In-a-Gadda-da-Vida

Tot i ser clarament música psicodèlica, amb l'òrgan Hammond com a principal protagonista, In-a-Gadda-da-Vida és considerat el primer tema "heavy" de la història. 

També té l'honor, amb els seus quinze minuts de durada, de ser el primer tema de la història del pop-rock en ocupar tota una cara sencera d'un LP. Aquesta llargària és deguda, sobretot, a l'excepcionalíssim solo de bateria que hi ha a la part central. 

In-a-Gadda-da-Vida és història viva del rock. Poseu el volum al màxim i comenceu amb força un cap de setmana psicodèlic. 

Monarquia o República

Ahir a la nit, després de tenir-lo dos anys a l'armari, TV3 va emetre el documental Monarquia o República. La veritat és que no em va sorprendre gens. No s'hi va dir res que no sabés. Potser perquè, en contra del que hi va dir Luis María Ansón, jo sí que parlo d'aquest tema als bars. Segurament, a les espanyes, seria molt més transgressor. Però no patiu, que ja es cuidaran prou que no hi arribi. 

La meva opinió sobre la pregunta que titula el document, si em llegiu habitualment, ja la sabeu de sobres, i no hi entraré pas ara. Deixeu-me però, que en tregui unes quantes conclusions:

• Em va agradar molt la copla rociera que va il·lustrar els arguments republicans: "Qué bonito está el puente de Triana, cuando le cuelgan la banderita republicana". No la coneixia i em va semblar colpidora. I que no sigui coneguda explica les dificultats de parlar de república a Espanya.


• Cada vegada tinc més clar que el cop d'estat del 23 de febrer de 1981 va ser una autèntica farsa, muntada per legitimar una monarquia que no s'aguantava per enlloc. Quan mori Joan Carles i toqui successió, hi haurà un nou qüestionament general de la necessitat de continuar amb la monarquia, i Felip necessitarà una operació similar per donar sentit a la seva continuïtat


• Els defensors de la monarquia amb un cert pes polític, o bé hi tenen interès personal, o bé són més aviat justets, o bé les dues coses a l'hora. Els defensors de la monarquia del poble, els que surten al carrer amb les banderetes i les fotos i es compren l'Hola per saber si la Princesa s'ha tirat un pet, la qualificació "són més aviat justets" els queda molt curta.


• Josep Antoni Duran i Lleida: aneu votant Convergència, aneu...


• Alejo Vidal Quadras: si la monarquia agrada a aquest senyor, ja podeu donar per segur que és dolenta pels interessos catalans. Els seus arguments monàrquics van ser més aviat lamentables, però em va cridar molt l'atenció el seu entussiasme. En algun moment em va fer por que no orgasmés davant la càmera.


• Gregorio Peces-Barba és curt de gambals. Que la Constitució Espanyola fos parida per personatges feixistes com Fraga i dements com Peces-Barba, ja justifica que es foti al foc i es repensi de dalt a baix. Ja estem acostumats als seus estirabots, però la frase amb què concloïa la seva intervenció defineix la seva persona: "Qui es queixi de que no va poder votar la Constitució, haver nascut en un altre moment". Excepcional!


• A Iñaki Anasagasti li desconeixia aquest republicanisme vehement. Va dir, convençut i sense embuts el que molts pensem i ningú ens fa ni cas. El documental acaba amb una frase seva que per mi, defineix el valor real del film: "En quaranta anys de vida política, és el primer cop que una televisió pública em pregunta sobre això".


• I lligant amb l'anterior, que TV3 hagi tingut aquest documental guardat durant dos anys i l'emeti ara, només vol dir una cosa: a la Mònica Terribas se li acaben els dies com a directora, i ha decidit morir matant, i treure el que l'han obligat a retenir. Perquè no hi ha cap dubte: parlar de la monarquia a Espanya, és pecat.

Si no el vau poder veure, podeu recuperar-lo aquí. Val molt la pena.

Sunny

 Per mi que dec fer la fotosíntesi. El fred m'és igual, però les poques hores de sol dels dies d'hivern em deixen fluix. Necessito més sol. Necessito llevar-me amb llum i tornar a casa amb llum, i anar a dormir ben tard, però que el cel encara estigui tenyit del resplendor del dia. Que s'acabi ja aquest cony d'hivern tan llarg, que vingui el sol, que vingui l'energia, que vingui la vida.

De mitjons, gargots i ments tancades

Personalment, mai he entès l'art d'Antoni Tàpies, i mai m'ha cridat prou l'atenció com per fer l'esforç d'aprendre a entendre'l. De fet, amb els meus escassos coneixements artístics, dic sense vegonya que no m'agrada gens.

Però qui diu que Tàpies no té cap qualitat, o amolla aquella típica frase que ve a dir que si li dónes pintura i un full blanc a un nen, el resultat serà el mateix, em sembla d'una ignorància molt més gran que la meva i d'una ment tancada a pany i forrellat.

Descansi en pau Antoni Tàpies, que ens deixa el seu art per l'eternitat, i tinc la sensació que, amb la prespectiva del temps, serem capaços d'apreciar-lo millor.

Marmotes i candeleres

Ahir va ser la Candelera, el dia de la marmota. El dia en què les tradicions populars de les dues bandes de l'Atlàntic decideixen si l'hivern segueix vigent o si ja n'hi ha prou de fred. Les decisions van ser oposades. La marmota Phil va decidir tornar-se'n a dormir una mica més i allargar l'hivern. La Candelera va plorar, així que ja podem comptar que l'hivern és fora.

Tradicions populars a banda, avui és divendres, i a La cullerada toca cançó. I si busco una cançó relacionada amb el dia de la marmota, la tria és clara.

Ells no volien cafè

En arribar la trancisió, els "pares" de la democràcia es van trobar amb un problema. Hi havia territoris espanyols amb institucions d'una tradició democràtica que el seu nou nat Estat de Dret mai podria assolir, i carregar-se-les suposava posar en perill el nou ordre. Així que es van inventar l'Estat de les Autonomies.

Però la resta de territoris, històricament sotmesos a Castella, i la mateixa Castella, van decidir que allò era una avantatge injusta, i que ells també la volien. No sabien ben bé per a què, però la volien. Així que seguint l'estela dels pioners, territoris com Castella la Manxa, Astúries, Múrcia o Madrid, van tenir el seu Parlament, el seu Estatut d'Autonomia, les seves competències i la seva legislació. En la imagineria simbòlica de l'època de Felipe González, a això se li va donar el nom de "cafè per a tothom".

A partir d'aquell moment, cada cop que les nacionalitats històriques de l'Estat demanaven una millora del seu autogovern, totes les rèmores seguien sempre el mateix procés: 1. Queixar-se. 2. Demanar-ho per a ells.

I poc a poc, aquests petits Estats que ho eren perquè sí, perquè vull el mateix que aquell, van anar assolint competències, finançaments, i nous estatuts. I com que, en realitat, ells, tot allò ni ho volien, ni ho necessitaven, ho feien tot a imatge i semblança del pare i s'anaven convertint en petits duplicats de l'Estat Central, amb la conseqüent duplicitat de lleis, de competències,... i de despeses.

I ara tenim crisi econòmica, i es busca estalviar eliminant despeses inútils i duplicades, i es veuen les autonomies com un blanc fàcil. Però els iniciadors, els pioners, els que realment necessitaven i volien autogovern, no deixaran escapar el que els correspon des de temps immemorials. I potser, la única manera de conservar-ho i incrementar-ho serà independitzar-se. I quan demanin la independència, els que segueixen tornaran a fer el seu procés de sempre: 1. Queixar-se. 2. Demanar-ho per a ells. I arribats a aquest punt, es veuran reclamant la independència, i es faran conscients del ridícul de la situació, i per fi, trenta anys després, s'adonaran que en realitat, ells no volien cafè.

Asfíxia

Que el Govern injecti diners en una empresa privada em sembla criticable. Que a més ho faci mentre tanca ambulatoris i plantes d'hospitals i retalla drets socials, em sembla obscè. Però això ja està fet. És la decisió d'un Govern que vam escollir els catalans i es pot criticar, s'hi pot mostrar la disconformitat, però s'ha de respectar.

No entenc res de negocis ni de gestió d'empresa, i no tinc la més mínima idea de si els gestors d'Spanair ho han fet prou bé o ho han fet amb els peus. El que sí sé és que l'estratègia del Govern amb aquesta empresa formava part d'un pla, encertat o no, per fer el nostre aeroport, i de retruc el nostre país, més competitiu. I Espanya això no ho pot permetre, perquè quan competim amb ells en igualtat, queden sempre en el més absolut ridícul, i fan servir totes les eines que tenen a les seves mans per escanyar qualsevol intent català d'excel·lir.

Exactament el mateix que ens estar passant a un altre puntal de l'economia catalana: el Port de Barcelona. S'ha invertit capital econòmic i s'han sacrificat ecosistemes marítims i fluvials per fer un port que ens situï al mapa. I ara que està a punt, el seu funcionament està enscanyat perquè les entrades i sortides per terra, competència del Ministeri de Foment, no s'han ni començat, tot i que l'alternativa per la que apostava Espanya per ser centre portuari al Mediterrani, València, no se n'ha sortit malgrat els avantatges de què ha gaudit durant anys.

Tot està dirigit al mateix. A evitar que els catalans ingressin diners. A asfixiar-los econòmicament i estratègica. A relegar-los a un segon pla.

L'episodi d'Spanair ha estat un greu error, en la gestió política i empresarial, sobretot perquè s'hauria d'haver vist des d'un bon principi que estava condemnat al fracàs, que seria un nou cas de mort per asfixia a tot allò que faci olor de català.

History repeating

Darrerament escric molt poc a La cullerada. No és que no en tingui ganes, o que no sàpiga de què parlar. Corrupció política, esports, injustícies socials, democràcia de fireta... De temes no en falten. Simplement és que després de 1087 posts, cada cop que vull escriure alguna cosa em dóna la sensació que allò ja ho he escrit abans. I és que l'actualitat cada cop té menys d'actual. Tot és repetit, res evoluciona i tot continua igual, i jo en penso exactament el mateix que fa un temps, així que per què tornar a exposar els mateixos arguments un altre cop?

Tot plegat, em sembla una història que es va repetint i poc podem fer per a que això canviï.

  

Idiotes

Tothom sap que Espanya, i especialment el País Valencià és un niu de corrupció, i que quan els diners de la construcció fluïen, una part se'n van anar, de forma molt descarada i sense complexos, cap a butxaques que gestionaven diner públic. Tot i aquesta obvietat i notorietat, l'únic cas que ha pogut arribar a ser jutjat és el de la recepció per part de càrrecs públics de quatre regalets a canvi de no sabem molt bé què. Res. Escurrialles.

Durant el judici s'han pogut sentir gravacions de trucades telefòniques en què era més que evident que es parlava d'aquests regals i dels negociets que aquests individus portaven entre mans. Però res. Ni tan sols aquest judici per foteses ha prosperat. El jurat popular ha decidit que són innocents.

El pitjor, però, és que l'enriquiment autèntic, el de quantitats ingents de diner públic que ha anat fraudulentament a mans privades i a omplir les butxaques i les boques de gestors públics a plena llum del dia i amb orgull, també té veredicte. El jurat popular que se celebra cada quatre anys ha decidit per majoria absoluta que vol seguir sent robat, estafat i escarnit.

Davant això, no ens queda altra cosa que acotar el cap i assumir que vivim en un país d'idiotes. I quan un viu en un país d'idiotes només té dues alternatives: o convertir-se en idiota, o marxar-ne.

Mai en tinc prou