Todo va a cambiar

Ara deu fer un any que Emilio Aragón i la seva troupe van iniciar l'aventura de la Sexta. La bandera d'arrencada de la cadena era la retransmissió del Mundial de futbol, durant el qual, van aprofitar per bombardejar-nos amb publicitat que ens donava tastos de com seria la programació. El seu lema era "todo va a cambiar", amb el qual prometien una televisió nova, fresca i lliure d'escombreries. De seguida vaig pensar que si aquest canvi i aquesta nova televisió era un reality amb Pocholo com a protagonista, preferia quedar-me com estava. Pocholo Martínez Bordiu és un vividor i un drogaddicte, i a sobre se'n vanagloria. Enlloc de tenir la simpatia que desperten alguns vividors, aquest és insuportable i no hi ha déu que l'entengui quan parla passat de voltes, i per acabar-ho d'adobar és família de qui és família. Per aquests motius i per d'altres, crec que després del Mundial no he tornat a veure res en aquest canal.

Lluny de canviar de rumb, s'ha fet públic que aquest estiu, la Sexta reedita el show de Pocholo. Aquesta vegada el vividor per definició, es passejarà per Espanya en una caravana i sense ni un duro, acompanyat per una tal Arancha Bonete, que és miss Playboy TV (pobra criatura).

Així que, tot i que sóc ferm admirador d'Andrés Montes, la Sexta m'ha perdut definitivament. Potser "todo va a cambiar", però serà sense mi. A la Sexta, al Milikito, al Pocholo i a tot el que hi tingui res a veure:

COP DE MALL!

P.S.: Gràcies a en David B. per ser font d'inspiració de la cullerada.

Com el bon vi

Van començar fa més de vint anys com un grup fresc i jove, amb melodies fàcils i lletres reivindicatives i divertides. Al llarg d'aquests anys han evolucionat en bota passant per diversos estadis, cadascun de més qualitat que l'anterior. Ara, després de dos anys de criança en ampolla, treuen disc nou: Com anar al cel i tornar.

Musicalment i lletrísticament és el més treballat i el més adult. Té un bouquet en què podem trobar una mica de tot, cançons canyeres, enganxifoses o tendres, que donen una gran sensació d'harmonia en boca. Hi ha lletres que són autèntics poemes contemporanis i de ben segur es convertiran en himnes. Em posa els pèls de punta l'última estrofa de la cançó Valset, que Gavaldà dedica al seu fill, tot i haver dit mil cops que fer cançons als fills era queco. Bo i la maduresa que retrato, Gavaldà i Reig segueixen transmetent frescor juvenil, i Falin Cáceres, l'home invisible del grup, ens ensenya moviments de baix que no sabíem que era capaç de fer. Com sempre, s'han envoltat de músics genials que completen i arrodoneixen un gust amable i persistent.

Els Pets se'ns han convertit en un gran reserva.

Així de grans

Això és el que sembla dir Chávez en aquesta foto: "Asín de grandes tengo los cojones!". Per desgràcia, l'Amèrica Llatina està molt acostumada a pseudo-dictadorets de la calanya de Chávez. La diferència rau en què ell es postula com a alliberador del dimoni del Nord, i s'ha envoltat dels personatges més xungos de l'escena internacional, amb l'odi a Bush com a únic punt en comú.

Hugo Chávez ja ens té acostumats als discursos histriònics i a les retallades de llibertats, però la seva última barrabassada no té nom. Ha tancat pel puto morro el canal de televisió privat amb audiència més alta del país, que a més, era el pioner de la televisió veneçolana. La raó que al·lega Hugo és que aquest canal parla malament d'ell i incita el poble a assassinar-lo. Per fi ha assolit la última característica dels dictadors que li faltava: la paranòia de perdre el poder. Aquesta decisió li pot sortir molt cara, ja que com tothom sap, la televisió és l'opi del poble, i les masses podem restar impassibles davant deficiències en l'atenció sanitària o l'escolarització, però si ens toquen la tele, els humans som capaços dels més grans disbarats.

És una autèntica llàstima que la única veu que s'alci contra l'imperialisme ianqui sigui la d'aquest fantasma, que té l'ego igual que els collons: així de gran.

Pa xulo mi pirulo

En la nit electoral els polítics diuen les mateixes frases ràncies de sempre. La participació ha estat de puta pena, però ells tenen preparada la frase de rigor: "Això ens ha de fer pensar a tots els partits i hi hem de fer alguna cosa". Però si cada vegada diuen el mateix! Què vol dir? Que no han fet res?

Però de tots els tòpics imbècils de les eleccions, el més patètic és que tots els partits les han guanyat. Fins i tot el partit que pitjor li ha anat està content perquè han tingut majoria absoluta a Sant Puput de Dalt. Quina peneta que fan i quina merda de representants que tenim.

Doncs sabeu què us dic? Que pa xulo mi pirulo. Aquestes eleccions les he guanyat jo... i punto!

Danys colaterals

Han passat quinze dies de campanya i no sé quants mesos de pre-campanya. Durant aquest temps els nostres estimats polítics han deixat anar les xorrades més variades, però cap d'ells ha aconseguit convèncer-me que el voti.

Però entre tots han aconseguit que em decideixi. A la foto, podeu veure els danys colaterals de la campanya. Si multiplico aquesta aberració pel milió de votants que hi ha a Barcelona, o pels cinc milions de votants que hi ha a Catalunya i hi sumo tots els cartells que ens embruten els carrers, d'entrada em poso malalt, i després de pensar-hi una mica, ha fet que em decideixi per un partit que no sé com ho faria en el govern, però segur que no permetria aquest malbaratament inútil de paper. Servidor votaré els Verds. Si algú està indecís, li suggereixo que no es quedi a casa i també els voti. No crec que treguin cap regidor, però és un pas personal per prohibir que es tal·li mitja Amazònia cada cop que als senyorets els toqui fer campanya.

Bon cap de setmana i bona jornada electoral (ha guanyat el poble, és la festa de la democràcia, bla, bla, bla...).

Tròpic de Capricorni

Em desperto amarat de suor. Quina merda! Aquesta xafogor m'està matant. A veure si comença d'una vegada la temporada de pluges i arrossega aquesta calor empalagosa i els mosquits que han fet un festí a les meves cames. Els rajos de sol s'escolen entre la palla del sostre de la cabana. M'hauré d'afanyar a reforçar-lo si no vull inundar-me.

Ella mandreja al meu costat. Encara trigarà una bona estona a aixecar-se, i jo ja tinc la xarxa de l'hamaca marcada a la pell, així que m'alço i estiro els músculs, intentant lliurar-me de la mandra perpètua que transmet aquest indret. Surto a fora esperant una mica de fresca, però lluny d'això, el sol em deixa cec i la sorra de la platja em crema els peus. Corro cap a l'aigua de color blau turquesa i m'hi capbusso. En sortir, el paisatge paradisíac em supera. He perdut la noció del temps. Ja no sé quan fa que vam venir a parar a aquesta illa, però em semblen anys. Ja no recordo pràcticament res de la nostra vida a la civilització.

M'assec a trenc d'ones observant el mar, gaudint del silenci. De cop, alguna cosa trenca la quietud. És música. Un so semblant al merengue sona en la llunyania. Al mateix temps m'adono que alguna cosa em fa nosa al canell. Me'l miro i veig una pulsera de plàstic. Una veu em rescata de la meva perplexitat:

- Buenos días señor, le apetece un mojito? Recuerde que en cuanto tenga las maletas preparadas el taxi les va a recoger para llevarles al aeropuerto. Les deseo que disfruten de este último día en nuestro país.

- Merda...

El bressol de la civilització

L'arca de l'aliança, el Sant Greal, el tresor dels Templers, la tomba de Crist, les restes d'una nau espaial, l'elixir de la vida eterna, la fórmula per dominar el món, etcètera, etcètera, etcètera.

Les novel·les, les pel·lícules i fins i tot la història, parlen de tots aquests elements fantàstics i de guerres, aventures i traïcions per aconseguir-los. La majoria d'aquestes històries tenen un element comú. Passen en la franja que va des de l'antiga Messopotàmia, avui Iran i Iraq, fins Egipte, passant per Jordània, el Líban i Palestina. Curiosament, aquesta regió segueix sent la més convulsa del món.

Quan veig imatges com les d'aquests dies al Líban, on uns pobres desgraciats d'una banda i d'una altra es mouen com titelles, matant els seus veïns per un tros de terra que no val una puta merda, no se m'acut més explicació que la recerca d'algun d'aquests objectes mitològics amb poders sobrenaturals que donarà el món en safata a qui el posseeixi. Podeu dir que se me'n va l'olla, però la meva ment ha de buscar explicacions a tanta barbàrie sense sentit.

I tant escabellat no és, oi?

El cosí alemany

Com funciona el cervell humà és una de les grans preguntes que es fa la ciència. Com a vegades NO funciona el cervell humà és una de les grans preguntes que em faig jo. Com és possible que una cosa programada, acordada i planificada tot just la setmana passada, em fugi del cap, i no existeixi en la meva ment? Com pot ser que l'endemà al matí, quan ja no hi ha res a fer, torni per fer-me adonar que l'he cagat? Què m'està passant? És la primavera que fa estralls en les hormones? El cosí alemany està fent feina abans d'hora?

Si qualsevol dia d'aquests no penjo el post, potser és que m'he oblidat que tinc un bloc. Mentrestant, demano mil excuses als damnificats pel meu mal cap.

Entre cargol i cargol

Ja fa dies que em sentiu dir que els nostres polítics han perdut el nord. Ara, a més, han perdut el sentit del ridícul. Les imatges que es van veure ahir a l'aplec del cargol de Lleida van ser demencials. Els caps visibles de tots els partits majoritaris a Catalunya van passejar el seu jeto per totes les associacions cargolaires, ben pendents que les càmeres deixéssin constància de com en són de campetxanos i són capaços de fotografiar-se remenant cassoles, xarrupant cargols o bevent en porró. Però que es pensen que som imbècils?

Vostès el que són és una colla d'aprofitats, que viuen de nosaltres, i deixant-se veure només quan ens necessiten estan prostituïnt la democràcia que tanta sang, suor i llàgrimes va costar als nostres pares i sobretot als nostres avis. Doncs saben què els dic? Que a mi, a menjar cargols no em guanya ningú, i tant de bo s'ennueguin amb el vi del porró. Jo no penso tornar a votar cap dels seus partits ridículs. Buscaré el partit petitet que més em faci el pes, que almenys ells no estaran embrutits pel poder, i defensaran les seves conviccions abans de defensar la seva poltrona.

L'Església del Mar

De molt petit que m'ha agradat llegir. Recordo molt vivament aquella sensació d'endinsar-se en una història, i ser incapaç de parar de llegir, fins a acabar el llibre a altes hores de la matinada, quan els pares ja m'havien fotut mil bronques per tenir el llum encès a aquelles hores. Just he acabat l'Església del Mar. Va ser la novel·la revel·lació del Sant Jordi de l'any passat, encara que fins ara no l'havia pogut llegir, i no m'estranya que causés tant de soroll. En les darreres setmanes he reviscut aquells moments de joventut en què em sorprenia pensant en què li passaria al meu protagonista.

Ildefonso Falcones ofereix tot el que li demano a una novel·la: emocions, aventures trepidants, amor, intriga, indignació, amistat, i un ritme d'esdeveniments capaç de mantenir-te enganxat a la història. La novel·la es situa a Barcelona en plena Edat Mitjana, durant la construcció de l'Església de Santa Maria del Mar, on un vailet d'origen proscrit inicia la seva vida al costat de Santa Maria, que l'acompanyarà en tots els seus periples, que no són pocs.

El treball de recerca històrica de Falcones és monumental. A part del paral·lelisme temporal de l'argument amb les narracions de la Crònica de Pere III, s'enllacen un munt d'episodis amb base en fets reals del segle XIV, amb la història principal, que és fictícia. Si a això afegim que els escenaris barcelonins, passats set segles, segueixen sent reconeixibles, la novel·la esdevé magistral.

El fet que la narració corri paral·lela a la construcció d'una església, recorda molt Els Pilars de la Terra, i de fet, l'estil narratiu és molt semblant. Si l'obra mestra de Ken Follet us va agradar, no us podeu perdre aquesta, i si no us va agradar, proveu l'Església de Mar, que segur que us sorprendrà. Per mi, una de les perles de la narrativa catalana contemporània.

El futbol és així

En els darrers dies no he amagat en cap moment que volia que l'Espanyol guanyés la UEFA, però sempre ho he dit des de la distància que dóna ser seguidor d'un altre equip. Ahir a la nit, els pericos van demostrar que estan al nivell de molts equips europeus, en qualitat futbolística, i sobretot en entrega. El partit va tenir dues parts. La primera, fins que expulsen Hurtado. Fins aquell moment, l'Espanyol fa un futbol molt millor que el del Sevilla, i remunta un gol en contra que arriba en la primera aproximació que fa el rival. L'expulsió trenca l'Espanyol tàcticament i anímicament, però lluny d'enfonsar-se, els pericos s'inflen i defensen amb dents i urpes un partit que és seu, i remuntant un segon gol quan l'equip no s'aguanta els pets, demostren que tenen els collons més grans que el cavall d'Espartero. Ja voldria jo la meitat d'empenta en alguns capullos del meu equip. No puc deixar d'esmentar el valor de Valverde en fer canvis polèmics, però al meu parer totalment encertats. Al final, els penals són una loteria, a vegades es guanya i a vegades es perd, no hi ha rival petit, el futbol és així, i deu mil tòpics futbolístics de merda, que sempre acaben sent veritat.

Si amb tot el que he dit no n'hi ha prou, els meus amics pericos han de saber que poden anar pel món amb el cap ben alt i ben orgullosos del seu equip, encara que algun fill de puta aprofitat els hagi deixat tirats a l'aeroport.

És qüestió de posar-s'hi

Per fortuna meva, mai agafo la ronda de dalt, però la setmana passada, vaig anar a una conferència relacionada amb la feina, a la part alta de Barcelona. L'única opció per arribar-hi era la ronda. Vaig quedar amb una companya a les 8:45. Vaig pensar que hi hauria sidral i vaig sortir de casa amb temps, a les 07:55. Vaig arribar al lloc a les 9:30. Una hora i mitja per fer deu quilòmetres! La conferència va començar mitja hora tard per problemes de trànsit. Suposo que cada dia no deu ser així, però viure cada matí amb la incertesa de si arribaràs a l'hora a la feina o no deu ser insuportable.

Ahir es va accidentar un camió i es van col·lapsar totes les vies del voltant de la ciutat. Demà cauran quatre gotes i es tornarà a muntar el pollastre.

Senyors candidats, no s'haurien de deixar de propostes rocambolesques i ens hauriem de plantejar fer un transport públic amb cara i ulls per després poder limitar els accessos en transport privat? El que passa dia sí, dia també amb el trànsit a Barcelona és insostenible en tots els sentits de la paraula. Només es tracta de fer viable que la gent deixi el cotxe a casa. Tan difícil és? Jo crec que no, només és qüestió de posar-s'hi.

Passin i vegin

Passin i vegin, senyores i senyors! Aquí podran veure els fenòmens més estranys de la natura! Condons per protegir-se del virus del tripartit. DVDs xenòfobs. Un museu de la democràcia a la Model. Pujades de sous als contractats per l'Ajuntament. Catalunya, nou viver de cèl·lules islamistes i del tràfic de drogues. Il·legalitzacions de llistes per la patilla. Empastos i llibres de text gratuïts. Més policia. Satanització de la immigració, i això no és tot, senyores i senyors, perquè al circ, sempre queda temps per un "més difícil encara"!

Apologia del terrorisme

En plena campanya electoral, els nostres estimats polítics es tornen a omplir la boca amb la nova llei del sòl, amb l'habitatge social, amb la protecció oficial i amb els ajuts a l'emancipació dels joves. Mentrestant, a la Fira de Barcelona, les hienes es reuneixen per festejar el seu festí, composat del futur i il·lusions dels joves i la gent humil del nostre país, i cada cop més dels països menys desenvolupats. Tot plegat, gràcies al beneplàcit, al recolzament i la subvenció d'aquells que, al mateix temps, ens volen vendre la moto d'un futur ensucrat que tots sabem que mai arribarà. Jugar amb els drets fonamentals dels ciutadans a costa de guanyar milionades, per mi, és terrorisme, així que, segons l'antidemocràtica llei de partits, els partits majoritaris de Catalunya s'haurien d'il·legalitzar per apologia del terrorisme.

La gota

Servidor sóc culé. Ho sóc des de que vaig néixer. He resistit els intents que alguns han fet per portar-me al costat fosc de l'altra banda de la Diagonal, però servidor m'he mantingut fidel i sempre m'hi mantindré. M'atreveixo a dir que en totes les coses de la vida, i especialment en el futbol, sóc optimista de mena. Després de decepecions, que no han estat poques, sempre m'he mostrat confiat en obtenir nous èxits. Quan l'habitual derrotisme de la culerada envaïa els carrers, servidor he mostrat el meu somriure, amb aquell: no patiu! que ja ens en sortirem la propera vegada, o no patiu! que encara pot ser.

I és que servidor sempre he pensat que qualsevol equip, per bo que sigui, perd partits, per bo que sigui té dies dolents, per bo que sigui juga fatal de tant en tant, i de fet, és bo que sigui així. I servidor m'he fet abanderat d'aquest argument durant tota aquesta llarga temporada, anant en contra de l'opinió de gran part de simpatitzants. Però resulta que ja són massa cops que a servidor m'han pogut rebatre aquesta manera de pensar, i servidor he aguantat estòïcament les embestides de les irades masses, i servidor ja no puc defensar aquest optimisme quan una colla d'empanats surten al camp a collir floretes en lloc de jugar a futbol, i no tenint-ne prou amb no sortir a guanyar encara més de carrer una eliminatòria que ja estava guanyada de carrer, es deixen guanyar per uns mindundis amb aires de grandesa, que per més inri estan liderats pel més gran impresentable que ha passat per casa nostra.

Servidor avui estic emprenyat, i si després d'això encara guanyem la lliga, cosa que per primer cop servidor començo a dubtar, ja se la poden fotre pel cul, que amb el suport incondicional de servidor no s'hi juga, i la gota d'ahir a la nit va ser molt grossa, i ha fet vessar el got.

Moltes gràcies!!!

Jo no sóc tonto

Per començar el post d'avui us he de fer una confessió terrible. M'agraden les pizzes del Pizza Hut. Sí companys, veig la decepció als vostres rostres, però si us plau, no em repudieu. Sóc consumidor molt habitual del greix industrial, el pernil dolç de plàstic i la salsa barbacoa radioactiva. Sovint amics, massa sovint, truquem a can Hut entre setmana, que són més barates, i demanem una pizza familiar. Que una pizza familiar és molt gran per dues persones? Sí, però endrapem el que ens vé de gust, i el que sobra ens ho emportem per esmorzar l'endemà, en detriment del saludable bocata de fuet.

Ahir a la nit vam decidir fer una nova ingesta massiva de colesterol, i vaig marcar el número que ja em sé de memòria (93.221.03.01). Vaig demanar una familiar de pollastre a la graella. Quin detall que el senyor Hut faci els menús en català. Llàstima que la Doris (Holabienvenidoapicsajálatiendedoris) no sabia què era un pollastre ni què era una graella.

Al cap de mitja horeta, quan ja teniem més gana que Julián Muñoz, va sonar l'intèrfon. I va començar la litúrgia del menjar basura. Vam preparar la taula, amb la coca-cola (imprescindible per digerir la pizza) i unes tisores per tallar el coc. Però en obrir la caixa finament serigrafiada vam tenir un ensurt. Dins la caixa habitual de pizza familiar hi havia una coseta minúscula, de la que sobrava caixa per tots costats. Ja està! Vaig pensar. La Doris s'ha equivocat i m'ha posat una mitjana. Però no, conec bé les mitjanes, i allò que tenia davant era un pèl més gran que una mitjana. Ens vam afartar com de costum, però l'esmorzar de l'endemà va ser una mica escarransit.

Senyor Pizza Hut, si es pensa que podrà augmentar beneficis reduïnt en dos centímetres el diàmetre de les seves coques de recapta, i es pensa que un addicte a l'oli xungo com jo no se n'adonarà va ben apanyat. Li demano si us plau que truqui al senyor MediaMarkt. Ell li dirà que jo no sóc tonto.

El meu heroi

Aquest paio s'està convertint en el meu heroi. En aquest món, els nens tenen dos somnis: ser jugador de futbol o ser estrella del pop. Quan creixen una mica tenen un tercer somni: follar com a bojos. Doncs aquest pàjaru ha aconseguit totes aquestes coses a la vida. Primer va ser porter del Real MadriZ. Primer somni acomplert. Llavors, un accident en un 600 gairebé el va deixar paralític. Els productors musicals del moment van aprofitar que era un tio guapetón, que la gent el coneixia del MadriT i que feia peneta per això de l'accident, i el van convertir en estrella de la cançó lleugera, tot i que no té ni puta idea de cantar i que no ha composat ni una de les cançons que li han donat èxit. Segon sommni aconseguit. Gràcies a una mega-campanya per promocionar-lo, es va passar trenta anys follant-se tot el que es movia. Tercer somni aconseguit.

Us preguntareu per què en parlo avui. Doncs resulta que tant de folleteo té les seves conseqüències, i avui, el 20 minutos (el millor diari del món) fa una petita ressenya en què s'anuncia que Miranda, la seva parella des de fa uns anys, acaba de donar a llum el vuitè fill de Julito. Increïble. Aquest home segueix els passos del seu pare, un altre ídol de la masculinitat ibèrica.

Només li falta estar implicat en la trama de l'operació Malaya. Si va a la presó amb la Pantoja i Cachuli, entrarà directament a l'Olimpo de los Diesel.

No ha pogut ser

Ségolène Royal és socialista, i l'experiència a Espanya ens ha demostrat que els socialistes són cada cop menys d'esquerres i no ens en podem fiar ni un pèl. Però també com passa a Espanya, els socialistes són els únics que poden fer ombra a la dreta naftalínica. Ségolène, amb el seu somriure obert i sincer, però amb mala hòstia quan cal, representava l'esperit de canvi, de modernitat, la política social i la tolerància davant els reptes dels nous temps.

Els francesos, propietaris de la primera democràcia moderna del món, no han volgut fer història. No han volgut ser dels primers països a posar una dona al capdavant. En el seu lloc, els francesos s'han quedat amb Nicolas Sarkozy, que representa tot el contrari. Sarkozy té el discurs de la dreta clàssica, on l'important és tenir els comptes sanejats i baixar els impostos. Tot i que ell mateix és fill d'immigrants, el seu discurs radical de retallada dels drets dels nouvinguts li ha robat vots a l'ultradretà Le Pen. Amb la seva mirada cínica, ha defensat durant tota la campanya que el major mal de França és l'herència del maig del 68, quan aquest és el referent revolucionari més recent dels inventors de la revolució. Sarkozy defensa també que la manera de tornar França a primera línia del món és posar-se de nou al costat dels Estats Units.

Tot això em sona d'alguna cosa. I és que Sarko té tots els números per convertir-se en l'Aznar francès. Però la democràcia és així, i si els francesos han triat l'opció rància els hem de respectar. Ja s'ho trobaran.

Crònica de Rioja

La Rioja és una terra preciosa. Jo hi anava per tastar els seus vins i veure bodegues i monuments, i resulta que el que més em va agradar van ser els paisatges. Les vinyes, els camps, els boscos, els colors, els núvols. I això que el temps no va acompanyar gens. En dies assolellats de primavera ha de ser fantàstic.

Vam visitar les Bodegas Bilbainas, a Haro. La visita va ser fantàstica. Va durar dues hores i la nostra guia no era cap mindundi, sinó una noia que ens va donar un torrent d'informació. Sort que havíem fet el curs de tast, si no, no hauríem pillat ni les comes.

També vam veure les bodegues Conde de los Andes, a Ollauri, on no es fa elaboració de vi, només es fa l'envelliment en ampolla dels vins de Paternina. La visita va ser molt cutre, no ens van explicar gairebé res, i després de la súper visita de les Bilbainas, encara ens va semblar més cutre. L'únic bo d'aquestes bodegues va ser el dinar al restaurant El Conde, propietat de les bodegues, on vam menjar com reis.

Vam intentar visitar les bodegues del Marqués de Riscal, a Elciego, on han construït un edifici dissenyat per l'arquitecte del Guggenheim. Calia reserva i quan la vam demanar, una setmana abans, ja no hi havia places, així que ens vam haver de conformar veient-les des de fora.

Un matí vam perpetrar una visita llampec d'una hora a Vitòria. El casc antic em va agradar molt. Jo no havia estat mai al País Basc, i aquella ciutat em va semblar un lloc amb molt d'encant i amb molta història. Tinc pendent una visita amb cara i ulls per aquelles terres.

Vam visitar la vila de Nájera, on hi havia festa major i una fira medieval. L'ambient de festa, el mercat de productes artesanals, i els freaks vestits de cavallers fent anar l'espasa li donaven un ambient molt especial.

L'endemà vam passar per Santo Domingo de la Calzada, etapa del camino de Santiago, on una llegenda diu que un gall i una gallina van cantar quan ja estaven rostits, i és per això que a dins l'església hi ha una gàbia amb un gall i una gallina. Sentir-los cantar dins l'església es fa d'allò més estrany. "Santo Domingo de la calzada, dónde la gallina cantó después de asada", pff, quines coses té la cultura popular. En sortir ens vam dirigir a San Millán de la Cogolla, on vam veure el monestir de Yuso, on es conserven els primers textos escrits en castellà. Seria com un Organyà a l'espanyola. La visita ens la va fer un guia, que tot i que el seu estil em recordava els profes més fatxes que vaig tenir als Maristes, ens va fer una explicació molt completa.

A la tarda del mateix dia vam visitar el Museo de la Cultura del Vino, a Briones. És un museu privat, propietat de les bodegues Dinastía Vivanco. A mi, els museus i les exposicions em fan bastanta mandra, però aquest museu està molt currat, té un munt de material antic i modern, i uns audiovisuals amb unes explicacions sobre els processos de tot allò relacionat amb el vi molt entenedors i amens. Us ho recomano molt. Val la pena.

Pel que fa al jalar, vam menjar molt bé. Bons restaurants i bones tapes. Molt bon ambient de tapeo a Logronyo. Si hi aneu no deixeu de passar pel carrer Laurel, on totes les portes són bars, i on cada bar té una especialitat de tapa. Curiós i bo.

No puc acabar sense parlar de les nostres companyes de viatge. A tots els campanars de totes les esglésies, i a les teulades de tots els edificis importants hi podeu veure cigonyes. Aquesta espècie gaudeix de molt bona salut a La Rioja, i el seu punt més important és Alfaro. Aquest poble té una colegiata enorme que es veu que ha agradat molt a les cigonyes, i n'hi ha més de 200 parelles. Tot i que els veïns n'estan una mica fins els ous, és un punt clau en les rutes migratòries de les cigonyes i s'ha de veure.

I aquesta és la crònica ràpida, ressacosa i una mica cutre del viatge. Us aconsello que si podeu us hi acosteu. Jo ho penso tornar a fer.

No hi ha un pam de net

Que al món no hi ha un pam de net ja m'ho deia la meva àvia. Que Espanya és corrupció en estat pur, cada dia ho tenim més clar, i que Marbella és un circ des d'abans de l'època de Gil aviat quedarà demostrat al jutjat. Però aquest matí, quan encara tenia els ulls soldats per les lleganyes, la veu de la Mariona Bassa del 3/24 m'ha donat la notícia bomba del dia. La Folclòrica de tots, la tonadillera de España, la veu del poble, la vídua de l'heroi nacional, la mare del nen d'ulls clucs, la dona de bon cor que va adoptar una nena del tercer món, la primera coplista que va actuar al Liceu, la dama de patilles rinxolades i bigoti descarat, la Isabel, la Dona... és al trullo.

La pobra Pantoja ha descobert de la mà de Cachuli, que l'amor tenia un preu (en bitllets no marcats i dins una bossa de plàstic del Simago).

Vine al teatre...Reina!