Olors

L’altre dia vaig llegir aquest post del Porquet de Sant Antoni, on explica com una olor característica el trasllada a un indret i un moment de la infància, i vaig recordar que gràcies al regal d’una desconeguda, a mi em passa una cosa similar.

Quan vaig ser a Alaska, al Parc Nacional de Denali, vam participar en un Ranger Walk. Es tractava d’una excursió d’un dia per dins el parc, amb només quinze persones i amb un rànger com a guia. La nostra rànger va ser la Jen, i ens va acompanyar per diversos paisatges del parc, fins pujar-nos dalt una muntanya, no massa alta, des d’on es veien els cims nevats, les glaceres i les valls d’aquest parc del subàrtic. Un cop dalt el cim vam dinar els entrepans que portàvem. Havent dinat, la Jen ens va demanar que ens relaxéssim, que interioritzéssim aquell paisatge, que notéssim quan petits som dins la grandesa de la natura i gaudíssim de la gran experiència que era ser allà dalt. Llavors va treure un termo que portava a la motxilla, i ens en va repartir el contingut en petits gotets. Era te de canyella, molt aromàtic. -Ensumeu bé aquesta aroma, i preneu-lo notant-lo a totes les papil·les gustatives –, va dir –i quan torneu a casa, a la vostra rutina, i sentiu l’olor d’un te de canyella al vostre voltant, tornareu a aquest indret per art de màgia –.

I ves que el truc de màgia de la Jen va funcionar, perquè així com el Porquet torna al poble amb l’olor d’aufals, jo quan sento olor de canyella, torno a sentir la fresca apaivagada per un solet suau d’un migdia d’estiu al cim d’una muntanya d’Alaska.