Imbècils amb paraigües

No m'agrada portar paraigües. És un article que se'm difícil de portar, perquè em dificulta tots els meus moviments ja de per si patosos, i el més probable és que quan deixi de ploure me'l deixi oblidat assecant-se en quasevol racó i no el torni a recuperar. En contrapartida, les seves prestacions són poc útils, ja que, donada la meva llargada corporal sempre acabo xop de cintura cap avall. Tot això fa que, prefereixi mullar-me a portar aquest odiós artilugi, i en matins com els d'avui, surti de casa disposat a entomar la pluja.

Ara bé, que prefereixi mullar-me a portar paraigües no vol dir que m'agradi mullar-me, i per això poso en pràctica les més variades estratègies per mullar-me menys. La més recorreguda i eficaç d'aquestes estratègies és circular per sota els balcons, on, tret d'algunes estranyes excepcions, no hi plou. Però aquesta estratègia té una dificultat: els imbècils que, tot i anar amb paraigües, passen per sota els balcons. Fins aquí cap problema, res que justifiqui que els tracti d'imbècils, perquè ja he dit que és un artilugi poc eficaç, i encara que portin paraigües és normal que vulguin refugiar-se. El que els converteix en imbècils és que quan es creuen amb mi, o amb altres individus desprotegits, no s'aparten! Tiu! Tia! Que porteu paraigües! Que si sortiu de sota el balcó no passa res! Deixeu-me a mi la paret, que és el meu únic recurs per no mullar-me! Doncs res, tu. No s'aparten ni que els matin.

Feia molts dies que tenia el mall criant pols, però us asseguro que si aquest matí l'hagués portat hagués fet feina. Cop de mall als imbècils amb paraigües!!!