una angoixa que riu-te'n tu de REC. Us la deixo aquí sota. Dura una mica més de mitja hora. Si teniu una estona, recupereu-la. Sort que les cabines ja no s'utilitzen...

Avui, però, me l'imagino a un cel al més pur estil Berlanga, amb ales i arpa, cridant: Donde estan las sueeeeeeecasss! Hay que hacerles un monumennnnnnnto!

Feina mal feta

Ahir vam fer una tarda de diumenge d'aquelles que aconsegueixen, poc a poc, que el sofà agafi la teva forma. Després de fer una migdiada que ens va deixar en estat comatós, ens vam anar desvetllant, i a Telechicho feien Worst Week, una mena de sèrie absurda sobre un paio que anava a passar una setmana a casa dels futurs sogres, i ho feia tot del revés i se succeeix un desastre rera una altre. Bé, al que anàvem. Worst Week és una sèrie, però els amics de Telecinco van emetre els primers quatre capítols seguits. Doncs sabeu què més van fer els amics de Telecinco? Es van equivocar i van intercanviar el segon i tercer capítols, amb la qual cosa, si la série tenia algun tipus de gràcia, que no era gaire, i algú s'hi hagués pogut enganxar, se la van carregar del tot.

Algú més va veure aquest desaguisat o era jo que encara estava en semi-coma de diumenge?

Així que ja ho veieu, a Telecinco hi ha un imbècil que és capaç de passar-se pel forro dels ous la feina de tots els seus companys i decebre a un incalculable quantitat de gent. Sabeu si a Telecinco hi treballa un tal Rafa Márquez?

Fèlix Bitllet: el joc

La inventiva de la gent no deixa de sorprendre'm. Que "un senyor de Barcelona" roba tot el que pot del Palau de la Música? Doncs de cap a crear. Aquest és el cas del company blocaire Tentacle, que ha creat aquest bonic joc en flash, amb un tal Fèlix Bitllet i un mosso d'esquadra com a protagonistes. Felicitats i gràcies al Tentacle per la seva creativitat i savoir faire informàtic. Apa! Robeu tot el que pugueu!

Nota: he intentat encastar el joc a la cullerada, però no ho he aconseguit sense que me la posés potes enlaire, així que, per jugar, només cal que cliqueu sobre la imatge i podreu jugar-hi fins que us surtin els bitllets per les orelles.

La Copa del Carlanga

Després del màgic episodi d'abans d'ahir a Alcorcón, volia parlar d'un assumpte que fa temps que és polèmica en el món del futbol. No es tracta de que la Copa es digui Copa del Rei, que d'això ja sabeu què en penso. Es tracta del model de competició.

Fa uns anys, les primeres fases de la competició es jugaven a partit únic, al camp de l'equip més modest, i no sé per quin motiu, això va deixar de ser així. Aquest era un model perfecte. S'afavoria la participació dels equips més modestos, que tenien més oportunitats de donar la campanada. Per exemple, amb aquell model, l'Alcorcón ja hauria passat de fase (ei! I que consti que el Barça va pillar catxo diverses vegades amb aquell model. Que ningú em titlli de tendenciós ara que el Madrid la balla!). Com que els partits únics serien més decisius, els equips petits farien més caixa, que prou falta els fa. I per últim, els equips grans, que juguen a moltes competicions, veurien el calendari de la Copa reduït a gairebé la meitat, alleugerint una mica la densitat de partits.

Com deia abans, el model és perfecte i tot són avantatges. Crec que el motiu que es deixés de fer això és que els equips modestos arribaven molt amunt i es "devaluava" la competició. Si l'argument de la Federació és aquest, estan insultant tots els equips de categories per sota la primera. A més no crec pas que sigui així, ja que es posaven les coses molt més difícils als equips grans, i el que arribava a la final, havia suat més tinta per fer-ho. Si pensen que es devalua la competició, que montin una Copa per als equips de primera (que així també reduiriren calendari) i un altra per als inferiors. Però si parlem de devaluació, la Copa està devaluada per la pèssima organització del torneig, que, any rera any, ens ofereixen els dinosaures carrinclons encapçalats per Villar.

I vosaltres, quin model preferiu?

Saaaaaaanta Coloma

Perquè sí. Perquè cada cop que penso en Santa Coloma, em ve al cap aquesta grandíssima cançó dels Ecos del Sur, que repassa tot el cinturó metropolità, però comença per Santa Coloma. I perquè vès que Catalunya no estigui rebent ecos del sur i s'estigui amarbellitzant. L'alcalde de SantaCo! I el Prenafeta! I l'Alavedra! Que fuerrrrte Jorge Javierrr!

La caixa dels trons

Ahir a la nit, a l'Àgora, van entrevistar el President Pujol. En ser preguntat sobre el cas Millet, les preguntes van portar irremissiblement cap a la donació de Millet a la Fundació Trias Fargas. La resposta de Pujol va ser, literalment, que no es remeni l'assumpte del finançament dels partits perquè tothom en sortiria esquitxat. Perdó? Com diu? Què vol dir això? Que tots els partits reben finaçaments irregulars, ilegals o turbulents? I després de dir-nos això, representa que ens hem de quedar tan tranquils asseguts al sofà?

Tinc molt respecte al President Pujol, perquè penso que és el millor polític que ha donat el nostre país, però això no es fa. No pots dir que no s'obri la caixa dels trons mentre aixeques la tapa deixant entrellucar el que hi ha dins, i a sobre dient que saps el que hi ha dins.

Els ciutadans hem d'exigir saber com es financien els partits polítics llardosos que tenim en aquest país. Hem de saber d'on treuen els diners, a qui deuen favors i de quina manera es tornen aquests favors. Hem d'exigir una llei de partits que impedeixi aquest ocultisme i aquests xanxullos intolerables, perquè els propis partits, que són qui creen les lleis, s'hi mouen la mar de còmodes dins aquesta atmosfera corrompuda.

Però clar, l'única manera que tenim els ciutadans per modificar lleis és presentar una Iniciativa Legislativa Popular, recollint una quantitat inhumana de signatures, que després, ses senyories es passaran per l'arc de triomf, com van fer amb la ILP sobre els transgènics, i un acaba pensant que l'únic que pot fer és quedar-se al sofà. Encara que potser, quedar-nos al sofà és la millor manera que tenim de fotre'ls. Quedar-nos TOTS al sofà, però tots els dies, inclòs el dia de les eleccions. No hauríem d'anar a votar ningú, i que aquesta democràcia de pacotilla se la maneguin ells solets. Uf! Que m'he encès! Ja sabeu, si em llegiu habitualment, que estic en contra de l'abstenció electoral, però hi han altres vies, com votar partits mindundis d'aquests que no surten mai.

En fi, que el President Pujol, ahir a la nit, va obrir la caixa dels trons mentre ens deia que no l'obrissim, i jo, en començo a estar fart de tant tejemaneje.