Jo vaig a la muntanya

Algú recorda aquesta fricada? El grup es deia Uri Gheller y los cucharas, un nom d'allò més adient per aquest blog. I a què vé això?

Me'n vaig a la muntanya!
Bon cap de setmana a tots i totes!

Ajustament de comptes

La Quimeta acabava de fer cinquanta-dos anys, i treballava a la fàbrica de cargols des de que en tenia quinze. Sempre havia fet la mateixa feina en un torn de dotze hores. Les primeres sis hores es situava a la sortida de la màquina i comprovava els cargols un per un. Mirava que no hi hagues cap malformació ni cap rebaba en la rosca o en l'entalla. Quan en trobava un de defectuós, el posava en una caixeta de cartró. Quan arribava el seu relleu, agafava la caixeta i, després d'un frugal refrigeri que portava de casa, se n'anava a un banc de treball, on, durant sis hores més, llimava, amb una eina minúscula, les imperfeccions per a que tots els cargols fossin aptes per a la venda. La Quimeta necessitava unes ulleres que no podia pagar-se, i l'artrosi li castigava les articulacions dels dits. Pensava: - "Les primeres sis hores em destrossen la vista i les segones sis hores em destrossen les mans. I tot plegat pels tres duros a la setmana que em paguen" - . Tot i això la Quimeta estava orgullosa de la seva feina. Els cargols que havien passat per les seves mans es comptaven per milions. Exactament vint-i-tres milions set-cents quaranta-dos mil vuit-cents vint-i-vuit cargols. Els comptava perquè allò li feia sentir palpablement la seva contribució al prestigi de l'empresa en el sector. Serra i Anglarich era l'empresa líder del mercat de cargols, i ella hi tenia molt a veure.

La Quimeta estava casada amb en Manel, i es podia dir que eren feliços. En Manel la tenia per no res, i li havia dit mil cops que deixés aquella feina poc adient per una dona, que la seva obligació era portar la casa. Aquesta actitud d'en Manel li feia mal al fetge, però era la que tenien tots els homes, i malgrat els menyspreus, en el fons era un bon home i se l'estimava. La Quimeta i en Manel mai de la vida havien comprat un cargol. Quan en Manel en necessitava per fer xapusses a casa, els demanava a la Quimeta, que els prenia d'entre aquells que ni després de passar la llimeta es podrien vendre. Per això es va estranyar quan aquell matí del primer de maig de 1935, mentre ella rostia un pollastre per dinar i celebrar el dia dels treballadors, en Manel, aguantant la porta de la cuina, que li queia a sobre, li va demanar que anés corrents a comprar cargols a la ferreteria.

- I no pots esperar a demà que te'ls portaré jo?
- No veus que em caurà la porta a sobre!? Fes alguna cosa de profit i ves a comprar cargols, donota dels collons!

La Quimeta va córrer a la ferreteria. Feixistes com eren, tenien les portes obertes de bat a bat. Va demanar una dotzena de cargols, i la Merceditas, els va embolicar en una paperina, i somrient li va dir:

- Seran tres pessetes.
- Tres pessetes? Vols dir que has comptat bé?
- Oitant! Un ral la peça. Fa exàctament trenta-set anys que van al mateix preu.

La ment de la Quimeta va començar a fer números a la velocitat de la llum. Torbada, va pagar i va tornar cap a casa.

- El Déu que et va parir! Ja era hora!- Va cridar en Manel -. M'estic esllomant, bruixa!

La Quimeta, amb llàgrimes de ràbia als ulls, va treure els cargols de la paperina i els va llençar al rostit.

- Ja te'ls agafaràs tu, si vols!

Es va tancar a l'habitació, i tot i la insistència d'en Manel demanant-li perdó de genolls, no en va sortir fins l'endemà al matí per anar a treballar.

Aquell primer de maig havia estat d'allò més convuls. Els anarquistes estaven esverats, i col·lectivitzaven empreses a tort i a dret. A quarts d'onze, el representant de la FAI al barri va entrar a la nau i va convocar tots els treballadors. L'assemblea va ser curta i plena de crits eufòrics. Per unanimitat van decidir la col·lectivització de Serra i Anglarich. Van entrar a les oficines, van prendre l'amo i el van lligar amb cadenes a la màquina central. En Felip Serra estava desconcertat, descomposat, despentinat i amb les ulleres de tort quan va fitar els ulls plens d'odi de la Quimeta tot estranyat.

- Tu també Quimeta? Si ens coneixem de tota la vida! Quin deute tinc jo amb tu?

La Quimeta se li va acostar rabiosa, i mentre li entaforava un grapat de cargols a la boca, li va dir a cau d'orella:

- Cinc milions nou-centes sis mil vuit-centes quaranta-set pessetes, malparit!

Visions

Des de que vam prendre la decisió d'iniciar el nostre viatge, vaig començar a buscar dades i bibliografia sobre Costa d'Ivori, un país del qual en sabia poc més que el que va sortir a les notícies durant la guerra civil de fa uns anys i que hi va néixer Touré Yayà. Ara mateix estic llegint "Cuando uno rechaza dice no", de Ahmadou Kourouma, el senyor de la foto.

Kourouma ens explica Costa d'Ivori des dels ulls del jove Birahima, un ex-nen-soldat que just quan decideix deixar per sempre les armes i començar una nova vida a la seva Costa d'Ivori natal es troba amb l'esclat de la guerra civil. Durant el seu periple com a refugiat per les carreteres del país va escoltant les lliçons de la noia dels seus somnis, Fanta, la filla de l'imam que l'havia acollit i ha estat assassinat, que li va explicant a Birahima, i de rebot als lectors, la geografia i la història de Costa d'Ivori.

M'està ajudant molt a conèixer el país, les civilitzacions que hi viuen i els motius del sagnant i recent conflicte que ha viscut. Us deixo alguns fragments que m'han donat la visió de l'home blanc que tenen els africans:

"[...]los cooperantes (els colonitzadors francesos) ya no podían entrometerse en todo. Costa de Marfil había formado una plétora de marfileños capaces de tomar el relevo. Habían hecho los mismos estudios que los blancos que relevaban. Era el relevo general, la africanización de los directivos en Costa de Marfil. Esta africanización no se hacía de baratillo a nivel intelectual sino de baratillo en los salarios. El negro cobraba de cuatro a cinco veces menos que el blanco a quien relevaba" .

"Hay dos clases de blancos. Unos blancos que encuentran que el negro es un embustero redomado y que, incluso cuando éste se perfuma, sigue oliendo persistentemente a pedo. Hay que mantenerlo alejado y tratarlo como un borrico. Son los partidarios del apartheid, como los pétainistas durante la guerra. Otros creen que el negro ha nacido bueno y amable, siempre risueño, siempre dispuesto a compartirlo todo. Hay que protegerlo de los blancos malos. Son los comunistas" .

"Cuando se trata de un grupo de blancos, se le llama comunidad o civilización, pero cuando son negros, hay que decir etnia o tribu" .

Nen! Espavila!

M'ha sorprès aquest matí veure Paquirrín a la portada del 20 minutos (el millor diari del món). Val, surt en petitet, però hi surt. La pregunta que m'ha vingut al cap és com és possible que al nostre país hi hagi milers de persones súmmament intel·ligents, dedicant la seva vida a la ciència, a millorar l'espècie humana, i en canvi, qui tingui el privilegi d'apareixer en portada d'un diari sigui un border line que no va obrir els ulls fins els 20 anys i que l'únic que ha fet a la vida és ser engendrat per la parella de moda del moment (el moment de 1980, clar).

Encuriosit, he anat a la pàgina on es parlava d'ell, i resulta que la notícia és que per tercer cop, una noia de bandera ha sortit amb ell, s'ha deixat magrejar més o menys per ell, ha tallat amb ell i ha sortit en boles a la portada de l'interviú. I vès que de cop i volta, el fill d'EspaÑa m'ha fet una mica de peneta. S'ha de ser burro per caure tres cops en la mateixa trampa, en aquesta nova forma de prostitució. Aquest noi s'hauria d'adonar que no és cap adonis, i tot i que el seu nivell intel·lectual és equiparable al d'un llimac hauria de veure que aquestes ties buenorres que se li arramben l'únic que volen és un salt ràpid a la fama. L'amic Paquirrín no ha tingut mai cap nòvia, sempre ha anat de putes, amb la diferència que qui paga és interviú i les revistes del cor.

I fixeu-vos que ara ja no sé què fer, si fotre-li cop de mall o si convidar-lo a uns cubates, pobre xaval.

Ja ho sabíem, però...

Ja ho sabíem. Sabíem que les golejades, el joc màgic, les ratxes de victòries i els bons resultats no podien durar per sempre. Sabíem que algun dia tots els jugadors de l'equip estarien negats i no rascarien bola. Sabíem que algun dia el porter faria alguna cantada. Sabíem que algun dia a l'entrenador se li giriaria l'olla i faria un plantejament i uns canvis sense solta ni volta. Ja ho sabíem. Ho sabíem i estàvem preparats...

Però hòstia! Havia de ser precisament
el dia que jugàvem contra
els pericos dels collons!!!!????

El viejo truco

Ahir a la nit vaig estar al Clap per veure l'actuació de Wala, el grup on toca l'amic Carles. M'havien parlat molt bé d'ells i no vaig deixar passar l'ocasió. Em va agradar molt... però que molt. Fa poc que han incorporat l'eclèctic Salva a la bateria i és un encert. En Dani, el baixista, és precís i agosarat, en Juli vessa tota la seva passió sobre la seva elèctrica, i en Carles, a l'acústica i la veu, marca la direcció emotiva i musical del conjunt. En un parell de temes va col·laborar la veu càlida de la Leo, que sona espectacularment bé allà on la posis. Em va agradar especialment Freedom, el tema del vídeo que he posat. Una peça de rellotgeria, en la que tot el grup es deixa anar, i en Juli, senzillament es desboca. Estigueu al cas d'aquesta jovenalla perquè crec que donaran de què parlar.

L'actuació de Wala era en qualitat de teloners. El viejo truco de les sales petites, que programen un grup estranger que té molt de prestigi, però que no coneix ni cristo, i posen de teloner un grup local de qualitat per a que els ompli la sala. I així va ser ahir amb els Uzi & Ari. Són una banda de San Francisco que es veu que tenen molta anomenada, però crec que cap dels que erem ahir allà n'havia sentit a parlar mai. Quan van pujar a l'ecenari el que podria ser perfectament una colla de homeless i van començar a fer músiques estranyes tots vam pensar que ens havien enganyat. Res més lluny de la realitat. L'aspecte deixadot d'aquesta penya amaga una qualitat musical excel·lent. Vam arribar a comptar (espero no deixar-me res) fins a 20 instruments: Bateria, baix, acústica, cinc elèctriques diferents, mandolina, una mena d'arpa que no sabria com anomenar, dos teclats, acordió, violí, trombó, trombó de vares, xil·lòfon i tres artil·lugis de percussió. Tots aquests instruments per a només sis músics, que se'ls anaven canviant constantment a mig tema. Tot aquest garbuix de sonoritats i tragins d'instruments fa pensar en un caos sonor. Res d'això. Un so indie i experimental molt sòlid, coherent i sense errors. Vaig sortir tan content que entre en Sergio i jo vam comprar dos CDs que compartirem.

Una nit d'allò més estranya però satisfactòria de cap a rap.

Disfressar-se

Avui és dijous gras, i la tradició diu que toca fer l'animal i disfressar-se. Des d'avui fins diumenge ens fartarem de veure imatges de rues, disfresses col·lectives molt treballades i d'altres individuals molt més cutres. En resum, un munt de gent canviant la seva imatge i personalitat durant uns dies o unes hores. A mi, fer l'animal m'agrada molt, però disfressar-me... Crec que l'únic cop que m'he disfressat per carnestoltes de manera una mica espontània va ser quan vam anar de viatge de fi de carrera a Tenerife pels carnavals. I és que és una cosa que m'agobia una mica. Aquell maquillatge que acabo tocant-me i escampant per tot el cos i al final es fica als ulls. Aquelles teles que es claven al coll i piquen a l'esquena. Aquelles caretes que no deixen respirar. Aquella goma que et talla la circulació... Que em fot nerviós, cony!

Quan veig la canalla, que els disfressen a l'escola, sempre n'hi ha que estan la mar d'il·lusionats, i uns quants que posen cara de circumstàncies, com dient: i per què collons m'han empastifat la cara!? A aquests, sempre intento dedicar-los una mirada còmplice i una picada d'ullet, perquè entenc la mala estona que estan passant.

I vosaltres? Us disfresseu? Us agrada?

Bueeeeeeenaaaaa cervezaaaaaaaa...

Fa riure, i no puc evitar que em recordi al pare d'en Shin Chan, però si es pensa fredament, és fortíssim. Aquí estem acostumats a que el Solbes divagui, tiri pilotes fora i intenti colar gols als catalans, però imagineu-vos que tot això ho fes borrrrrratxo com una cuba! Increible, no? Doncs aquesta és la magnitud de l'escàndol al Japó.

Es busca família per a cinc hàmsters

Ja us vaig explicar que els nostres hàmsters han ampliat la família, però clar, vuit hàmsters en una gàbia pensada per a dos, suposen una mica de superpoblació. Sumant a això el risc que la gàbia es converteixi en la Sodoma i Gomorra de l'incest hamsteril, hem decidit regalar les cries a famílies responsables a qui els faci gràcia.

En tenim sis, però un d'ells ja ha estat assigant a cals Martín-Febles, així que queden cinc bestioles esperant casa. Algú s'anima!?

Porteros electrónicos

Divendres va començar la campanya electoral a Euskadi i Galícia. I la campanya comença amb un ambient polític fastigós. A Euskadi hi ha un partit (d'acord, un partit format per terroristes i kaleborrokas, però que té més de tres milions de votants) que no s'ha pogut presentar, i això beneficia, oh sorpresa, als dos partits que han promogut la seva il·legalització.

Mentrestant, el Partit Popular està emmerdat fins les celles en casos de corrupció. Segueixen clamant per la seva innocència, tot recordant-nos els casos de corrupció dels socialistes (d'ara fa vint anys!). Però no ens enganyen. Els socialistes són uns aficionats de la corrupció. La corrupció la van inventar els membres emèrits del PP. Al capdavant de la investigació el Jutge Suprem, l'adalid de les causes més nobles, el superheroi que tot ho comença però res acaba, que, en plena causa judicial oberta contra el partit polític de l'oposició se'n va de cacera amb el Ministre de Justícia. Olé els vostres collons!

Quan veiem les pelis de Berlanga sempre pensem en el passat. Creiem que aquell país que retrata ja ha passat a la història. I un ou! Seguim sent igual de cutres. Quan veig les rodes de premsa del Rubalcaba, després dels Consells de Ministres, sempre miro entre el públic, esperant veure en Saza, amb el seu accent català, intentant col·locar els seus "porteros electrónicos"

Comença el viatge

Avui comença un viatge ple d'obstacles que haurem d'anar saltant com puguem. Avui i demà curset formatiu, després entrevistes individuals i en parella, finalment una visita a casa. Tot per obtenir un certificat d'idoneitat, un certificat que digui que estem capacitats i que no som persones estranyes. Després un altre periple de paperassa, traduccions, advocats i jutges, per acabar a la part més desitjada: un viatge a Àfrica, el continent que haurà vist néixer el nostre fill, per conèixe'l i per portar-lo cap a casa.

Avui comença un viatge ple d'obstacles que ens ha de portar a ser pares, i jo us l'aniré explicant, poc a poc, a La cullerada.

Un dia com avui de fa dos-cents anys

Un dia com avui de fa dos-cents anys, a cals Darwin, va néixer un nen a qui van anomenar Charles. Els Darwin eren una família benestant anglesa. Aquell noi va estudiar medicina i teologia, però no va acabar cap de les dues carreres. Era un nen de papà que prometia ser un més dels xitxarel·los que en aquella època passaven tota la vida vivint de les rendes de la família. Però en Charles tenia una passió. Li agradava estudiar la zoologia. Fart dels fracassos educatius, el pare d'en Charles va fer gestions per a que el xicot s'embarqués en un llarg viatge en vaixell en qualitat d'acompanyant del capità, per distreure'l i donar-li conversa en la llarga travessia. En Charles es va adonar, de seguida, que era una bona oportunitat per observar la fauna de tot el món, i ben aviat va deixar de ser l'acompanyant del capità per passar a ser el naturalista de l'expedició. Al llarg de tota la costa d'Àfrica i Sud-Amèrica, en Charles va observar la fauna, viva i fòssil, i aquest bagatge d'observació es va completar quan el vaixell va passar per les illes Galàpagos, a moltes milles davant la costa de l'Equador. Allà, va observar que hi havia una gran diversitat de pinsans, i que les diferents espècies tenien el bec diferent segons la seva alimentació. Això, sumat a les semblances que havia trobat entre els fòssils i els animals vius durant tot el viatge, va despertar alguna cosa al seu cap.

En Charles es va passar vint anys desenvolupant aquella idea, i la va anomenar Teoria de l'Evolució. Portava vint anys trenant-la i argumentant-la, però encara no volia fer-la pública, perquè volia tenir-ho tot ben clar. Però un bon dia es va assabentar que un jove científic, Alfred Wallace, estava treballant en una teoria molt semblant a la seva. Llavors, a correcuita, va escriure un burd resum que va titular "On the Origin of Species by Means of Natural Selection", que es va convertir en l'obra de literatura científica més important de tots els temps, i va crear una gran polèmica en la comunitat religiosa que veia com una ofensa pensar que Déu no havia creat el món en set dies.

Tots els estudis científics fets des de llavors en relació a l'evolució de les espècies han variat, modificat i matisat, la teoria de Darwin, però sempre l'han corroborat, i és admesa com una certesa absoluta a la comunitat científica, excepte per uns quants, que segueixen pensant que tot és mentida i que tot va ser creat per un Déu superior. Jo no sé, ni vull saber si el món i els éssers vius van ser creats per Déu o no, però si tot ho va crear un Déu, està clar que va utilitzar les normes de l'evolució i la selecció natural.

El puto ull del tigre

Fa trenta anys que L'Stallone la va triar com a banda sonora per a Rocky, i després va anar sempre inclosa en les seqüeles de la peli. Des de llavors, ningú més li ha fotut puto cas. Ara, de cop i volta, The Eye of the Tiger apareix, no en un, sinó en dos anuncis de televisió, un d'ells, perquè no dir-ho, realment odiós (soy soy soy...? Gairebé preferia quan sortia l'Alonso!).

Què els passa als publicistes? Mira que hi ha música pels puestus! Han de triar la mateixa tots a l'hora? No es poden posar d'acord? Quin empatx d'ull de tigre, noi!

BCNegra? Doncs sí!

Les sales VIP de l'aeroport del Prat no donen abast a la quantitat de celebritats que hi arriben des d'ahir. La senyora Fletcher, en Colombo, l'inspector Clouseau, l'Ironside, la senyoreta Marple de bracet d'Hercule Poirot, i finalment Sherlock Holmes i el seu estimat Watson, que seran assistits a la part científica per Gil Grissom i Horatio Caine.

I és que ahir, els carrers de Barcelona van ser escenari d'un crim al més pur estil televisiu. Un encaputxat que dispara i fuig, deixant pistola, carregadors i caputxa per les papereres que va trobant; una vícitma que, aparentment, no presenta motius per ser-ho; testimonis ansiosos de prestar el seu ajut; i interrogants, molts interrogants.

No és que em faci gràcia. Cony! Han matat un tio a sang freda al mig del carrer! Només em sorprèn redescobrir el que ja sabíem: que les trames dels episodis de sèries de televisió, novel·les de misteri i pel·lícules policíaques, lamentablement estan basades en coses que passen, i a sobre, la realitat sol superar la ficció.

Hòstia! Els donuts!

La paraula crisi flota en l'ambient. Fins i tot els que, fa uns mesos, l'emmascaraven amb eufemismes, ja la utilitzen obertament. Malgrat tot, la crisi no deixa de ser una cosa etèria fins al moment que la veiem materialitzar-se al nostre voltant: en aquell amic, familiar o conegut que es queda a l'atur, en aquell veí que ha de marxar del cutxitril de 50 m2 perquè no el pot pagar o en l'alteració de realitats quotidianes que un bon dia desapareixen.

Els treballadors de la planta de Panrico a Santa Perpètua de la Mogoda protesten per l'acomiadament de 40 companys i l'anunci de més reduccions de la plantilla. Han estat de vaga tot el cap de setmana, i aquesta matinada, han bloquejat el centre de distribució. Per primer cop en molts anys, avui, no hi haurà donuts a Catalunya.

Tot i que els donuts m'agraden molt, en totes les seves varietats, mai no n'he estat un consumidor diari, però veure l'expositor del súper o la vitrina del bar, habitualment assortits d'aquesta esquisida menja, buits, es fa, si més no, estrany. Potser és el primer avís de que la crisi afecta tothom. De moment, ens ha fet cridar a tots: Hòstia! Els donuts!

La bèstia parda

Us presento la meva darrera adquisició: El Hartke VX3500.

Ja començava a estar fart d'anar de prestat (moltíssimes gràcies, Carles!) i vaig decidir que era l'hora de tenir el meu propi ampli. El mes de desembre, en Sergio em va acompanyar a diverses botigues per provar amplificadors. L'atzar va fer que el VX3500 fos el primer que provéssim. Tot el que vam provar després ens va semblar morralla. Ja estava decidit. Llavors va començar la recerca de millor preu i condicions, i www.thomann.de es va emportar la palma.

Ahir al vespre, després que, novament en Sergio, m'ajudés a transportar els 48 Kg que pesa fins el local, vam fer el primer assaig amb els Angels. No vaig tenir temps de fer ajustos de volums i equalització, ni de provar les pijadetes que té, però malgrat això, vaig aconseguir el millor so que he tingut des de que torno a tocar en grup. Una compra absolutament satisfactòria. Una bèstia parda.

P.S. 1: Sergio, gratitud infinita pel teu ajut en tots els sentits.
P.S. 2: Angels, encara us vibren els òrgans interns? A mi sí.

Ghost station

La xarxa de metro de Barcelona té una bona colla d'estacions "fantasma". Són estacions que van estar en ús en algun moment i després es van eliminar, o bé que es van planificar i construir, però mai van arribar a entrar en funcionament. Algunes estan aïllades, i d'altres formen part de línies, i els trens hi passen, però no hi paren.

Durant les festes de Nadal, TMB va aprofitar una d'aquestes estacions, la de Gaudí, a la línia 5, per guarnir-la amb arbres de Nadal, llums i altres elements urbans, com fonts, fanals i senyals de parada de bus i metro, i fer així una mica d'ambient nadalenc. Gràcies a uns contactes ultrasecrets, que òbviament no desvetllaré, vaig poder accedir a l'estació, estar-hi una estoneta i fer algunes fotos. Va ser una experiència única. Passejar-se pel submón del metro, i per una estació fantasma dóna una sensació d'irrealitat que poques vegades es dóna.





Moltes gràcies per l'experiència, T!

Algú s'apunta a cremar oficines?

La violència gratuïta no m'agrada, i els moviments anti-sistema em semblen agrupacions de pijets hipòcrites amb poca feina que aniran corrents a casa els papes quan vagin mal dades. Però quan un d'aquests grupuscles rebenta els vidres d'una sucursal bancària, o hi llença un còctel molotov per incendiar-la, no puc evitar sentir simpatia per ells. Si m'hi atrevís, també jo ho faria. Uns quants episodis dels darrers dies m'han fet imaginar-me a mi mateix amb un mocador palestí tapant-me la cara rebentant a cops de mall oficines dels usurers del segle XXI:

• Els ingenus (o no) del Govern Central han abocat una milionada a bancs i caixes per a que donin crèdit, i a canvi, els millonetis només han mostrat uns beneficis obscens i ha seguit retallant les línies de crèdit i posant-les a uns preus prohibitius. I ahir va sortir el Miguel Sebastián dient que si els bancs no dónen crèdit, el Govern prendrà mesures (ui ui quina por!). Cop de mall!


• Dilluns, a una sucursal d'Elmeubanc vaig tornar a patir un episodi del síndrome "Sí, els diners són teus però si els vols treure et tractarem com un delinqüent". Que els diners són meus i els tinc aquí perquè vull! Que us puc engegar a la merda demà mateix, imbècils! Clar que per anar a petar a uns altres iguals o pitjors, pfff... Cop de mall!


• Fa unes setmanes vaig rebre una trucada a casa (evidentment en castellà, dialecte de l'Amèrica del Sud): - Buenassss tarrrrrdesssss, Don Jorrrrdi! Le llamo de e-Elmeubanc. Si cambia su hipoteca a e-Elmeubanc le ofrrrresssemos unas condissssiones que no puede rechasssar, euríbor+0,35, sin comissssiones de aperrrtura ni gastos notariales, cuatrrro targetas gratisssss para siemprrrre i cero gasssstos de gesssstión; - Cony! Doncs sí que m'interessa!; - Solo una prrregunta Don Jorrrrdi: Es ussssted cliente de Elmeubanc?; - Sí, lo soi; -Ah! Lo sssiento, Don Jorrrrdi, entonssses no le puedo hasssserrr esta oferrrrta; - Como? I por qué no?; - Lo ssssiento, buenas tarrrrdesss, Don Jorrrrdi. Aaaaaaaaaaaaaaaaaagggggggggghhhhhhh! Cop de mall!

Algú s'apunta a rebentar oficines?

Dr. Swinguez & Lluís Coloma trio

Els Dr. Swinguez son una rara avis. Toquen blues, swing, rockabilly, western country i altres gèneres musicals que comencen a costar de trobar. Els he vist en diverses ocasions, i mai m'han decebut. Tenen una gran versatilitat a l'hora d'actuar i s'adapten a les característiques del local, afegint o treient instruments, podent actuar des de duo fins a quintet.

Aprofitant que en Manolo German, el contrabaixista dels Swinguez és també membre del Lluís Coloma trio, divendres i dissabte a la nit van actuar al Bel·Luna de Barcelona una combinació d'aquest trio i els Dr. Swinguez. El repertori habitual de la banda de Julio Vallejo va ser complementat a la perfecció pel geni del piano Lluís Coloma, que va també interpretar alguns temes a l'orgue Hammond.

Va ser una inoblidable vetllada de swing i blues. Música càlida en una nit freda i plujosa (People come in from the rain to hear that jazz go down). Si mai teniu l'oportunitat de sentir qualsevol dels dos conjunts o tots dos a l'hora, no la desaprofiteu. Val la pena de debò.

Pel que fa al local, el Bel·Luna és un lloc ideal per al blues i el jazz. Un soterrani fosc, amb posters de músics per les parets, i un ambient molt underground. Això sí, el preu és més aviat overground. Ens van fotre una clavada per un parell de gintònics, que en Lluís i jo encara estem flipant.

El vídeo és d'una actuació de l'agost passat. encara no han publicat res d'aquest cap de setmana.

La família creix

Fa uns dies ens vam adonar que nostra parella de hàmsters de Roborosky tenien comportaments estranys. Es barallaven tota l'estona i ja no compartien cau, però no hi vam donar més importància. Quan, el cap de setmana passat, vam obrir la gàbia per fer la neteja setmanal, ens vam trobar amb una sorpresa. Els nostres hàmsters han estat pares.

Hem fet recerca a internet i a tot arreu aconsellen no molestar-los i no remenar-los, fins i tot no netejar la gàbia, amb el qual ja fa quinze dies que no es neteja i fot una pudor que mata, però són sacrificis que has de fer quan tens animals de companyia. Així que no els hem tocat massa, però una setmana després del descobriment de les cries sabem que, com a mínim, n'hi ha cinc de vives.

L'única intervenció que hem hagut de fer és separar el mascle a una altra gàbia, no perquè ataqués les cries com diu la bibliografia, sinó perquè la femella no el deixava acostar-se ni al menjar ni a l'aigua, i abans que es deshidratés, el vam traslladar. Segons internet a les tres setmanes, les cries deixen de mamar i són independents de la mare. Prometo fotos de l'evolució de la camada.