Avui tinc ganes de jugar

Qui no ha passat hores i hores de joventut (o no tanta joventut jugant al més simple dels jocs? Apa, gaudiu una estona!

Tetris - Flash Game
Sorry, you will need the <a href="http://www.macromedia.com/go/getflashplayer/" target="_blank">Flash Player</a> to play this game.
Add Games to your own site	More Flash Games!

Ja no queden socialistes

Socialistes? Quins socialistes? El meu avi era socialista. el meu besavi era socialista. Aquesta panda que es fan dir Partit Socialista Obrer(!!!???) Espanyol de socialistes no en tenen res. S'haurien de canviar el nom d'una vegada i posar-se el nom del que realment són: oportunistes.

Ja no és un partit d'esquerres sinó un partit que va buscant tants vots com pugui arreplegar. Arrepleguen vots amb la bandera dels socialisme, arrepleguen vots amb la por a la dreta, arrepleguen vots del centre, i per, de tant en tant, arreplegar algun vot de la gent de dretes descontenta, han de tenir individus com el de la foto, que no és que no sigui socialista (que ja no en queden), és que és un ultranacionalista i un falangista dels collons.

I no senyor Bono, no. No estic fent referència al seu passat ni li estic retreient la seva joventut, parlo d'ahir mateix, sense anar més lluny. Cada vegada que el veig i el sento parlar em ve al cap això:

P.S.: Sí, el que surt darrera a la foto és el Rajoy. Ja ja ja!

El preu d'un $omriure

A la part cèntrica del meu barri només hi ha una boca de metro. Per aquest forat, entren i surten cada dia milers de persones. Just al costat de la boca hi ha un local comercial. Un bon dia hi van instal·lar un forn de pa d'aquests on tenen pa congelat i que couen en forns industrials al llarg del dia. No és el pa de fleca de tota la vida, però pot ser prou bo i es deixa menjar. A més, hi van posar unes tauletes per poder prendre un cafè, amb un entrepà o una pasta. Fent un estudi de mercat basat en el poc rigor que dóna el primer cop d'ull, un pensa de seguida que aquest negoci és la gallina dels ous d'or. Incomprensiblement, el negoci no acabava de rutllar i va tancar.

Incomprensiblement? No. El local, per dins, estava pràcticament sense decorar, amb les parets nues i els sostres descoberts, amb els encofrats i els conductes de ventilació a la vista. Cada cop que compraves una barra de pa et miraven amb cara de fàstic com si t'estiguessin fent un favor o directament t'estiguessin perdonant la vida. Mai m'havien dit ni hola ni adéu. Més d'un cop havia arribat a casa enrabiat perquè m'havien tractat d'aquella manera. I jo sempre pensava: tan difícil és somriure?

La setmana passada van tornar a obrir sota una nova direcció. Han decorat l'interior, que ara té molt bona il·luminació i se't fa agradable només d'entrar-hi. Ahir a la tarda hi vaig anar per primer cop. En posar un peu a dins, com faig sempre arreu on vaig, vaig dir bona tarda. Les dues dependentes, amb un somriure d'orella a orella no gens forçat, em van contestar amb un sonor i rialler "hola bona tarda!". El somriure no es va esvair en tota la nostra transacció comercial i al marxar, la noia que m'havia atès em va acomiadar amb una picada d'ullet i un "fins la propera!"

I tant que hi haurà propera! I aquesta vegada auguro que el negoci durarà molt temps, els farà bon profit i no tancaran pas, perquè un somriure no té preu.

Anticiclonitzats

A ningú li agrada més que a mi, sentir l'energia del sol a la cara en un matí d'hivern, però a banda de la necessitat d'aigua que tenim, començo a estar fins els ous del puto anticicló. Ja n'hi ha prou de cels blaus immaculats dia rere dia, per favor, podeu enviar alguna pertorbació per variar? Per sort, he passat el cap de setmana a les terres de ponent, i com a mínim li he vist la cara a la boira.

Ai! Com trobo a faltar uns bona orgia dels elements!

Hola corazones!

Si mai us passa que heu tingut un mal dia, us sembla que heu perdut el nord i ja no creieu en vosaltres mateixos, us recomano un exercici de reforç de l'autoestima i de l'amor per la vostra intel·ligència.

Poseu la tele cap a les set de la tarda i aneu passejant-vos entre telecinco i antena 3. De seguida us adonareu que parlen (o criden) de gent que no sabeu qui collons són, però els donen la importància d'un premi Nobel. Veureu que quan van passant, no ja els minuts, sinó els segons, aneu notant com tot allò que esteu veient no us interessa en absolut. És més, us irrita sobremanera. I arribarà un punt en que no podreu resistir-ho més, i prendreu el comandament a distància i durant uns segons eterns, dubtareu entre usar-lo normalment o llençar-lo directament contra la pantalla. I en un acte de sensatesa sense precedents, premereu suaument el botó vermell. I retrobareu de nou el sentit de la vostra vida, notareu rebrotar la humanitat que porteu dins, i fins i tot, us sentireu una mica, només una mica, superiors.

Jo ho vaig fer ahir a la tarda. Sóc un home nou.

Avui és dijous. Sí. I què?

Dilluns, el company C.E.T.I.N.A. va posar un enllaç a aquesta magnífica cançó dels Boomtown Rats. Remenant pels vídeos relacionats del Tubo vaig trobar aquesta perla on algun friqui aprofita una aparició d'aquesta cançó a la sèrie House per fer un muntatge guapíssim amb imatges de la sèrie.

La cançó diu que no li agraden els dilluns. A mi tampoc. Avui és dijous. Sí. I què?

Dieu-me el què

Quan m'assec davant l'ordinador i decideixo que aquell dia escriuré sobre algun tema d'actualitat, he de prendre una opció. Puc explicar la notícia i llestos, puc expressar la meva opinió sobre el cas, gairebé sense fer-ne esment, perquè tothom sap de què va, o fins i tot puc rajar sense control. Ahir però, se'm va ocórrer que podia aprofitar l'actualitat per escriure un petit conte. I així ho vaig fer. I quan el vaig tenir fet, em vaig sentir cofoi de la meva creació, em va semblar que era prou original i vaig pensar: té! avui els faràs riure! Però va anar passant el dia i tots els comentaris parlaven del fet d'actualitat, i cap ni un feia referència a la petita historieta que hi havia darrera. Vaig llençar un comentari de socors, per si algu reaccionava, però tampoc hi va haver manera. He tornat a llegir el conte de la Paqui unes quantes vegades, i m'he adonat que potser no s'entenia, o que potser només jo li veig la gràcia.

Si us plau, li podeu fer una altre cop d'ull i em dieu el què?

Deprimidament vostre,

Puji

Paqui Stock Exchange

Ja feia nou anys que la Paqui treballava a la Borsa. En feia dos que li havien assignat la neteja del lavabo d'homes de la planta baixa, la més important, on hi havia el parquet. Malgrat que seguia sense entendre ni un borrall del que passava allà dins, li encantava treure el nas a la sala principal i veure el moviment i els crits propis de l'activitat bursària.

Aquell matí passava alguna cosa. Tot eren corredisses, cares llargues i trucades a l'altra punta del món. Durant el matí s'havia anat escampant per tots els racons de l'edifici que la temuda crisi hipotecària de l'altra banda de l'Atlàntic havia arribat a Europa. Com podia ser? Els bancs europeus eren prou forts per fer front als pagaments, però el rumor, d'origen incert, era persistent, i la gràfica de l'índex selectiu s'enfonsava sense aturador.

Els panells estaven totalment en vermell. -"Mira, com els números del meu compte".- Va pensar la Paqui. S'havia cansat de dir-li al seu Paco que no guanyaven prou com per comprar-se una casa pels caps de setmana, però ell estava tan il·lusionat que no s'hi va poder negar. I ara el banc es quedaria amb la maleïda casa i amb el piset on vivien feia anys. Les llàgrimes li amaraven els ulls, igual que li havia passat aquell mateix matí, quan s'havia enfonsat mentre li explicava tot a la seva companya Loli, i al mig del lavabo d'homes de la planta del parquet de la Borsa, amb la veu trencada pel nus que tenia a la gola, havia cridat desconsolada: -"No podrem pagar les hipoteques!"-.

Es pot ser més burro?

Divendres em vaig passar tot el matí a una reunió fora de l'oficina, on em van omplir de feina fins les celles i on vaig anar emmagatzemant documentació, dades i notes per poder posar-me a treballar avui. Quan vaig sortir de la reunió, esgotat, me'n vaig anar directament cap a casa. Vaig deixar tots els papers a l'estudi i em vaig dir a mi mateix. Hosti! Dilluns no t'ho pots pas deixar tot això!

Algú endevina què ha passat aquest matí? Premi! Quan ja estava a punt d'aparcar a la feina, se m'ha encès la llumeta. Merda! Merda! Merda! Burro! Burro! Burro! M'he repetit mil cops la mateixa frase: es pot ser més burro?

Així que enlloc d'aparcar, he fet mitja volta i he tornat a casa. Sempre m'havia preguntat per què tothom es queixa del trànsit i dels embussos dels matins, si jo no me'n trobo mai. Ara ja sé per què. Tots van cap a l'altra banda. He trigat mitja hora a arribar a casa (normalment trigo 10 minuts), he agafat els trastos ditxosos i he fet un déjà vue cap a la feina de nou. En resum, la meva ineptitud m'ha fet arribar tres quarts d'hara tard a la feina.

Va! Tots a l'hora: Buuuuurroooooo! Buuuuurroooooo! Buuuuurroooooo!

Dammi una vespa e ti porto in vacanza

Després de la sacsejada d'ahir on ningú va quedar indiferent (je, je,...) arriba el cap de setmana. I quan hi ha dos dies de festa passo de rajois, zetapés, espes, xacons, gallardons i companyia. Ja se'n poden anar tots a la merda. Jo agafo la meva vespa i me'n vaig de vacanza.

Gaudiu el cap de setmana, companys!

Vull que guanyi el PP

Oooooooooh! Oooooooooh! Uuuuuuuuh! Uuuuuuuuu! Aiiiiiiii! Aiiiiiiii! En Puji s'ha tornat boig! En Puji s'ha tornat boig! No. En Puji no s'ha tornat boig. Només prefereixo que aquestes eleccions les guanyi el PP, i evidentment, us explicaré per què.

1. Ha quedat claríssim que als catalans ens és igual que manin els socialistes o els populars, tan els uns com els altres ens donen pel cul. Que guanyin els socialistes no és res bo, només un mal menor.
   
   
2. Fa anys que el PP prepara una nova estratègia sense pells de xai, amb tota la cavalleria ultraconservadora en plena forma, liderarda per Esperanza Aguirre, però seguida de molt a prop per Acebes, Zaplana, Sirera, Astarloa i companyia. Mentrestant, van tirant amb en Mariano, que no és més que un pobre home, sense cap carisma, i que cada cop que parla la caga.
   
   
3. El PSOE de Zapatero porta quatre anys governant en minoria i sota una gran pressió. Si guanyen els socialistes, quatre anys més així només servirien per erosionar la seva solvència, i a les següents eleccions els votants socialistes, desil·lusionats un cop més, es quedarien a casa. A més com que el PP hauria tornat a perdre, defenestrarien al Mariano i ens esperarien quatre anys de "Váyase senyor Zapatero", seguits, segurament, per quatre anys més de govern del PP més ranci que hem vist mai, amb la Espe al capdavant, és clar.
   
   
4. En canvi, si guanya el PP, el Mariano fotrà una cagada darrera l'altra i s'erosionarà ell solet, i amb les pressions ultra-conservadores que té al darrera, farà polítiques i tindrà actituds que faran que d'aquí quatre anys, els votants socialistes tornin a portar la rosa vermella a les urnes.

És a dir, que prefereixo quatre anys mediocres dels populars seguits de quatre anys medicocres dels socialistes, que quatre anys mediocres dels socialistes amb la brunete pepera donant pel sac, seguits dels que podrien ser els pitjors quatre anys de la història democràtica amb Esperanza Aguirre de presidenta.

Se me'n va molt l'olla o algú està d'acord amb mi?

La cosa nostra

Fa ja molt temps que es parla de l'SGAE, dels seus cànons, de que són uns lladres i tota la pesca. Però ahir vaig poder veure una extorsió de la família en viu i en directe.

Estava esmorzant al bar de davant de la feina. El propietari, el senyor G, és un malcarat, un merengón i moltes coses més que donarien per un altre post, però si una cosa té és que és escàs de paraules. Per això ens vam quedar molt estranyats quan de sobte, el senyor G va començar a cridar com un energúmen, utilitzant un vocabulari d'allò més florit que mai li havíem sentit. La frase més ovacionada va ser: "Yo estoy todos los días aquí a las seis de la mañana trabajando como un perro y no me da la gana de pagar a gandules, así es que ya se puede ir a tomar por culo".

Entre els crits, la P, que és la dona del senyor G, ens va explicar que un senyor que hi havia a la barra els venia a cobrar 50 eurus trimestrals (200 l'any!!!) en concepte de drets d'autor perquè en el bar hi tenen una tele!

Quan la vena del coll del senyor G estava a punt de petar, l'esbirro de l'SGAE, que anava proveït d'un maletí on segurament portava una retallada i munició, va sortir del bar, deixant darrera seu un: "Ya tendrán noticias nuestras", al més pur estil de la camorra. De fet, només va faltar que li fes el beso de la muerte al senyor G.

Vam comentar la jugada amb els dos companys que estaven amb mi (que per cert, són autors) i vam arribar a la conclusió que el que acabàvem de viure era una escena de los Soprano, i abans de marxar, li vam donar el condol anticipat a la pobra P.

New York, New York

New York no és una ciutat, és LA CIUTAT. New York és caminar pel carrer esquivant milions de persones que van a la seva, i alçar el cap per veure una franja de cel al final d'uns edificis que no acaben mai. És girar una cantonada i reconeixer un racó com si ja hi haguéssis estat abans. És necessitar una bruixola en un parc. És veure com l'estàtua de la Llibertat el pica l'ullet en un dia clar passant amb el ferry d'Staten Island. És brutícia acumulada per les voreres. És veure gent totpoderosa en limoussines que passen al costat d'un pirat que dorm al carrer. És haver de mirar quatre cops abans de travessar un carrer. És llum, llum i més llum. És només una pila de formigó, persones i cotxes tots amuntegats, però és especial, és LA CIUTAT.

I després Niagara. Un salt d'aigua espectacular que fa forma de ferradura, no em cansava de mirar i de fer fotos, crec que tinc centenars de fotos iguals, però diferents. Té un magnetisme que fa que no puguis deixar de mirar. Llàstima que quan aconsegueixes desenganxar-te i et gires, tens una muntanya d'hotels, casinos i restaurants, però ja se sap. Aquesta gent són així.

In resume, un viatge molt bonic, molt interessant i que sempre es pot repetir, perquè per molts cops que hi vagis, mai ho hauràs vist tot.

Guest Star DJ

A vegades, vas pel carrer, i els ulls se t'en van. I ara no parlo de culs i pits com el Mossèn. Parlo de quan, sense pensar, et quedes mirant fixament alguna cosa que saps que no acaba d'estar bé, com un error a Màtrix. I quan et despertes de la letàrgia i ho analitzes, t'adones que tenies raó, que allò no està bé. I com que tens un bloc, saps que aquesta experiència és carn de post, i treus el mòbil i en fas una foto, i crides al món que si et dius Jordi i treballes posant música a les discos més supermegafashions de la zona hermètica de SBD, no et pots posar de nom artístic Ior Dee.

El senyor dels anells

Mira que s'ha de ser cutre. Ets l'home de moda. Ets el President de la República Francesa. Zapatero et llepa el cul a tothora. Envies l'arpia de la teva dona a prendre vent. Et lligues una model-cantant-florero. Li demanes que es casi amb tu...

I vas, i li regales un anell igualet igualet al que li vas regalar a la teva ex-dona. Homeeeeeeeee! Tio, sigues una mica original, no? Perquè aquí només hi ha tres opcions: o ets un sabatot que no en té ni idea de com tractar una dona, o ets un despistat que no recorda ni què collons has regalat o ets uns psicòpata obsessiu. I ara mateix no sé quina opció prefereixo.

Per més inri l'anell en qüestió és un disseny de Cristian Dior que es diu Cupido (pffffff!) i pertany a una sèrie de joieria anomenada La promesa del vampir. Uiuiui! A veure si Sarko serà descendent de Lestat. O vès que no sigui Lestat!

Mentrestant i aprofitant aquesta magnífica cortina de fum, l'amic Sarko-Lestat continua amb les seves polítiques neo-feixistes d'expulsió d'immigrants, de retall de prestacions socials, de repressió policial i un llarg etcètera.

Blog solidari

Abans de festes em va arribar per diverses bandes el premi-meme del blog solidari. El primer que vaig pensar va ser: i el meu blog què collons té de solidari? Que jo sàpiga, al meu blog no ens agafem de les mans i cantem l'amic meu. Però donant-hi voltes, un s'adona que en el fons bloguejar és un acte de solidaritat. Quan llegeixes blogs en prens alguna cosa, i et solidaritzes amb l'autor, i quan escrius al teu blog no fas més que compartir les teves idees, les teves experiències, anades d'olla i collonades en general. Així que sí, que vale! que el meu blog és solidari, sí senyor.

Però això és un premi-meme, així que ha de continuar la cadena amb set blogs solidaris més. Aquí van els meus premiats:

Catalanet.cat. És un blog que ens avança novetats sobre mitjans audiovisuals, i per posar un exemple va compartir amb nosaltres l'anunci de Sony dels conillets de plastilina o el de la baralla al metro amb mòbils Motorola molt abans que sortíssin per la tele.

Abogada en Barcelona. Una abanderada contra les injustícies, si cal, farà servir el codi civil com a arma arrauxadissa, una lluitadora nata!

Vides Perres. La Rituslee comparteix amb nosaltres experiències gatunes, estats anímics i sensacions, però també escalades, esquiades, bicicletades i caminades. Si llegeixes Vides Perres ja no al que vagis al gimnàs. Ah! Posats a compartir, també comparteix connexió a internet amb un veí (pagant el veí, és clar!).

The Berlin Chronicles. En Ferran ha pres la decisió d'anar a viure a Berlín, i també ha pres la decisió d'explicar-nos-ho. Si voleu conèixer Berlín sense haver-hi estat mai, aquest és el vostre blog.

CONTRAcorrent. És el blog solidari per excel·lència. La seva campanya per posar una màquina de cafè de comerç just i la seva lluita contra Nestlé (entre molts d'altres) ha passat als anals de la història. Últimament, en David el té una mica abandonat, a veure si aquest premi li fa posar les piles.

Le Poll que vu vulé (i mai no es va atrevir a preguntar). En Modgi té un blog fresc, original i estrany, vaja, que està com una regadora. Comparteix surrealisme en estat pur, i compartir surrealisme és una mica surrealista.

Wax on, wax off. Un altre que explica les seves vivències a l'estranger. Encapçalat per la figura impertèrrita del senyor Miyagui, en Flanagan va viure a Londres i ens va explicar les seves tribulacions en una ciutat més rara del que ens pensem, en una casa encara més rara, amb ratolins torrats (literalment) i inquilins encara més torrats (figuradament). Ara ja torna a viure a Catalunya, però segueixen passant-li coses rares. No serà ell?

Au! Ja teniu fenyeta! Una abraçada solidària a tots/es.

Benvinguts al futur

Sóc una persona molt optimista, i encara que sigui un hippie aculuxista, no m'agrada fer discursos apocalíptics de que el món s'acaba. I és que el món no s'acaba. La infinitesa de la ment humana trobarà solucions per a continuar existint. El que passa és que ens estem carregant cosetes molt importants que ja mai podrem recuperar, i això m'emprenya. És per això que, de tant en tant, deixo a la cullerada un missatge per a que tingueu en compte el nostre malmès planeta.

A banda de totes aquestes coses que estem deixant perdre, tots els problemes relacionats amb el medi ambient seran en el futur immediat una font de conflictes. La mancança d'aigua fa dècades que és una font de conflictes al tercer món, però com que ens queda lluny no hi donem massa importància. Els darrers dies, però, ha passat de puntetes pels telenotícies una notícia relacionada amb el medi ambient que ha passat en un país d'Europa, aquí al primer món, i en un país que podria haver estat el nostre. Resulta que a la ciutat italiana de Nàpols no saben què fer amb les escombreries. Van clausurar l'abocador perquè ja estava ple, però ha estat impossible trobar lloc a la ingent quantitat de residus que genera la ciutat. Durant dies, les escombreries s'han acumulat als carrers, i finalment, l'Ajuntament ha decidit reobrir l'abocador clausurat. Als ciutadans, això no els ha agradat gens, i en una revolta popular pròpia d'Springfield s'han llençat a cremar les piles d'escombreries que hi havia per la ciutat (fantàstic). Evidentment, hi ha hagut disturbis, detinguts, ferits, intoxicats, etcètera.

Problemes com aquests es podrien generalitzar. A Catalunya tenim problemes d'aquest tipus (ben silenciats, és clar) i el volum de residus que arriben a abocadors i incineradores augmenta més que els preus.

Les solucions a aquests problemes són molt clares, i passen per:

1. Reduir els volum de residus que produïm. El millor residu és el que no es genera.
   
   
2. Reutilitzar els materials que podem per retardar al màxim la seva conversió en residus.
   
   
3. Separar els residus en els diferents tipus per a que es puguin reciclar el màxim de materials, i la fracció de la massa residual que arriba a abocadors i incineradores sigui mínima.

Doncs au, el vostre capità enciam particular ja us ha fet la diatriba periòdica, però avui raonada amb una conseqüència que pot ser força immediata.

Quants records en VHS

Qui no havia tingut un vídeo VHS i hi havia gravat milions de pel·lícules, reportatges o capítols de sèries? A casa meva haviem arribat a tenir un Betamax. Tot allò que ens semblava altíssima tecnologia ja ha passat a la història. I què passaria si una cinta de VHS tingués sentiments? Passaria exàctament això:

Aquesta penya de Muchachada Nui són espectacularment bons, si podeu, i si a l'hora que ho fan encara sou persones humanes feu-ne un seguiment, i sobretot, no us perdeu el grandíssim Enjuto Mojamuto.

Any nou, cara nova?

Fa set dies que treballo retocant aquí i allà i investigant parrafades de codi html. Volia fer canvis a la plantilla de La cullerada. El que passa és que la meva plantilla m'agrada molt, però fa un any i mig que la tinc i se'm començava a fer avorridota. Així que hi he estat treballant fins deixar-ho tot a punt per actualitzar-la aquest matí, acompanyant el primer post de l'any.

Primer he tingut problemes tècnics inesperats, que m'han portat una feinada de collons, i després, quan ja ho tenia tot llest, m'he adonat que no m'acabava d'agradar, que jo me l'estimava molt la meva plantilla. I mira, comencem el nou any amb plantilla vella. Vella? No, plantilla clàssica.

Potser més endavant faig algun altre intent, però de moment, La cullerada segueix com sempre. Apa, bon any, bon mes, bona setmana i bon dilluns... jodeeeeeer!