31 de gener de 2011

Les mans a les butxaques, que fa fred


Camines pel carrer, distret. La pressa que portes gairebé sempre et fa caminar ràpid, tot i que avui, de pressa, no en tens cap. Abric tancat, bufanda apretada i mans a les butxaques, que fa fred. El so de les teves passes t'abstrau, i navegant entre els teus pensaments et trobes davant el portal de l'estudi d'arquitectura sense saber ben bé com hi has arribat. Truques a l'intèrfon. Sí? Sóc jo. I t'obren. Puges l'escala recargolada, amb els graons desgastats, i repasses les marques ja memoritzades del passamans, que segueix necessitant una envernissada. Arribes al segon, i com sempre, penses que el tros que queda fins al tercer és el que et sobra. Al llindar de la porta de fusta amb mirador de forja t'hi espera la Laura, amb cara de circumstàncies. Li voldries dir alguna cosa ocurrent, però estàs esbufegant, i amb prou feines pots esbossar un somriure forçat. Passa que en Bernat t'espera, et diu, i recorres, segurament per últim cop, el passadís estret amb sostre alt i motllures de guix amb formes barroques. Al fons, la porta entreoberta del que fins fa poc era el teu despatx deixa entrar la llum obliqua de l'hivern, marcant a terra una forma grotesca. Obres la porta i en Bernat fa veure que no sap que hi ets, i deixa passar uns segons que es fan molt llargs abans d'alçar la vista despectiu, mirant-te per sobre les ulleres, per tornar a mirar els papers que té sobre la taula mentre t'allarga el sobre amb el finiquito. Agafes el sobre i l'embutxaques. I és just llavors, que tota la ràbia continguda contra aquell malparit que a base de mentides i manipulacions t'ha fotut l'estudi que tu vas fundar i tirar endavant i ha aconseguit acomiadar-te'n, adormida durant mesos, surt a flor de pell. I et ve al cap la tercera part del Padrino, aquella que està bé però no arriba a ser tan bona com les altres dues, i t'envaeix la certesa que quan ho has perdut tot ja no tens res a perdre, i sense pensar massa allargues la mà i li treus les ulleres de pasta, les plegues, i quan la seva mirada de fill de puta traïdor encara no ha tingut temps de reflexar l'estupor, ja les hi has clavat a la iugular, i ja sagna com un vedell. Amb l'abric tancat i la bufanda apretada tacats de sang, tornes les mans, també ensangonades, a les butxaques, que fa fred. I desfàs el camí, i dius adéu Laura, bonica, que la vida et tracti bé. Baixes les escales pensant que a prendre pel cul l'envernissat del passamans, i una calma estranya fa que més que caminar flotis pels carrers de l'eixample, i amb la ment absolutament en blanc et trobes davant la porta de casa sense saber ben bé com hi has arribat. Entres, et treus l'abric i la bufanda, et prepares un got del millor malta que tens, sense gel, com sempre, i t'asseus al sofà, i el sabor del whisky es barreja amb l'aroma de la sang fresca, tanques els ulls, i esperes, tranquil, que et vinguin a buscar.

5 comentaris:

El porquet ha dit...

Osti tu, quina manera de començar la setmana... què t'haurem de venir a portar cigarretes a la presó???

Joan ha dit...

Ostres, unes ulleres de pasta encastades al coll. Quina imatge més digne de novel·la negra!

Alyebard ha dit...

Molt bé; això promet!

abogadaenbcn ha dit...

M'has deixat amb la boca oberta :O
Molt oportú aquest relat aquesta setmana...

El veí de dalt ha dit...

Espero que només sigui un pensament...però està molt aconseguit! Ara, si li talles el coll, li trepitges abans aquest coi d'ulleres vintage