Vas fer-me de mainadera quan els pares havien de treballar, i venies a recollir-me a l'escola amb una pastanaga crua per a que em mengés pel camí, "que és bona per la vista", deies. Al matí, encara del llit estant, escoltant la ràdio, ens deies quin temps feia fora, per a que ens abriguéssim força o agaféssim impermeable i botes d'aigua si calia. Se'm fa impossible no recordar-te al safareig, rentant roba, que sempre t'havia agradat remenar aigua, i vas fer d'aquesta tasca una art, i encara avui, quan rento la roba de casa meva, utilitzo els consells que de tant en tant, com qui no vol la cosa, deixaves caure. Em vas ensenyar a menjar segons la dieta mediterrània, quan encara se'n deia "menjar normal", i em vas donar lliçons de sostenibilitat quan ni tu ni jo sabíem què volia dir aquesta paraula. Recordo la meva adolescència, quan ens escridassàvem l'un a l'altre, però mira, era el que tocava. Em vas ensenyar a viure, em vas estimar i sempre hi vas ser. Sempre. Fins i tot els darrers anys, quan vas deixar de ser tu, en algun racó dels teus ulls perduts, s'endevinava la brillantor de qui segueix a l'aguait, pendent que tot vagi com cal.
Et vaig estimar, t'estimo i t'estimaré sempre. Sempre. I quan penso que ja no hi ets, només em ve al cap una paraula, que segurament tu em vas ensenyar a dir. Gràcies.
Et vaig estimar, t'estimo i t'estimaré sempre. Sempre. I quan penso que ja no hi ets, només em ve al cap una paraula, que segurament tu em vas ensenyar a dir. Gràcies.
18 comentaris:
Una abraçada Puji. Sempre hi serà gràcies a tu.
Amb els darrers "ajetreos" t'he vist en persona però no he pensat en dir-te res. Una abraçada, company. Afortunadament sempre queden els bons records.
Puji... Molts ànims!! i no deixis aparcats aquests bons records!!
ptons
Cristina
Abuf, intento aguantar-me les llàgrimes, que estic a la feina...
És un post preciós. Jo no vaig tenir l'atenció d'una mainadera, però a l'escola els nens que en tenien se l'estimaven molt i em feien una mica d'enveja.
Una abraçada ben forta!
Pell de gallina... una abraçada Puji.
És dur quan un dels que ens estimen incondicionalment se'n va. És dur, però ens queden els seus consells, els records i el ser uns successors a l'alçada del que els correspon a aquestes persones.
Llegir el teu post m'ha transportat a la nostra infantesa... Petits Infants, festes d'aniversari disfressats, tardes plujoses berenant pa amb nocilla... i per allà mig apareix algun record fugaç d'ella.
Dona-li les gràcies també de part meva
Una abraçada bon forta, amic.
Segur que, sigui on sigui, et seguirà donant consells.
Diuen que una persona no mort de veritat fins que no mort l`ultima persona que pot parlar d' ella. Per tant tu i la Gemma teniu el deure i la feina de parlar-ni molt als vostres fills. De que le estimin i coneixin a traves d`estimar als seus avis. De fer-lis entendre que vosaltres tambe en tingue-ro i us van i varo estimar molt.
Pose-ho el record en un raco del vostre cor, i alla viura sempre.
Una abraçada plena d`estimacio.
Una abraçada
Amb aquestes paraules queda clar que sempre estarà dins teu i d'una manera ben viva. Una abraçada.
Des d'allà on estigui, et segueix vigilant, així que més val que facis bondat, com ella et va ensenyar. Abraçades, company.
Que buena ocasión me ofreces para unirme a tus recuerdos.
Tantos días juntas a la salida de esa guardería "Petits Infants"
Esa persona tenía un nombre
Gracias "Sra. Manuela"
Ah!Lo de la "pastanaga crua" Inolvidable.
Un Beso Jordi.
Mª Angeles.
Tots tenim algú a qui agrair el temps i la dedicació envers nosaltres. El teu escrit m'hi ha fet pensar, de retruc. Una abraçada per tu, i com digué aquell amb tot de raó, que nos quiten lo bailao. Aquelles vivències no se les endurà res ni ningú!
Sense paraules però amb molts records que tindrem per sempre. Segur que d'allà on sigui ens continua cuidant com sempre ho havia fet.
T'estimo iaia
Quin post més maco Puji. Quins bons records. Segur que li ha encantat.
Una abraçada i petonets.
Tinc la sort d'haver-la conegut, i d'haver escoltat els seus consells, i d'haver berenat amb ella, i de... normalment eren les tardes dels dijou i recordo com esperava aquella tarda per poder anar a casa una bona amiga i passar-m'hi hores fins arribar aquell punt de demanar-li a la mama "em puc quedar a dormir avui?". Si tant m'agradava passar per allà senyal que m'hi sentia ben acollida, gracies en part a la iaia Manuela!
Jordi, Gemma, parleu molt i molt d'ella!
Moltíssimes gràcies a tots i totes.
Una abraçada.
D'una bonica tendresa, queda palès que te l'estimaves molt! Tant com ella a tu!.
Publica un comentari a l'entrada