9 d’agost de 2016

Angels of Mercy a Blanes


Passeu una nit d'agost amb el tribut a Dire Straits dels Angels of Mercy aquest divendres, al Live Cotton de Blanes

12 d'agost a les 22:00 hores


Carrer Menorca, 7
Blanes

L'entrada és lliure. Podeu venir a sopar o a pendre una copa, però per seure a una taula tindrà prioritat qui hagi reservat.

Reserves al 698 33 74 74





27 de juny de 2016

La B!!! La B!!!



Després de la jornada electoral d'ahir, permeteu-me fer una mica d'anàlisi política de pa sucat amb oli.

A Espanya va guanyar (un altre cop, oh sorpresa) el PP de l'inoperant Mariano Rajoy, que continuarà fent caminar ràpid Espanya, i els Podemos es van quedar sense el seu ansiat sorpasso, deixant vius, un cop més, el PSOE i el bipartidisme.

I a Catalunya, seguit de prop per Esquerra Republicana, va tornar a guanyar EnComúPodemCatalunyaSíQueEsPotAlabimAlabamChiribiribiriPorompompom. I és a ells a qui, en la seva victòria, dirigeixo la meva profunda anàlisi en forma de pregunta dicotòmica.

Amics de ECPCSQEPAACP, només feu que parlar de canvi, de fer fora la màfia, la casta i patatim i patatam. Molt bé. Hi estic d'acord. I des del meu punt de vista, teniu dues opcions per portar a terme aquest canvi:

Opció A

Fundar una REPÚBLICA catalana mitjançant un procés constituent participat per la gent. Una República amb una massa electoral majoritàriament d'esquerres, on la tant odiada Convergència Mafiosa dels Pujol, Mas i companyia es converteixen en partit residual, i on molt probablement podríeu governar per portar a terme les tan necessàries polítiques socials que defenseu.

Opció B

Reformar la MONARQUIA espanyola casposa, caciquil, cerril, feixistòide, on es premia i s'aplaudeix la corrupció, el lladrocini i la conspiració político-judicial, on tot s'hi val per l'únic objectiu de preservar la Sacrosanta Unidad de EsPaÑa, on continuarà manant per sempre més el PP, alternant de tant en tant amb el PSOE, una versió aparentment més amable del mateix caciquisme medieval, i on mai aconseguireu ser res més que una anècdota parlamentària.

La dicotomia té poca discussió, ho sé, però crec que els ECPASPKDJFSDUYFS, així que sentin la paraula CATALANA de l'opció A, faran com la senyora d'aquest vídeo whatsappero.






22 de juny de 2016

Angels of Mercy a l'Hospitalet



El tribut a Dire Straits dels Angels of Mercy 
al KfèOlé de l'Hospitalet

Divendres, 1 de juliol, a les 22:00 hores


Carrer Enric Prat de la Riba, 160
L'Hospitalet de Llobregat

             Entrada a la taquilla el mateix dia: 12€
             Entrada anticipada (al local o a B&N Eventos): 10€ 






10 de juny de 2016

Sopar amb Angels of Mercy


Sopar a la fresca a Riudarenes 
amb el tribut a Dire Straits dels Angels of Mercy.

Restaurant Can Cordons

Dissabte, 18 de juny de 2016
23:00h.

Entrada amb sopar: 24€
o
Entrada lliure amb consumició obligatòria

Com arribar-hi



27 d’abril de 2016

Angels of Mercy al Live Cotton


El tribut a Dire Straits dels Angels of Mercy aquest dissabte al Live Cotton de Blanes

30 d'abril a les 22:00 hores


Carrer Menorca, 7
Blanes

Entrada gratuïta 





16 d’abril de 2016

En Quim


Vaig conèixer en Quim el primer curs a la Facultat. Va entrar per prova d'accés de majors de vint-i-cinc anys, i tenia gairebé deu anys més que la gran majoria de nosaltres. Érem una colla de xitxarel·los i ell era, aparentment, un home fet i dret. Dic aparentment perquè no em va caler gaire temps per veure que sota l'aparença d'aquell home hi havia amagat un nen. Un nen gran, una mena de Peter Pan afable, sociable i bona persona, però que per no créixer ni assumir el rol que li pertocava, allargava l'edat escolar amb una carrera universitària. No em mal-interpreteu. No es tractava d'un esbojarrat que allargava l'edat de farres. Al contrari. Era algú que no havia crescut, i que, temorós de les noves experiències, no havia avançat. Prova d'això és que he remenat totes les fotos de l'època per il·lustrar el post i només n'he trobat una on surti en Quim. I  surt d'esquenes. No sortia de festa, no participava en celebracions, no feia res que l'allunyés massa de la seva zona de comfort.

Durant els anys universitaris vam anar coincidint per les classes, pels passadissos i per la gespa de l'Autònoma. No recordo massa bé com va anar, però el cas és que ens vam fer amics. La funció que em vaig donar en aquella amistat era aconseguir que en Quim deixés de banda el seu conservadorisme intel·lectual i emocional i es llancés a descobrir noves experiències. En aquell moment vaig creure que havia fracassat, però el temps m'ha demostrat que potser sí que vaig fer una mica de forat.

Quan em vaig llicenciar vam perdre molt el contacte. Vam coincidir dos o tres cops, i vaig saber que la vida li havia fotut un parell d'hòsties que havien sacsejat aquell món seu tan segur i tan estable, i la següent notícia seva que vaig tenir va ser perquè havia conegut una noia. Sempre havia pensat que se'm quedaria per vestir sants, i que mai trobaria ningú. Però la va trobar. I tant si la va trobar. L'Elisabet el feia feliç. Recordo molt bé el dia del casament. Estava exultant, somrient, feliç. Ho vam passar molt bé, aquell dia. Però la vida va com va, i, per una cosa o per una altra, no ens vam tornar a veure. 

Parlàvem per telèfon de tant en tant, i ens posàvem al dia, i hi havia dos rituals que no fallaven mai: sempre, cada any, ens felicitàvem pels respectius sants, i ens enviàvem una postal de Nadal. Jo confesso que sempre anava tard. Just uns dies abans de Nadal, o algun any fins i tot passada la data. En canvi ell sempre era puntual, i a mitjans de desembre ja trobava a la bústia la seva.

Per això, quan el desembre de 2013 no vaig rebre res, em va estranyar molt. Vaig saber de seguida que alguna cosa no anava bé, i vaig pensar que, passat el tràfec de les festes, el trucaria. No em va donar temps. Un parell de dies després d'Any Nou em va trucar ell. L'Elisabet s'havia mort. Em va explicar que feia poc més d'un any havien emmalaltit tots dos. A l'hora. Càncer. S'havien anat donant suport l'un a l'altre fins que el cos d'ella no va resistir i se'n va anar.

L'endemà vaig anar al funeral. Ell feia molt mala cara. Estava prim i tenia els ulls enclotats. El vaig veure trist, malalt, vençut. Aquell dia em va dir que ja en tenia prou. Que res ja tenia sentit. Que només volia marxar amb ella. I em va dir que havia decidit plegar. No volia seguir cap tractament. Només pal·liatius, i a esperar el dia que es retrobaria amb la seva estimada. En aquell moment vaig pensar que el temps que va passar amb l'Elisabet havien estat, amb molta diferència, els anys més feliços de la seva vida, i ja no volia res que no fos aquella felicitat. I quan em va demanar que, si us plau, no provés de treure-li la idea del cap, no ho vaig fer. Vaig acceptar compungit la seva decisió pensant que sense tractament i tal com estava físicament i emocional, trigaria quatre dies a tornar al seu poble de funeral. Però no va ser així.

Vam parlar sovint per telèfon. Ara penso que no prou. I el Sant Joan passat vaig passar el dia amb ell. Vam riure, vam plorar, em va explicar les seves inquietuds i vam recordar anècdotes de la Universitat. Va ser un dia agredolç. Aquest gener passat li vaig proposar d'anar-lo a veure, però no em va deixar. Li acabaven d'apujar la dosi de morfina, el cos encara no se l'hi havia acostumat i es marejava, s'adormia en el moment menys pensat i tenia al·lucinacions. M'havia reservat l'últim dissabte d'aquest mes d'abril per anar-hi sí o sí, però ja no hi vaig ser a temps. Dimecres passat, a la mitja part del partit del Barça vaig rebre la trucada que durant més de dos anys havia esperat, temut i també desitjat. En Quim ja no hi era.

Tal com ja havia fet l'Elisabet, ell també va deixar dissenyada al mil·límetre la cerimònia de comiat on vam assistit una trentena de persones emocionades, tristes i també una mica alleujades. 

Una de les darreres frases que havia deixat escrites ens convidava als presents a viure la vida i a descobrir el món. I vaig somriure. Molt. 

Per acabar la cerimònia deia que estava content de la vida que havia tingut i d'haver-ne compartit moments amb nosaltres. I sabeu què? Jo també estic content que els nostres camins coincidissin en alguns moments, i en el meu pit, en aquell racó que es guarda pels bons amics, sempre hi haurà un foradet per ell. 

Adéu, Quim.


18 de març de 2016

Pren aquest vals



"En Viena hay diez muchachas, 
un hombro donde solloza la muerte 

y un bosque de palomas disecadas. 
Hay un fragmento de la mañana 
en el museo de la escarcha. 
Hay un salón con mil ventanas. 
¡Ay, ay, ay, ay! 
Toma este vals con la boca cerrada. 

Este vals, este vals, este vals, 

de sí, de muerte y de coñac 
que moja su cola en el mar. 

Te quiero, te quiero, te quiero, 

con la butaca y el libro muerto, 
por el melancólico pasillo, 
en el oscuro desván del lirio, 
en nuestra cama de la luna 
y en la danza que sueña la tortuga. 
¡Ay, ay, ay, ay! 
Toma este vals de quebrada cintura. 

En Viena hay cuatro espejos 

donde juegan tu boca y los ecos. 
Hay una muerte para piano 
que pinta de azul a los muchachos. 
Hay mendigos por los tejados. 
Hay frescas guirnaldas de llanto. 
¡Ay, ay, ay, ay! 
Toma este vals que se muere en mis brazos. 

Porque te quiero, te quiero, amor mío, 

en el desván donde juegan los niños, 
soñando viejas luces de Hungría 
por los rumores de la tarde tibia, 
viendo ovejas y lirios de nieve 
por el silencio oscuro de tu frente. 
¡Ay, ay, ay, ay! 
Toma este vals del "Te quiero siempre". 

En Viena bailaré contigo 

con un disfraz que tenga 
cabeza de río. 
¡Mira qué orilla tengo de jacintos! 
Dejaré mi boca entre tus piernas, 
mi alma en fotografías y azucenas, 
y en las ondas oscuras de tu andar 
quiero, amor mío, amor mío, dejar, 
violín y sepulcro, las cintas del vals."

Pequeño vals Vienés - Federico García Lorca 





4 de març de 2016

Tradicions


Els hàbits esdevenen costums, i els costums esdevenen tradicions, i després de cinc edicions, per als Angels of Mercy, actuar en l'animació de la Marató de Barcelona ja és una tradició.

Tant si correu com si no, ens podeu trobar al punt quilomètric 15, a la cèntrica cruïlla de Diagonal amb Rosselló, just davant la Casa de les Punxes.

L'horari, de 9 a 11, és ideal per gaudir de la música de Dire Straits i del gran ambient esportiu de la Marató. No us ho perdeu!


Diumenge, 13 de març de 2016

Com arribar-hi (Metro L3-L5 Diagonal/L4-L5 Verdaguer)


7 de gener de 2016

Angels of Mercy al Rock n' Apples de Calella


El tribut a Dire Straits dels Angels of Mercy torna 
al Rock n' Apples de Calella

Dissabte, 9 de gener a les 23:30 hores


Carrer Amadeu, 26
Calella

Entrada 5€ 





16 de desembre de 2015

Passi-ho bé

El proper diumenge, 20 de desembre, hi ha eleccions legislatives a Espanya. Això ja ho sap tothom perquè als mitjans de comunicació fa dies que no ens parlen d'altra cosa.

Però aquell dia passen més coses. Moltíssimes. Com ara, que la Infanta Elena i jo, fem anys. La Infanta, només faltaria, ens interessa ben poc. Quedem-nos amb que jo faré 39 anys, per molts anys, gràcies, de res.

Si faré 39 anys vol dir que en farà 21 que tinc dret a vot. En aquests 21 anys s'han celebrat 4 eleccions europees, 5 al Congrés i Senat espanyols, 7 al Parlament de Catalunya, 6 municipals, dos referèndums, un importantíssim referèndum popular fet a pedaços i un procés participatiu. 

Això fa un total de 26 oportunitats de votar, de les quals no n'he desaprofitat ni una de sola. He exercit el dret a vot en totes les conteses en què l'he tingut. I aquí ve una altra de les coses que passarà diumenge. Per primer cop, no ho faré.

La coherència em diu que si la meva voluntat és desconnectar d'Espanya, i els resultats de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, amb claríssim sentit plebiscitari, recolzen també la meva opció de separació, no té ja cap sentit participar en les eleccions d'un país que ja no serà el meu. Ja tenia coll avall que Convergència no tindria aquesta coherència i preferiria mantenir les quotes de poder (i de subvencions) de les eleccions espanyoles, però mantenia l'esperança que Esquerra Republicana de Catalunya sí que apostés per la ruptura. M'han decebut. Un cop més, i ja n'he perdut el compte.

Sí, ja ho sé, perquè tertulians, articulistes, opinadors, i també amics, no deixen de dir-m'ho, que no votar propiciarà la victòria dels unionistes a Catalunya, i qui sap quin gir pot suposar a l'arc parlamentari espanyol. M'és ben igual, el que passi a les eleccions espanyoles. No votaré perquè ja no és el meu país, ja no són els meus òrgans de representació i l'únic lligam que em queda amb aquest Estat gris, ranci i feixistoide és el legal. Per fi ja no és el meu. 

Passi-ho bé.