2 de juny de 2008

Shot through the heart

El concert de Bon Jovi ahir a la nit va tenir tot el que un espera d'un gran espectacle musical. Els de New Jersey van demostrar que estan en plena forma. Jon Bon Jovi té una veu brutal, i segurament canta millor ara que fa vint anys. Richie Sambora fa anar l'Stratocaster com li dóna la gana. Tico Torres em va deixar impressionat; fot unes hòsties tremendes a les timbales i no perd intensitat ni ritme en cap moment del concert, el cabró té uns braços com les meves cuixes (i mira que tinc cuixa per a rato). A David Bryan no li deixen gaire protagonisme amb els teclats, però quan li deixen, la clava. Ressaltar que el tal Bryan porta el mateix pentinat ara que quan van començar, i això és un acte de valentia. La resta de músics van estar correctes, però ni musicalment ni mitjançant les projeccions ressalten gaire, no fos que fessin ombra a les estrelles.

L'escenografia era magestuosa. Combinava una enorme pantalla de leds que ocupava tota la part de darrera de l'escenari i anava fent formes, colors i moviments, diferents segons la cançó, amb diverses pantalles més petites que s'anaven movent i on es projectaven les imatges dels músics. Van tocar les peces de rigor del nou àlbum, però tothom esperava els clàssics de la banda, i no ens van defraudar, van caure un darrera l'altre. Fins i tot van tocar tres clàssics del rock que no són seus: Rockin' all over the world d'Status Quo, Only fools rush in d'Elvis Presley i Shout! dels Illsley Brothers.

La nota negativa la van donar, un cop més, els tècnics de so. No van trobar l'equalització adequada en cap moment del concert, van navegar tota l'estona i variaven els aguts i greus de manera descarada, però el pitjor va ser durant el tema Keep the faith, un dels moments àlgids del concert amb un joc de llums espectacular, que va quedar totalment deslluït per un so fatal. A Who says tou can't go home, un dels meus temes preferits, els tècnics no van aconseguir que la violinista i les guitarres sonessin a l'hora. O se sentia una cosa o l'altra i anaven variant al tun tun, quan la gràcia de la cançó és precisament aquesta combinació. Com ja he dit en més d'una ocasió, en un concert en què pagues més de 50 eurus, o 70 en el cas d'ahir, els errors dels enginyers de so no haurien de ser una opció.

Però la sensació final és molt i molt positiva. Un gran concert, sí senyor. Dues hores i mitja de canya. A més es va notar que els músics estaven a gust amb el públic i amb l'actuació. La nit abans, a Lisboa, van fer dos bisos, i ahir en van fer fins a cinc. En un moment del concert, mentre el públic corejava oeoeoeoeoe, Sambora va dir a Bon Jovi: "Barcelona loves you, man!". I segurament tenia raó.

Foto: Xavier Bertral (EFE)

3 comentaris:

Clint ha dit...

Ahir al vespre vaig pensar...al final hauries d'haver anat, però la darrera vegada vaig quedar una mica decebut...celebro que hagin tornat a agafar el bon camí. Què tal l'últim disc? (segurament no com l'slieppery)

Mikel ha dit...

jo em vaig negar a anar-hi per el fet de fer el concert a l´olimpic.
Si l´haguessin fet al St.Jordi o a qualsevol altre lloc segur que hi hagues anat. Els Bon JOvi son una part de la nostre adolescencia jejeje

Anna Tarambana ha dit...

Ma germana també hi va anar! Em comenceu a fer enveja, eh? Tiu, és que Bon JOvi és bestial... més bans que ara, perquè negar-ho!