Vivim en un país de pandereta on el mes d'agost no existeix, tot s'atura perquè tothom fa vacances. La cullerada no vol ser menys i tanca per vacasions. Jo encara estaré uns quants dies per aquí, i passaré pels blocs que segueixin actius.
Com tot a la vida, les vacances també s'acaben, així que a partir del 17 de setembre podeu esperar de nou la publicació diaria i puntual de la cullerada.
Sempre he volgut dir aquesta frase del mític Sr. Bachs:
Tanquem la paradeta!
L'Escapada a Negra Nit és el correfoc de Mataró. Es diu a negra nit perquè comença gairebé a les dues de la matinada. Ara em direu que no sóc imparcial, però crec que és el correfoc més bèstia de tots els que es fan i es desfan. El foc ve de dalt, dels costats, i fins i tot de baix (ara semblo Forrest Gump parlant de la pluja del Vietnam). Quan encara no has respirat tranquil després del pet d'una carretilla, ve un diable, o diablessa regant-te els peus, o s'encén una dutxa de foc que cau del cel. Després de gairebé una hora de correr enmig de foc, fum i suor, s'arriba a la plaça de l'Ajuntament, amb tots els diables i bèsties de foc i hi ha una traca final infernal. Una animalada, vaja.
Acte IV: Pujada Tabalada
Quan encara no t'has pogut treure la roba protectora del foc, suada com una mala cosa, els timbalers que han animat l'escapada, comencen a tocar ritmes de samba, fent ballar tot el personal que puja fins el Parc, on comença el refresc després de tant de foc i escalfor.
Acte V: Ruixada
A la plaça del Parc Central ens esperava l'Espartac Peran, mestre de cerimònies de la ruixada. La ruixada consisteix en música a tota hòstia, llums de concert de rock, pantalla de projeccions, amb imatges de la festa i imatges en viu del mateix moment, i aigua. Molta aigua. Des d'unes bastides situades als laterals de la plaça, uns ruixadors es van movent i van tirant aigua a tots els sonats que encara queden drets. És com si estigués plovent a bots i barrals, no exagero. Vaig acabar ballant sense samarreta, una mica rotllo MATRIX, i xop fins les celles.
Epíleg
En acabat, ens vam eixugar una mica i vam anar a dormir a la casa que l'Oriol té per aquí a prop. Ens vam adormir només tocar els llençols. Aquest matí a les dotze, ens hem llevat, i el primer que hem fet ha estat una remullada a la piscina. Colofó final. Quin regalasso.
Au doncs, me'n vaig a dinar i a fer una bona migdiada, a veure si se'm desvetllen les orelles, que dels petards encara em xiulen constantment... o és que esteu parlant malament de mi, bandarres?
Foto: Albert Olivé (EFE)
La banda de música, la família Robafaves, les galledes d'aigua als balcons, les botes de vi bo, la pólvora, les diablesses, la Momerota, el Drac, les traques, el fum, la suor, els tabals, la música, l'aigua, l'Espartac, el senyor Facundo, la xocolata amb xurros, i sobretot, riuades de gent, ens estan esperant.Foto: Dani Domínguez
Que curiós és el concepte dominguero. Els domingueros van començar als anys 60, amb l'arribada del 600. La mobilitat es posava a l'abast de l'obrer, i aquest no dubtava a agafar les carmenyoles, la bota de vi, les taules i cadires plegables, la canalla, el gos i la sogra, i encabir-ho tot al 600, per anar a dinar i fer la migdiada a un racó paradisíac. O no tant paradisíac, perquè era molt habitual veure famílies amb tot el muntatge dominguero en un descampat al costat d'una autopista o al mig d'un polígon industrial.
Avui, el transport privat és a l'abast de tothom, i els caps de setmana, les carreteres estan saturades. Sortir un diumenge d'estiu és una condemna a fer caravana. Per això, alguns domingueros, segurament hereus d'aquells del polígon industrial, han decidit exercir la seva afició sense sortir de la gran ciutat.
La foto que veieu és de diumenge passat (un altre cop amb el mòbil, disculpeu). No és el Pirineu, no és el Montseny, no és la Costa Brava. És el Parc del Litoral del Poblenou, a Barcelona. Tot aquest parc urbà està farcit de famílies dominguejant.
No tinc res en contra de que la ciutadania utilitzi els parcs, però una cosa és fer un pícnic amb una manta sobre la gespa, i una de molt diferent és instal·lar tot el parament del càmping, i fins i tot la barbacoa! (juro que ho he vist). Tot i que no em fa gaire gràcia, encara em semblaria bé si després ho deixéssin tal com ho han trobat, però us convido a que feu un passeig per aquest parc un diumenge a partir de les set de la tarda i us cauran els genitals a terra.
Aquest és un parc que conec molt bé, i això passa cada setmana, fins i tot a l'hivern. Sembla ser que la colònia equatoriana de Barcelona ha pres el parc fluvial del Besòs com a propi amb el mateix fi. Coneixeu algun altre lloc on passi això? Si voleu, podem quedar el proper diumenge, li treiem llustre al mall i anem per fenya.
Bon cap de setmana domingueros!
Què dir de l'Anna Tarambana? Parla una mica de tot. De les seves peripècies com a mestra, de la seva relació amb elseurei, de les seves sensacions davant la vida, i de moltes coses més, però sempre fa pensar, fins i tot quan ens explica que va mona mona. M'agraden especialment els seus posts tipus "us ho explico però us deixo a mitges i la resta us feu el peliculón vosaltres".
Quan vaig començar amb això dels blocs només llegia els de la gent que conec personalment. La iaia té caspa va ser una de les meves primeres experiències catosfèriques exteriors i li segueixo fidel. En Zinc de cal Piritione és un savi, un literat. És capaç d'explicar les coses més corrents de la manera més inversemblant, i sempre amb escriptura de qualitat. La seva campanya electoral per la Núria Feliu com a Presidenta de la Generalitat o l'odi visceral a la Marina Rossell són els seus leifmotifs. Té la capacitat de sorpredre'm sempre.
En Cetina és un personatge especial. Sempre a la contra. Sempre càustic. Sempre crític. És un "anti-sistema", però no d'aquells rebels sense causa que van en contra de tot perquè sí. Totes les seves opinions estan impecablement argumentades. Molts cops aconsegueix convèncer-me, i si no ho aconsegueix, aconsegueix que em plantegi actituds que ni m'havien passat pel cap. M'agraden molt les seves recomanacions musicals, la majoria de cops, lluny de l'òrbita comercial.
En Dani R. Pfffffff. Hem crescut junts. El conec molt bé. O això creia. Els seus posts sobre noves tecnologies de manera entenedora haurien de ser d'utilitat pública, però això ja és normal, és part de la seva feina. El que realment sorprèn d'en Dani són les seves anàlisis de política i actualitat, agudes, intel·ligents, iròniques. No us el perdeu.
Lectura Obligatòria l'escriuen dos xitxarel·los que es dieun Itf i Bachi. Dic xitxarel·los perquè són molt joves. Alguns dels seus posts fan que a vegades no em cregui l'edat que tenen. Les seves reflexions, rajades o recomanacions estan ben trenades i sempre tenen un tonillo còmic. M'encanten les seves "cançons il·lustrades", i el seu post mensual de "les deu preguntes del mes".
D'acord que és molt guapa. D'acord que està molt bona. D'acord que té unes mamelles que et deixen embadalit. D'acord que té glamour. D'acord que té estil. D'acord que té un nosequè. D'acord que un dels millors directors de la història del cinema l'ha pres com a musa. D'acord que la tenim passejant-se per Barcelona.
Però és totalment necessari que SEMPRE vagi TAN maquillada? Però si sembla una pepa! Digueu-me tiquismiquis, però a mi, em fa hasta una mica d'engúnia.
Segur que direu que un hippy com jo hauria de dir que això és crueltat amb els animals i bla, bla, bla... Absolutament d'acord. Digueu-me on he de signar per prohibir-ho. Mentrestant, deixeu-me que, una setmana l'any, en segueixi gaudint.
+ Una visita a un edifici modernista amb un museu d'instrumental científic d'observació del medi i més enllà.
S'acosta un cap de setmana d'allò més calorós, ideal per anar a la platja, a un cinema a la fresca, a un xiringuito chillout o a prendre canyetes a la fresca. Però com que no m'agrada deixar-vos descansar, inicio el cap de setmana al meu més pur estil hippy.
Us deixo aquest vídeoclip de Macaco, produït conjuntament amb National Geographic, on es combinen imatges de natura, moltes cares conegudes i un missatge de socors de la Mare Terra, que se'ns està morint lentament. Aquest cap de setmana podeu fer moltes coses, fins i tot anar a veure Macaco al Festival Cruïlla de Cultures, a Mataró, però feu el que feu, recordeu-vos que un tros de vosaltres està morint lentament. Que passeu un bon cap de setmana conscienciat!
Aquest post està dedicat a la Mare Terra/Mother Earth i a la Evitas, que em va fer descobrir aquest vídeo fantàstic.
La Comissió Europea li ha fotut un multassu de 150 milions a Telefónica per abús greu. El motiu és el preu que cobra a la resta de companyies per l'ús de les seves línies de banda ampla. Aquesta notícia ha generat tal voràgine d'idees, preguntes i indignacions al meu cap, que per escriure-les necessito posar-les en ordre:
I paro que no acabaria mai. I vosaltres? Teniu més preguntes? Teniu respostes?
Passo el meme a en Dani R., que sé que no li agraden els memes, però em moro de ganes de veure què respon. I a l'Oriol, a veure si el retornem de les vacances a Menorca, tot avançant-li que no val posar "Ni una sola palabra"
La setmana passada els egiptòlegs es van adonar que la mòmia que feia anys que estava als magatzems del Museu Egipci d'El Caire pertanyia a la reina Hatshepsut, un dels personatges femenins més preeminents de l'antic Egipte.
Tothom s'ha meravellat de la troballa i s'ha parlat que és el major descobriment des de la tomba de Tutankamon, però ningú ha parlat d'un tema que potser és obvi, però no vull passar per alt. Tan és que siguem rics o pobres, bons o dolents, reis o captaires. Tots acabarem fets una piltrafa indistingible de les altres. Si algú avui us vol trepitjar, recordeu-vos d'això, i segur que passeu un millor dilluns.
