Coo-coo-ca-choo

Aquesta bona dona és la senyora Robinson. No és la de la pel·lícula, però casi. És la dona del Primer Ministre d'Irlanda del Nord (el senyor Robinson, és clar), i també és diputada del Parlament de l'Ulster, i resulta que és una ultraconservadora empedreïda: que si no a l'avortament, que si els gais són malalts que cal curar, que si citacions de la Bíblia al Parlament, que si el matrimoni és sagrat i per a tota la vida... tot això fins que el fill del carnisser, de 19 anys, li va ensenyar la cigala i li va fer perdre el món de vista, i, encara amb els ulls en blanc del darrer clau, va sostreure fons públics per muntar-li un bar al seu adonis. Total, que per molt ultraconservador i estricte que un sigui, la carn és feble, i la temptació d'una cavalcada sobre el cavall apocalíptic de la luxúria pot fer trontollar les conviccions de qualsevol.

No cal dir que les desgràcies mai venen soles, el destí és cruel i les coincidències encara més, i la senyora Robinson, quan passeja per Belfast avergonyida pels càrrecs que ha perdut i el que ha fet perdre al seu marit, només fa que sentir els seus estafats conciutadants cantussejant entre dents una vella tonada.

Però que Déu la beneeixi senyora Robinson, que el cel guarda un lloc per aquells qui resen.