Gràcies

Vas fer-me de mainadera quan els pares havien de treballar, i venies a recollir-me a l'escola amb una pastanaga crua per a que em mengés pel camí, "que és bona per la vista", deies. Al matí, encara del llit estant, escoltant la ràdio, ens deies quin temps feia fora, per a que ens abriguéssim força o agaféssim impermeable i botes d'aigua si calia. Se'm fa impossible no recordar-te al safareig, rentant roba, que sempre t'havia agradat remenar aigua, i vas fer d'aquesta tasca una art, i encara avui, quan rento la roba de casa meva, utilitzo els consells que de tant en tant, com qui no vol la cosa, deixaves caure. Em vas ensenyar a menjar segons la dieta mediterrània, quan encara se'n deia "menjar normal", i em vas donar lliçons de sostenibilitat quan ni tu ni jo sabíem què volia dir aquesta paraula. Recordo la meva adolescència, quan ens escridassàvem l'un a l'altre, però mira, era el que tocava. Em vas ensenyar a viure, em vas estimar i sempre hi vas ser. Sempre. Fins i tot els darrers anys, quan vas deixar de ser tu, en algun racó dels teus ulls perduts, s'endevinava la brillantor de qui segueix a l'aguait, pendent que tot vagi com cal.

Et vaig estimar, t'estimo i t'estimaré sempre. Sempre. I quan penso que ja no hi ets, només em ve al cap una paraula, que segurament tu em vas ensenyar a dir. Gràcies.