Michael Bolton, des de sempre, m'ha produït al·lèrgia. No és només que la seva imatge em resulti repulsiva, és que musicalment em molesta. Ha perpetrat versions de clàssics que són per assassinar-lo. Michael Bolton és a la música el que Guti és al futbol. Només he de dir que em vaig fer membre del grup de Facebook "Plataforma per fotre dins d'un pou a Michael Bolton i Kenny G".Però sabeu què passa? Que el cor te raons que la raó no entén, i que un, per amor, a vegades fa bogeries. Sí, amics meus. Ahir vaig portar la meva esposa al ja prou vilipendiat Palau de la Música per veure l'actuació de Michael Bolton.
En Michael es va presentar a l'escenari del Palau acompanyat de bateria, guitarra, baix/contrabaix, piano, teclats, saxo i dues coristes. Val a dir que els músics, que en un parell d'ocasions, mentre el divo reposava, ens van deleitar amb interpretacions instrumentals exquisides, eren excepcionals del primer a l'últim. Va repassar els seus grans èxits, i evidentment, els grans èxits d'altres que l'han fet famós. Fins i tot es va atrevir amb el Nessun Dorma de Turandot, que segons ens va dir, el té fascinat des de que Pavarotti el va convidar a cantar-lo amb ell. Tot i que a l'inici del tema em va fer pensar que s'ofegava, el va acabar magistralment, i va ser, de llarg, la millor interpretació de la nit.
Els grandíssims músics que l'acompanyaven, el marc incomparable del Palau i el caliu de la música en viu van fer que realment gaudís del concert, malgrat els crits histèrics de les fans (ja massa granadetes per segons què) cada cop que s'acostava a un sector del públic. Però, l'amic Bolton segueix sense convèncer-me. La seva imatge em continua provocant urticària. Ara, però, reconec que la seva veu, després d'haver-la escoltat ahir atentament, és bona. Interpreta bé i té molt saber estar a l'escenari. Però em segueix molestant. Aquell timbre de pollastre escanyat, de crooner que vol i no pot, no m'entra per l'oïda, especialment quan maltracta els clàssics del soul i els estàndards de la cançó lleugera. Ho he intentat. He intentat fer-li un lloc al meu olimp musical, però no hi ha res a fer. Continuo volent fotre'l dins un pou, si pot ser, acompanyat de Kenny G.
10 comentaris:
Jo estava entre les fans granadetes... que no cridaven!
Confesso que tot i lo "pastelon" que de vegades son les seves versions, mira, no hi puc més, m'encanta. Què hi farem, no? estic d'acord amb el que comentes que els músics que l'acompanyaven eren fantàstics. El saxo/teclats, un crack en tots els sentits! però no tinc clar que mesuressin la gran sonoritat de "can Millet" i penso que l'electrònica tapava un pel massa la veu (de pollastre?) d'en Bolton. Vaja, pel meu gust.
Salutacions!
vaig corrents a fer-me d'aquest grup del feisbuc! ;)
Calçasses!
:P
Michael bolton no, gràcies!
Quin paio més vomitiu!
Es que ningú s'ha donat compte encara de que Michael Bolton i Kenny G. son la mateixa persona?
Ho sento, però ho he de dir: Calçaces! ;-)
Sempre podràs dir que només es pot criticar el que es coneix ...
Matty, benvinguda a la cullerada. Un plaer haver compartit espai i concert amb tu. La veu, en alguns moments quedava tapada, però la majoria del concert es va sentir bé, el piano en canvi quedava tapat sempre. Tot i aquestes deficiències, és el concert millor sonoritzat al que he assistit últimament.
Clídice, quants més serem més riurem.
Charlie i Cetina, pitjor que calçasses, masoca! La iniciativa va ser meva, en sorpresa per a la meva partenaire.
Txisky, benvingut a la cullerada (no recordo del tot si ja havies passat per aquí, però per si de cas...) creus que la meva comparació Bolton-Guti és encertada? O em quedo curt?
Joan, bon argument, me l'apunto, gràcies.
Jo també el fotria al pou, tampoc m'agrada gens.
Al pou! I si pot ser, al pou de "The Ring"!
Forlan=Bolton
Publica un comentari a l'entrada