Les mans a les butxaques, que fa fred

Camines pel carrer, distret. La pressa que portes gairebé sempre et fa caminar ràpid, tot i que avui, de pressa, no en tens cap. Abric tancat, bufanda apretada i mans a les butxaques, que fa fred. El so de les teves passes t'abstrau, i navegant entre els teus pensaments et trobes davant el portal de l'estudi d'arquitectura sense saber ben bé com hi has arribat. Truques a l'intèrfon. Sí? Sóc jo. I t'obren. Puges l'escala recargolada, amb els graons desgastats, i repasses les marques ja memoritzades del passamans, que segueix necessitant una envernissada. Arribes al segon, i com sempre, penses que el tros que queda fins al tercer és el que et sobra. Al llindar de la porta de fusta amb mirador de forja t'hi espera la Laura, amb cara de circumstàncies. Li voldries dir alguna cosa ocurrent, però estàs esbufegant, i amb prou feines pots esbossar un somriure forçat. Passa que en Bernat t'espera, et diu, i recorres, segurament per últim cop, el passadís estret amb sostre alt i motllures de guix amb formes barroques. Al fons, la porta entreoberta del que fins fa poc era el teu despatx deixa entrar la llum obliqua de l'hivern, marcant a terra una forma grotesca. Obres la porta i en Bernat fa veure que no sap que hi ets, i deixa passar uns segons que es fan molt llargs abans d'alçar la vista despectiu, mirant-te per sobre les ulleres, per tornar a mirar els papers que té sobre la taula mentre t'allarga el sobre amb el finiquito. Agafes el sobre i l'embutxaques. I és just llavors, que tota la ràbia continguda contra aquell malparit que a base de mentides i manipulacions t'ha fotut l'estudi que tu vas fundar i tirar endavant i ha aconseguit acomiadar-te'n, adormida durant mesos, surt a flor de pell. I et ve al cap la tercera part del Padrino, aquella que està bé però no arriba a ser tan bona com les altres dues, i t'envaeix la certesa que quan ho has perdut tot ja no tens res a perdre, i sense pensar massa allargues la mà i li treus les ulleres de pasta, les plegues, i quan la seva mirada de fill de puta traïdor encara no ha tingut temps de reflexar l'estupor, ja les hi has clavat a la iugular, i ja sagna com un vedell. Amb l'abric tancat i la bufanda apretada tacats de sang, tornes les mans, també ensangonades, a les butxaques, que fa fred. I desfàs el camí, i dius adéu Laura, bonica, que la vida et tracti bé. Baixes les escales pensant que a prendre pel cul l'envernissat del passamans, i una calma estranya fa que més que caminar flotis pels carrers de l'eixample, i amb la ment absolutament en blanc et trobes davant la porta de casa sense saber ben bé com hi has arribat. Entres, et treus l'abric i la bufanda, et prepares un got del millor malta que tens, sense gel, com sempre, i t'asseus al sofà, i el sabor del whisky es barreja amb l'aroma de la sang fresca, tanques els ulls, i esperes, tranquil, que et vinguin a buscar.

Kodachrome

Recordeu quan havíem de posar el carret a la càmera i mai entrava a la primera, i patíem perquè no es velés? Quan un cop posat el carret havíem de fer 24 o 36 fotos sense poder variar la sensibilitat? Quan tornant de vacances feiem cua al laboratori i havíem d'esperar impacients el revelat, que a més, sortia per un ull de la cara?

Quina nostàlgia, oi? Doncs encara que sembli que hagi passat un segle, fa menys de deu anys. Com el senyor Simon, també tenia (i tinc, i sempre tindré) una càmera Nikon. I tot i que ja no els usi, sempre seguiré pensant que els carrets Kodachrome eren els que donaven els millors colors.

"I got a Nikon camera,
I'd love to take a photograph,
so mama don't take my Kodachrome away"

Internet és perillós

El poder, ja sigui "democràtic" o dictatorial, de sempre, ha comptat amb el control de la informació i els seus canals. La informació és poder. I tant que ho és. Si limites l'educació dels teus subdits seran uns ignorants i no et tocaran els nassos. Si s'acosta una crisi, millor canalitzar la informació poc a poc i com t'interessi per anar-los portant per on tu vols. Si tens influència sobre els mitjans, els podràs fer explicar només allò que t'interessa. Si controles els canals de comunicació, sabràs abans que els propis interessats, si s'està preparant una revolta. I això ha estat així durant molts segles. Fins l'arribada de la web 2.0. Ara, els mitjans són importants fins un cert punt, perquè els propis ciutadans creen i transmeten informació, per canals fins ara inèdits, que el poder encara no sap com controlar.

Internet és perillós. I si no que els ho diguin als mandataris del nord d'Àfrica. La revolta dels estudiants tunisians contra Ben Alí s'ha gestat al Facebook i al Twitter, i en molt pocs dies, els egipcis han vist l'oportunitat de desfer-se de Mubbarack. En ambdós casos, els estaments governamentals han intentat tallar la comunicació a l'estil tradicional, tancar diaris, ràdios i televisions. Quan s'han adonat que el perill era a la xarxa, han tancat webs, però els estudiants, que es mouen a internet com peix a l'aigua, sempre van un pas per davant dels serveis nacionals d'intel·ligència. Ara mateix, l'única manera que tenen d'acabar amb aquesta amenaça és tallar les línies telefòniques i deixar el país incomunicat. I vist com s'està escampant la revolta pel nord d'Àfrica, Muammar Al-Gaddafi ja deu estar esmolant les tisores.

Ja era hora

No tinc ni idea d'economia, no sé si és una bona mesura o una mala mesura per pal·liar la crisi. Només sé que quan he sentit que el Govern Espanyol proposava que les caixes d'estalvis es converteixin en bancs, he pensat: ja era hora.

Ja era hora perquè les caixes d'estalvis ja són bancs. El que era un concepte genial de cooperativitat, de servei als ciutadans més desfavorits, de reinvertir els beneficis a la societat mitjançant obra social, fa ja anys que va morir. Ara mateix, les caixes són bancs igual que els altres, que, en general, donen als seus clients condicions bastant pitjors de les que donen els bancs, i que només es diferencien dels altres perquè es veuen obligades a fer obra social, i a sobre, com que per a elles és una obligació, utilitzen aquesta obra social per fer-se propaganda com a banc treient disminuïts als seus anuncis de la tele.

Així que, per mi, ja poden convertir-se formalment en bancs, que per l'obra social ja hi ha les ONG's.

Gràcies, Twitter

Ahir a la nit, per motius que ara no venen al cas, vaig haver de veure OT. És inaguantable. Els concursants canten fatal, el programa és lent, canvien les normes cada cinc minuts, Pilar Rubio no sap presentar, el jurat és lamentable i la Nina cada cop és més insuportable. Un desastre vaja. Però resulta que m'ho vaig passar teta.

Com que m'avorria em vaig posar a tuitejar el que em semblava el programet dels nassos. I resulta que no era l'únic! L'amic Silperse (Blog|Twitter) em va recomanar el hashtag #rajometreOT, que, per cert, es va convertir en un dels temes més usats a Twitter a Espanya.

Impressionant. Com ja va passar a la nit electoral (#28N) o alguns partits del Barça (#frac1) tot és molt més interessant seguit per twitter i rient amb les ocurrències de la gent que hi corre. La tele cada dia és més lamentable, però veure-la mentre es raja pel twitter és tota una nova dimensió. M'estic pensant de veure Sálvame Deluxe i seguir-ho amb un hashtag rajón.

Les xarxes socials canviaran el món. I han començat amb la telebasura.

I got life

M'he quedat sense feina, m'he quedat sense diners, m'han apujat la hipoteca. No tinc sabates, ni roba ni classe, no puc posar-me perfums. M'he quedat sense res. He perdut el coneixement, la cultura i l'educació. Ja no tinc nom, ja no tinc amics, ja no tinc secrets, ja no tinc Déu.

Però per molt perdut que estigui, per molt que m'hagin arrencat, tinc coses que ningú es podrà emportar. El meu cap amb els seus cabells, els ulls, les orelles, la boca, el meu somriure. L'esquena ampla, la llengua, el cor, l'ànima. Em tinc a mi mateix. Braços, cames, mans i peus amb els seus dits, la meva pell i la meva sang.

I sóc lliure. I estic viu. I aquesta vida la penso viure.

Oitant!

Coses que passen

Si heu practicat mai un esport d'equip ho sabreu. Hi ha partits en què, per molt que sàpigues la importància, per molt que estiguis conscienciat de guanyar, per molt motivat que estiguis, no se sap ben bé per què, les cames no tiren com sempre, la lucidesa tàctica desapareix i el mecanisme de l'equip no funciona, ni de bon tros, tan ben greixat com habitualment.

Això passa. Sempre. A tots els equips de totes les condicions. No hi ha motius obvis, però un dia, tot d'un plegat, passa. I és bo que passi, sobretot quan s'encadena una ratxa de bons resultats que et donen la impressió d'infalibil·litat. Aquests partits apajarats et baixen a terra, et recorden que ets mortal i que els mals dies existeixen.

Com que un partit d'aquests és una cosa que no es desitja, no es tria quan ve. I si tens la sort que l'atzar te'l porta en un partit sense transcendència i amb un marge ampli pels errors, benvingut sigui. I si et resulta que qui et venç és un equip (teòricament) molt inferior al teu, la bufetada de realitat és encara més efectiva.

I el pròxim partit arriba inexorablement, i no saps ben bé per què, les cames tornen a tirar com sempre, la lucidesa tàctica reapareix, i l'oli torna a córrer entre els engranatges del mecanisme de l'equip.

La nova guerra freda

El President xinès visita avui els Estats Units. No puc evitar que les imatges em recordin aquelles trobades entre Reagan i Gorbatxov que, de petit, veia per la tele. I és que l'ambient és el mateix. Desconfiances, suspicàcies i mirades per sobre l'espatlla.

Tot i que segueixen sent comunistes contra capitalistes, el canvi d'enfocament de la Xina en els darrers anys fa que ja no es tracti d'una diferència d'enfocament polític i econòmic, sinó de dues maneres d'entendre el model productiu capitalista. Uns, els acomodats, busquen producció de qualitat, amb sous més o menys decents pels treballadors i desorbitats pels directius, amb defensa dels drets humans (de fronteres endins). Els altres, els nous rics, amenacen aquest model amb produció massiva, de baixa qualitat, amb empleats gairebé esclaus, que fan jornades inacabables per sous irrisoris i tallen el cap als dissidents.

El darrer paràgraf pot portar a la interpretació que estic a favor dels Estats Units. Res més lluny de la realitat. Estic satisfet que per primer cop des de la caiguda de l'URSS, hi hagi algú que toqui el voraviu a l'economia del tiet Sam, però em sap greu que qui ho faci sigui una nova potència que ho és a costa d'explotar un poble que diu protegir.

El cas és que avui, tornarem a veure els dos presidents mirant-se de reüll, un dient que no baixarà del pedestal de líder de superpotència, i l'altre advertint-lo que no jugui amb foc, que els que manen segueixen sent ells. I mentrestant, el món s'ho mira de lluny però amb atenció, preguntant-se cap on conduïrà aquest nou enfrontament.

Debats cíclics

Ja hi tornem a ser. Hi ha debats que van, marxen i tornen a venir en un cicle sense fi. I ara, torna a tocar parlar de l'Estat de les Autonomies. I cada cop que el debat surt a la palestra, la conclusió és la mateixa: "l'Estat de les Autonomies és una puta merda descafeïnada sortida d'una transició feta a mitges, que només estava pensada per Catalunya i al final tothom hi va veure els beneficis i es va apuntar al carro, multiplicant per 17 sous de funcionaris, pressupostos d'administració i volum de legislació, però com que tocar el tema aixeca ampolles, millor ho deixem com està i aparquem la discussió fins que el cicle ens torni a portar el debat a primera plana."

El problema és que aquesta puta merda descafeïnada feta a mida per Catalunya, resulta que a Catalunya ja no li serveix per a res. Trenta anys, infinits intents de millorar el finançament i un procés de reforma estatutària després, ens adonem que allò que ens van vendre com la solució exemplar per apaivagar els ànims separatistes és absolutament buit de contingut. Que serveix per a que els catalans juguin als parlaments al pati de l'escola, però quan realment s'han de remenar les cireres i hem de decidir com volem ser, el papa Estat ens toca el crostó i ens diu que això no ho tornem a fer, que són coses de grans.

I torna a sorgir la pregunta: i ara què? I la resposta cada cop és més clara: ens hem fet grans i ja podem fer coses de grans. I quan un es fa gran li toca aixecar el vol i independitzar-se.

***

No us perdeu aquest excel·lent article d'en Dani R. Una explicació fil per randa de la pantomima de l'Estat de les Autonomies.

Cadires

Servidor té un pes. Per concretar una mica sense entrar en detalls escabrosos diré que aquest pes que tinc és un pes força elevat. Em sobren uns quilets, però si no fos així i estigués en el meu pes ideal, seguiria tenint un pes important.

I a què ve tot això? Doncs ve a que hi ha coses que no estan pensades per la gent que tenim un pes. Un pes força elevat vull dir. I d'aquestes coses, la que s'emporta la palma són les cadires. Que la cadira on sóc assegut no sigui prou resistent i cedeixi sota el meu cul deixant-me a terra i en situació ridícula és un fet que m'ha passat tantes vegades que ja ni les puc recordar totes. Els que em coneixeu personalment és possible que fins i tot hagueu viscut algun d'aquests episodis.

El darrer cop va ser la nit de cap d'any. Sí, en el restaurant a les fosques. Per sort, l'incident va ser després del sopar, quan xerràvem al bar. Amb llum. Si arriba a passar a la sala fosca ja hauria estat de traca.

Senyors fabricants de cadires, comprenc que vostès tenen un negoci i han de vendre cadires, i que les han de fabricar amb una obsolescència programada per a que no durin tota la vida i puguin seguir venent cadires. Però quan programin aquesta vida útil, si us plau, pensin en tot l'espectre antropomòrfic. Pensin en persones humanes com jo, que tenim un pes. Un pes força elevat vull dir. I no permetin que seguim fent el ridícul d'aquesta manera.

Camps de maduixes

The Beatles són eterns. Són una part important de la meva banda sonora habitual. Tots els seus temes (o quasi tots) són obres d'art. La seva música va del rockabilly al pop, passant per un surrealisme musical inèdit fins llavors i amb aventures als sons d'avantguarda. I què dir de les lletres. Hi ha algunes lletres simplement impressionants. Autèntica poesia. Aquestes creacions han transcendit l'àmbit musical i han entrat a formar part de la cultura de la societat occidental. Hi ha una cançó dels Beatles per a cada moment de la vida.

I si tant m'agraden, com és que fins avui cap cançó dels Beatles havia estat la cançó del divendres? He estat temptat molts cops, però ja sabeu que sempre poso un enllaç de la cançó a l'Spotify, i malauradament (si us plau que algú ho arregli ja) The Beatles no són a l'Spotify.

Però d'aquesta setmana no passa. No sé si la vaig sentir al fil musical d'una botiga, a la ràdio o algú que la taral·lejava, però fa uns dies que la porto amb mi a tot arreu.

"Deixa'm portar-te amb mi perquè me'n vaig als camps de maduixes.

Res no és real.

I no t'hi pots quedar massa estona.

Camps de maduixes per sempre!"

New Zealand

Quan vaig anar a Nova Zelanda vaig pensar que seria com Austràlia, un lloc molt diferent. Però no és així. En ser dues illes relativament petites els efectes de la colonització europea van ser devastadors, i la major part de flora i fauna és la mateixa que podem trobar a molts països europeus.

La grandesa de Nova Zelanda és que està aliniada de nord a sud. Això fa que en un espai relativament petit, hi hagi un gran nombre de biomes, ambients geobiològics i paisatges. És un dels pocs llocs al món on es poden veure glaciars que desemboquen al mig d'una selva tropical. Hi ha fiords i platges paradisíaques de sorra blanca. S'hi pot veure bosc plujós, praderies àrides, bosc boreal, etc. Tot modelat per una intensa activitat volcànica.

Era un lloc inhabitat fins que fa aproximadament 900 anys els maorís hi van arribar en canoes des de la Polinèsia. Al segle XVII hi van arribar els holandesos (de fet Zelanda és una regió d'Holanda), alguns francesos s'hi van establir, però van ser els anglesos els que hi van fer la gran colonització, seguits pels irlandesos i els escocesos. Fruit d'això, la societat és majoritàriament anglosaxona, però els maorís hi són molt presents i la seva cultura és molt respectada i integrada en la idiosincràsia del país.

Tot i que els europeus hi van portar les vaques, les ovelles, els porcs, els gats, els gossos, les rates, i fins i tot les llames, originalment a Nova Zelanda no hi havia mamífers terrestres, i això es tradueix en una gran riquesa d'aus autòctones. Els kiwis (que donen nom als habitants de NZ), els keas (els únics lloros alpins del món), els kakas, els tuis, els moas (que es van extingir quan hi van arribar els maorís), i molts altres.

Un gran país, Nova Zelanda. Si sou capaços d'aguantar 33 hores d'avió és un lloc al que val la pena viatjar.

En la negror

Dans le noir. En la negror. Aquest és el nom del restaurant en què vaig sopar la nit de cap d'any. Vaig menjar els raïms i vaig passar d'un any a l'altre completament a les fosques.

Això és el que ofereix Dans le noir. Un àpat en la més absoluta foscor. I és que anul·lar la vista és una excel·lent manera d'estimular tots els altres sentits. I quan mengem, aguditzar el gust, l'olfacte i el tacte és una cosa que hauríem de fer més sovint.

En arribar ens van indicar unes guixetes on vam deixar abrics, bosses... i també rellotges i mòbils. Tot seguit ens van asseure en una mena de bar on ens van explicar com aniria el sopar i ens van servir uns cóctels que vam haver d'endevinar què portaven. Gairebé no vam endevinar res. Ens van parlar del sopar com una experiència gastronòmica, humana i social.

Al cap d'una estona, ens van cridar a la porta de la sala fosca. Ens van presentar el nostre cambrer, tot i que ells li diuen guia. Es diu Héctor i és invident, com tots els cambrers-guia del restaurant. Ens van col·locar en filera índia, agafant-nos de l'espatlla del de davant. Per tal de poder seure davant per davant amb la teva parella o en grup amb les persones amb què has anat, a la fila índia, davant i darrera, tenia persones que no coneixia. I aquí va començar l'experiència social, perquè us asseguro que quan no hi veus, necessites relacionar-te com sigui amb la gent que tens molt a prop. I és que la taula que servia l'Héctor era una taula allargada, amb les parelles de front, però sense gaire separació amb les parelles a banda i banda. Amb la Susanna i l'Omar i la Carolina i en Luis, vam compartir les sensacions d'aquell sopar tan excepcional.

El sopar consistia d'un aperitiu, un primer, un segon i un postre. Cadascún d'aquests plats acompanyats amb un vi diferent. M'agrada el vi i he fet alguns cursos de tast. Només en vaig encertar un... de color! L'Héctor anava portant i retirant plats i copes amb una habilitat sorprenent, i al portar cada plat ens explicava la forma del plat, però només ens deia del que hi havia dins si hi havia escuradents, ossos, i coses per l'estil amb què haguéssim d'anar amb compte. A la taula hi havia coberts, però ningú els va tocar. A les fosques serveixen de poc. Les mans fan molt més servei, i comptes amb l'avantatge que ningú et veu, i pots merdejar el menjar sense vergonya.

Un sopar a les fosques requereix temps, i aquest se'ns va tirar a sobre, així que juntament amb el segon plat ens van servir un bol amb raïms. Ens els vam menjar, òbviament a les fosques, seguint les dotze campanades que va cridar la propietària francesa del local. Acabat el sopar, ens van tornar a treure de la sala en fila. No vam veure la sala on havíem sopat, però abans de sortir, l'Héctor ens en va fer una descripció molt detallada. Semblava que ell l'hagués vist!! I ja fora, al bar on havíem pres els cóctels ens van explicar per fi què contenien els plats i les copes que havíem ingerit, ens van ensenyar fotos dels plats i van fer córrer copes dels vins que havíem pres. Tant de menjar com de beure, nosaltres i els nostres companys d'aventura vam encertar ben poques coses.

Una experiència d'allò més recomanable, si us considereu capaços d'aguantar gairebé tres hores en la més absoluta foscor i si teniu la ment oberta per tastar, tocar, parlar, escoltar i olorar... sense veure-hi.

De tres en tres...

Ai... em sembla que m'he liat...

Encetem any

Ahir va ser ahir i demà serà demà, i així per cada dia del món. Però els nostres referents culturals estableixen un calendari, i aquest ens força a percebre un inici. Per mi l'autèntic inici és el setembre, que és quan realment comença tot. Però ja que les nostres circumstàncies ens donen l'oportunitat d'un altre inici, he decidit aprofitar-lo. Per començar coses, per replantejar-me coses, per agafar-me la vida d'una altra manera, per apagar el sistema i tornar-lo a engegar, i veure si es carrega millor.

Us desitjo que el nou any sigui profitós, millor que l'anterior, i sobretot, ple de cullerades.