La Copa

Seria idiota no parlar del partit d'ahir. Un partit bonic, amb ocasions, amb joc ofensiu, com a mi m'agrada. Hi van faltar gols, per una banda i per l'altra. Em va decebre Alemanya. Una de les seves armes, el poder físic estava desarticulada. Al final del partit tots anaven treient la llengua. La victòria espanyola va ser més que merescuda, assolida per uns jugadors que treballen en equip, una cosa que potser Raúl, no permetia. Bravo pel sel·leccionador, per fer la tria que va fer i per fer els plantejaments tàctics que ha fet. Bravo pels jugadors que amb honroses excepcions, han fugit de la naftalina i han fet un pas endavant en la modernització de la sel·lecció espanyola.

Un cop dit això, l'Eurocopa de futbol fa estiu, i d'això va el post d'avui. D'estiu. L'any passat, a finals d'abril ja havia inaugurat la temporada de tardes a la platja, i a aquestes alçades ja havia fet, de sobres, el meu post d'entrada d'estiu. Però aquesta primavera post-sequera de pluges torrencials, ha fet que la sensació d'estiu no hagi arribat fins aquest cap de setmana. Però com sempre, irremissiblement, i per sort, tornem a tenir aquí l'estiu, i les terrassetes, i les cervestes fresquetes, i la platja, i els pantalons curts, i les orenetes.

Mmmmmm, això de la foto sí que és una copa!

Ai ai ai

Després que la selecció Holandesa fos eliminada, Espanya és la selecció de l'Eurocopa que ha desplegat el millor joc. Centrat, efectiu, i el més important, atractiu. Amb això vull dir que, diumenge, a la final, Espanya seria la justa vencedora, amb el permís d'Alemanya, que té moltes més taules en partits d'aquestes característiques.

Amb això vull dir que m'encantaria que guanyés Espanya, perquè voldria dir que guanya el bon futbol. Però quan aquest matí, al 3/24 he vist les celebracions d'ahir a la Plaça d'Espanya de Barcelona, i he vist els símbols que s'exhibien, els càntics que sonaven i la calanya de gent que hi havia, se m'han posat els pèls de punta. Ei! Ojo! Que també es veia gent molt normal, però predominaven individus que semblaven trets d'un reportatge de callejeros.

Així crec que hauria de guanyar Espanya, però si és així, ja ens podem anar preparant...

La teva cara en manga

Periòdicament van apareixent pàgines web que et permeten crear un personatge de còmic que s'assembla a tu. Primer va ser South Park, més tard els Simpsons, i ara hi ha una pàgina italiana on pots crear un personatge de manga a la teva imatge i semblança. Si un cop feta la vostra imatge, en quedeu orgullosos, la pàgina ven samarretes i altre merxandaisin amb la vostra jeta.

FACE YOUR MANGA

Au! entreteniu-vos una estona i a veure si aconseguiu una semblança creïble. Ja us aviso que retratar-se a un mateix no és fàcil. Ei! I vull veure resultats!

Gràcies Genís!

A l'altra banda

He passat uns dies a l'altra banda del magestuós mur natural que són els Pirineus. Aquesta formació muntanyosa mai deixa de sorprendre. Cims i més cims i més cims, paisatges que treuen l'alè, circs espectaculars llaurats durant segles per antics glaciars, marmotes per tot arreu, cascades tremebundes, i molt molt més. El nostre Pirineu és brutal i l'aragonès encara més, però si tot això us ha agradat, no us podeu perdre el Pirineu francès.

Ànim, que sembla dilluns, però ja és dimecres!

Jo m'apunto

Estem fatal. Els trens no funcionen. Els pisos estan pels núvols. Un dia tenim sequera i l'endemà ens ofeguem. Aviat haurem de comprar el peix de contraban. Estic fart de llevar-me tan d'hora. El Govern de Catalunya està estancat, i el d'Espanya segueix ignorant-nos i aprofitant-se de nosaltres. El petroli s'acaba. El trànsit és un caos i a sobre ens fan anar a vuitanta. Els bancs i les caixes ens tenen exprimits. Jiménez Losantos segueix insultant tothom durant cinc hores cada dia del món. Els diaris no diuen més que mentides i xorrades. La borsa baixa i l'euríbor puja. Hi ha una crisi galopant, encara que ells en diuen desacceleració, però bombolla immobiliària no acaba de petar. Més de la meitat de la humanitat es maten entre ells, o es moren de gana o totes dues coses a l'hora. La corrupció és a l'ordre del dia. M'ha sortit un gra al cul.

N'estic fart. Ja en tinc prou. Estic ben decidit.

Jo em congelo.

Gràcies Alícia.

Com més cosins més endins

Quan un sentia la paraula "primo", el primer que li venia al cap era aquest pàjaru de la foto, i és que la publicitat ha fet molt mal, i un anunci cutre, però amb un bon eslògan pot canviar les nostres vides.

Tot això va ser fins fa uns mesos, quan un altre "primo" va desbancar el catxes odiós del zumosol. El cosí científic de Rajoy va ocupar totes les portades, i segurament, va ser una de les raons per a que Rajoy perdés les eleccions.

Però resulta que Rajoy té més d'un cosí, i ara, n'hi ha un que ha sortit de les ombres per enfonsar encara més en la misèria el pobre Mariano. Un dels detinguts en l'operació contra la corrupció urbanística a Estepona és cosí de Rajoy. I és que la família no es tria.

El que està clar és que amb la ratxa que porta, el Mariano monta un circ i li creixen els nans. O els cosins.

Per tants

Per demonitzar l'ús dels preservatius aquí, i sobretot, al Tercer Món

Per marginar els i les homosexuals

Per subvencionar les bacanals dels bisbes

Per recolzar l'ala més dura de l'ultranacionalisme espanyol

Per invertir en especulació immobiliària i indústria de guerra

Per justificar els pederastes

Per arraconar els que realment han entès el missatge

Per pagar el sou i les querelles del Jiménez Losantos

Ai... Per tants.

El petroli s'acaba

L'augment de preu dels petroli dels últims mesos és el primer símptoma. Els petroli s'està acabant. No vol dir que ens quedarem sense d'un dia per l'altre. Vol dir que fins ara ha estat molt fàcil extreure petroli del subsòl. Hi havia bosses gegantines, on només calia posar sondes extractores i anar treient. Aquests jaciments enormes ja estan tots descoberts. Els pous de petroli que es troben ara són molt més petits i de molt més difícil accés. Ep! I els grans pous que es van descobrir als anys trenta o quaranta, com el de la Península d'Aràbia, encara no s'han esgotat. El que passa és que per primer cop, els països productors i les companyies petroleres s'adonen que això no durarà per sempre i exprimiran els pous i ens exprimiran a nosaltres tant com puguin abans no s'acabi. Mireu sinó el preu de la gasolina.

La pregunta és: i ara què? Ara hem de buscar alternatives. I hem d'aprofitar per a que aquestes alternatives siguin molt més respectuoses amb l'entorn i per a que no estiguin monopolitzades per empreses gegants de l'energia, que ja estan començant a prendre posicions. De fet, hi ha qui diu que les tecnologies d'energia solar per a sostenir el consum energètic a tot el món ja estan dissenyades, però estan segrestades per les energètiques i les pertrolieres, que no les alliberaran fins que ens hagin venut tot el petroli, i llavors no les alliberaran a qualsevol preu, ens ho faran pagar molt car. Si això és veritat és molt greu que permetin la segona crisi del petroli que està començant i l'agreujament de l'escalfament global per seguir-se omplint les butxaques. És per això que m'indigna que Endesa, Iberdrola o Repsol, basin les seves campanyes publicitàries en la protecció del medi ambient. Es pot ser més cínic?

L'altra opció, que ens estan intentar colar cada dia més és l'energia nuclear. No és en và que intentessin amagar l'accident d'Ascó. Volen rentar la cara a una tecnologia que ja de per sí, te la cara (i el cul) molt bruta. A més, només és allargar el problema, perquè l'urani és encara més escàs que el petroli.

En definitiva, que la oportunitat de canvi és davant nostre, i no en tinc ni idea de com fer-ho per a que els quatre que dominen el món no ens tornin a agafar pels ous

Que què?

Avui és dilluns. Per als més afortunats, comença una setmana laboral de trenta-cinc hores, per a la majoria, de quaranta, i per a alguns, sobretot els autònoms, de moltes més. Això és el que diuen els papers, però la majoria, en acabar la setmana hauran sobrepassat aquestes hores. En aquest escenari tan galdós, el Partit Popular Europeu, que té majoria a Brussel·les, vol tirar endavant una directiva que permeti setmanes laborals de seixanta-cinc hores.

Que què?

Però aquests malparits què collons es pensen? Que hem tornat al segle XIX? Volen tirar per terra el poc benestar que hem assolit durant anys i anys de lluita? O volen que tornem a les galeres? Segur que a Rajoy li agradaria tocar el timbal per marcar el ritme. Doncs una merda! Que treballin ells seixanta-cinc hores. I a sobre segur que ens farien tragar amb el mateix sou.

Ara, com que tothom se'ls ha llançat al damunt diuen que la seva proposta s'ha malinterpretat. I un güevo! Aneu preparant-vos, companys i companyes, que si això tira endavant haurem de deixar el mall virtual de banda i agafar el de veritat. Si això tira endavant, la vaga dels transportistes serà un joc de nens. Cop de mall, hòstia!

No sé on tinc el cap

Quan va començar aquesta setmana tenia claríssim de què parlaria el dijous 12 de juny, i de fet, tenia el post mig pensat. Però quan va arribar el dia, és a dir, ahir, no hi vaig pensar en absolut, i fins i tot vaig estar donant voltes pensant de què collons podia parlar.

No vas ser fins al migdia, quan vaig veure el comentari que va escriure la Jo Mateixa, que em vaig adonar de l'error. I és que, amics lectors i amigues lectores, ahir, dia dotze de juny, va fer dos anys del primer post de la cullerada.

No sé si he aconseguit el que em proposava en aquell post, però el que segur que he aconseguit és conèixer un munt de gent interessant i reprendre el contacte amb gent que feia anys que no en sabia res. Jo, amb això, ja en tinc prou per seguir sumant posts a aquests 420 que ja porto. Salut!

La Plaça Roja

Ja tenim en marxa una altra competició internacional de futbol. I una vegada més La Roja, la selecció espanyola, ha començat el campionat amb molt bon peu. S'ha carregat Rússia amb un joc atacant i alegre, per quatre gols a un. Però avui no parlaré de futbol, perquè una vegada més, l'afició espanyola esclatarà en l'eufòria ultranacionalista i rància per després no passar de quarts.

Avui vull parlar del ranci entre els més rancis, de l'idiota entre els fanàtics. Sí. És ell. Federico Jiménez-Losantos. I què hi pinta ell en tot això? Doncs resulta que el canal de televisió cuatro, té els drets per emetre els partits de la selecció. Igual que van fer en el darrer mundial, cada partit oraganitzen un sarau a la Plaza de Colón de MadriT, amb pantalles gegants per a que els aficionats puguin seguir el partit en directe des d'allà. En una de les connexions en directe amb l'eufòria de la plaça, el locutor de cuatro va dir que "la Plaza de Colón se ha convertido en la Plaza Roja". I vès que al nostre mai prou ben ponderat Federico, això li ha molestat. Com es pot comparar la insigne plaça de MadriT, amb aquella bandera quilomètrica amb la infame plaça de Moscou, símbol dels bolxevics?

El curiós del cas és que jo no veig la comparació per enlloc. Només hi veig un joc de paraules prou ben trobat. Però és clar, en Fede només parla i raja de tres coses: els catalans, Zapatero i PRISA, per aquest ordre. Em sembla que aquest xicot se'ns està obsessionant. A veure si el rei fa alguna altra cagada i canvia de punt de mira encara que només sigui per uns dies.

Feisbuc

Havia rebut múltiples invitacions per afegir-me al Facebook, però sempre pensava que era una altra collonada tecnològica sense utilitat, i que si tenia utilitat, millor no ficar-s'hi, que ja estic prou emmerdat amb els blogs, i només em faltava un altre motiu per perdre'm hores i hores per la xarxa.

Però divendres passat, vaig rebre una nova invitació a través d'un e-mail d'en Sergi, i el tema a que feia referència m'interessava moltíssim, així que vaig pensar: va, no passa res per registrar-se! Gran error. En entrar allà es va obrir davant meu un univers de possibilitats.

Retrobaments virtuals amb gent que feia segles que no veies, grups de seguiment de múltiples temes, recordatori d'aniversaris, fòrums de debat, espai per penjar fotots i videos, xat, aplicacions d'allò més estrany... Ei! I encara no he tingut temps de remenar gaire!

Així que considereu aquest post una invitació al Facebook. Registreu-vos i remeneu, que si no us agrada, sempre podeu no tornar a entrar mai més, però segur que us quedeu pillats. Ah! I si em feu cas i us registreu, el següent pas és afegir-vos al grup "cop de mall blog community"!

Podeu accedir al Facebook clicant a les dues imatges de dalt, que quedaran in eternum a la barra lateral de La cullerada.

Les noies són guerreres

Era una nit tranquila. Després de dues setmanes de pluges, per fi havia parat de ploure i havia en l'ambient aquella calma que ve després de la tempesta. Fart de veure merdes a la tele, vaig decidir sortir a fer un gintònic. Era d'hora, però el bar ja estava ple i ja sonaven a tot drap els temes dels vuitanta més reclamats per la parròquia.

Feia estona que em llençaves mirades plenes de foc, i jo mirava d'ignorar-te tan bé com podia, però quan va sonar aquesta cançó, vas venir cap a mi i sense dir ni mitja paraula em vas encastar la llengua al fons de la gola. Efectivament, tenies gust de mandarina. Abans que pogués reaccionar em vas agafar del canell i em vas arrossegar cap al lavabo de dones, on sense ni tan sols tancar la porta, em vas empényer contra la paret i et vas ficar la meva polla fins la campaneta. Calent com m'havies posat, quan et vas posar d'esquenes a mi, i et vas apujar la mini-faldilla, deixant a la vista un tanga negre amb el dibuix del Loquillo, cap força de la natura m'hauria pogut aturar. Vaig enretirar la tira minúscula, deixant a la vista un tall rosat i sucós, i te la vaig ficar, directament fins el fons. Tots dos estavem sortits com mandrils, i només van caldre uns quants moviments peristàltics per a que ens escorréssim tots dos, cridant com salvatges. Els Coz tenien raó. Les noies són guerreres.

Encara sense dir res, em vas plantar un morreig suau i humit, i vas marxar. Et vaig seguir corrents, mentre m'apujava els pantalons, però només vaig poder veure com sorties del bar remenant el cul al ritme de Dolores se llamaba Lola.

Si sou assidus d'algun bar musical amb música dels vuitanta i dia rere dia veieu algú a la barra, esperant no se sap ben bé què, amb un gintònic a la mà, saludeu-me. Segurament sóc jo.

Si teniu problemes per sentir la cançó, feu clic aquí.

Segur que pillem

Aquesta matinada ha començat la vaga de transportistes. No se sap com acabarà, però passi el que passi, hi sortirem perdent. El sector del transport té la paella pel mànec. El nostre sistema econòmic està muntat de tal manera que depenem d'ells absolutament. Estem a les seves mans. Si ells no treballen les fàbriques no poden produir, els mercats i supermercats no poden reposar, les gasolineres no poden servir, i un llarg etcètera. Així que durant uns dies, les passarem putes tots plegats, però aquest no es el problema principal. El problema és que com que en el nostre país, el diner circula en camió, els vaguistes aconseguiran segur allò que demanen. I el que demanen és que els baixin els preus del gasoil. Però algú es creu que les petroleres o les distribuïdores baixaran el preu un sol cèntim? Està claríssim que no. Qui acabarà baixant el preu dels carburants serà el govern, que rebaixarà impostos, evidentment, només als professionals del transports. Ei! Fins aquí no em sembla malament. El que passa és que s'han de continuar pagant els serveis socials que presta l'Estat, i aquests no poden baixar mai, que ja estan molt baixos, han d'augmentar. I d'on treuran el líquid que falta? Com sempre, dels soferts contribuents i consumidors. Som com els sufridores de l'1,2,3. Veiem a venir que la cagarem, però no podem fer res per evitar-ho.

Així que, acabi com acabi aquesta vaga, la nostra butxaca en sortirà perjudicada. I nosaltres quan farem vaga? Quan direm els ciutadans que en tenim els ous plens de que ens saquegin dia rere dia? Organitzem una vaga de consum que duri una setmana, i veureu com es posen les piles, collons!

Foto: Robin Townsend (EFE).

Tot el peix ja està venut

Fa mesos que ens empassem les putes primàries dels USA per esmorzar, dinar i sopar. Des del primer dia que quan veig aquest desplegament de mitjans per informar-nos del que passa al país més poderós del món, penso: "I a mi, què?". Si ja ens és igual que guanyin els Republicans o els Demòcrates, perquè ens donaran igual pel sac i seguiran fent de Sheriffs del món mundial, què collons ens importa la lluita de faccions demòcrates?

L'excusa era el moment històric. Guanyés qui guanyés seria el primer cop que aspira a la Casa Blanca o una dona o un negre. Ara tot s'ha resolt. Sembla que ha guanyat el negre. I després de donar-nos tant la vara, ens adonem que tot el peix estava venut des del primer dia. L'únic que calia decidir era qui anava de presidenciable i qui de vice-presidenciable. I per això tanta saragata? I espereu, que encara queda la lluita electoral de veritat. Està claríssim que guanyarà Obama, però tot i així menjarem a totes hores campanya electoral d'un altre país com si fos nostra.

I segur que algú em dirà: "el que passi allà ens afecta a tots". I tindrà raó. Però algú es creu que si manen els uns o els altres ens canviarà alguna cosa a nosaltres? Jo crec que no, però si resulta que sí, collons! Que ens deixin votar!

__________________________________________________

La setmana passada vaig intentar fer un recompte de lectors de la cullerada, i en van sortir 25 (23 segons la Guàrdia Urbana), però a mi segueixen sense sortir-me els comptes. Si algú no es va registrar com a lector, que ho faci

aquí.

Bon cap de setmana a tots i totes.

I què he de fer, ara?

Quan jo era un adolescent com el del vídeo d'ahir i només pensava en bàsquet matí, tarda i nit (després, les hormones van fer que pensés en altres coses), els play-offs de l'NBA eren la nostra major preocupació, i cadascú prenia partit per un equip. Jo, era forofo dels Boston Celtics.

Ara això ha passat a la història. Per veure l'NBA has de pagar la quota de Digital+, i no sé què se n'ha fet de Ramon Trecet (catapunchispun, riu-te'n tu del Montes). Bé, sembla que els amics de PRISA, aquest cop es fan els bons i donaran els partits en obert a cuatro. Clar que qualsevol es lleva a les tres de la matinada. Hauré d'esperar algun partit que caigui en cap de setmana.

Després de tres mil anys, els Celtics han tornat a arribar a la final. Oéoéoéoéoé. I quin any trien per arribar a la final? El mateix any que hi arriben Los Angeles Lakers amb Pau Gasol. En Pau, a més de ser català (perico, el pobre, però català al cap i a la fi), és un megacrack del bàsquet, té tot allò que sempre he admirat en un jugador, i fa temps que el segueixo.

I què he de fer ara? Cap a qui em decanto? Celtics o Lakers? Vet aquí la qüestió.

Adolescència interrompuda

Els adolescents són idiotes. Tots n'hem estat d'adolescents i d'idiotes, però n'hi ha alguns que s'emporten la palma, i aquest n'és un:

Mamaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa! ja ja ja !

El tamany sí que importa

- Hòstia! Però que ha passat?

- No ho sé, sembla que ens hem quedat encallats.

- Accelera més!

- Ja ho he fet però no es mou.

- I endarrera?

- Tampoc.

- Doncs mira d'obrir la porta.

- No puc. Toca amb la paret.

- I la del darrera?

- Igual. Està bloquejada. I pel teu cantó què?

- No hi ha manera, no puc obrir.

- Ja està! Pel maleter!

- Sí home! Mira que ets burro! I amb quina maneta penses obrir?

- Xaval, per burro tu!

- Què vols dir? A veure si t'hauré de fotre un jec d'hòsties...

- Tu a mi un jec d'hòsties, inútil? Mira que hi havia cotxes, eh? Però no. El nen havia de fer de senyoret. El nen volia el BMW. I no un qualsevol, no. El més gran que hi havia.

- I tu hi has estat d'acord.

- No! jo ja t'ho he dit que era massa gran, però com que has insistit tant...

- Quins collons! Si has estat tu que has dit que com més gran més força faria.

- Val, però has estat tu qui ha triat la botiga. I mira que es veia a venir que la porta era massa estreta, però no, el nen volia entrar a la joieria més cara de la ciutat.

- Mira malparit, ja n'estic fart de les teves collonades. Calla o et mato aquí mateix.

- Tu? I una merda. Jo si que et pelaré si no calles, fill de puta.

Shot through the heart

El concert de Bon Jovi ahir a la nit va tenir tot el que un espera d'un gran espectacle musical. Els de New Jersey van demostrar que estan en plena forma. Jon Bon Jovi té una veu brutal, i segurament canta millor ara que fa vint anys. Richie Sambora fa anar l'Stratocaster com li dóna la gana. Tico Torres em va deixar impressionat; fot unes hòsties tremendes a les timbales i no perd intensitat ni ritme en cap moment del concert, el cabró té uns braços com les meves cuixes (i mira que tinc cuixa per a rato). A David Bryan no li deixen gaire protagonisme amb els teclats, però quan li deixen, la clava. Ressaltar que el tal Bryan porta el mateix pentinat ara que quan van començar, i això és un acte de valentia. La resta de músics van estar correctes, però ni musicalment ni mitjançant les projeccions ressalten gaire, no fos que fessin ombra a les estrelles.

L'escenografia era magestuosa. Combinava una enorme pantalla de leds que ocupava tota la part de darrera de l'escenari i anava fent formes, colors i moviments, diferents segons la cançó, amb diverses pantalles més petites que s'anaven movent i on es projectaven les imatges dels músics. Van tocar les peces de rigor del nou àlbum, però tothom esperava els clàssics de la banda, i no ens van defraudar, van caure un darrera l'altre. Fins i tot van tocar tres clàssics del rock que no són seus: Rockin' all over the world d'Status Quo, Only fools rush in d'Elvis Presley i Shout! dels Illsley Brothers.

La nota negativa la van donar, un cop més, els tècnics de so. No van trobar l'equalització adequada en cap moment del concert, van navegar tota l'estona i variaven els aguts i greus de manera descarada, però el pitjor va ser durant el tema Keep the faith, un dels moments àlgids del concert amb un joc de llums espectacular, que va quedar totalment deslluït per un so fatal. A Who says tou can't go home, un dels meus temes preferits, els tècnics no van aconseguir que la violinista i les guitarres sonessin a l'hora. O se sentia una cosa o l'altra i anaven variant al tun tun, quan la gràcia de la cançó és precisament aquesta combinació. Com ja he dit en més d'una ocasió, en un concert en què pagues més de 50 eurus, o 70 en el cas d'ahir, els errors dels enginyers de so no haurien de ser una opció.

Però la sensació final és molt i molt positiva. Un gran concert, sí senyor. Dues hores i mitja de canya. A més es va notar que els músics estaven a gust amb el públic i amb l'actuació. La nit abans, a Lisboa, van fer dos bisos, i ahir en van fer fins a cinc. En un moment del concert, mentre el públic corejava oeoeoeoeoe, Sambora va dir a Bon Jovi: "Barcelona loves you, man!". I segurament tenia raó.

Foto: Xavier Bertral (EFE)