Cau es sol de s'hora baixa dins un mitjó.
Era inevitable. El rumor que en Puji era a Australia va córrer com la pólvora, i les australianes van decidir posar-se els seus bikinis més petits per venir a trobar-me. Però ja se sap què passa amb els rumors. Quan van aconseguir posar-se d'acord, jo ja tornava a ser aquí. Què hi farem, una altra vegada serà.
La notícia de veritat (que també té tela).
Ja he comentat en alguna ocasió que treballo molt a prop del riu Besòs. Ahir, tornava d'una reunió, i els meus companys, l'A i en J, m'explicaven esverats que havien sentit com la megafonia del Parc Fluvial del Besòs repetia insistentment i amb un to dràstic que tothom desallotgés immediatament el parc. Vaig mirar per la finestra i vaig veure uns núvols amenaçadors i els vaig dir amb el meu millor to tranquil·litzador, que era pel risc de riuades, que el Besòs és un riu de torrentades ràpides i que sempre que hi ha tempestes abundants riu amunt desallotgen la llera. L'A, encara esverada, em va dir: - "que no, que no!, que el radar meteorològic diu que no ha plogut enlloc!"- Jo, encara la vaig rebatre, dient-li que no havia plogut, però hi havia risc que plogués i per això bla bla bla...
En J tampoc estava gens convençut i ni curt ni mandrós va trucar la Policia Local, on una veu d'allò més competent li va dir: -"En etto momentoh no le podemoh desí ná, pero el acsesso ar rio ettá prohibío hatta nueva ordeng".
Ep! Aquí jo també em vaig començar a preocupar. L'A va trucar el seu marit, en Q, que també treballa prop del riu però a una altra alçada. Al cap d'una estona vam rebre el seu informe. Havia baixat al riu, que estava ple d'agents rurals del Departament de Medi Ambient de la Generalitat i de la Diputació de Barcelona. Un d'aquests agents li va explicar a en Q què estava passant. Quan ens ho va explicar, el primer que vam pensar era que en Q estava fent broma o que l'agent rural li havia près el pèl, fins que aquest matí hem agafat el 20 minutos (el millor diari del món) i hem llegit això.
Fa uns anys vaig llegir el primer llibre de Sánchez Piñol, "La Pell Freda". Vaig quedar sorprès per la descripció d'un ambient agobiant, uns personatges foscos i una història fantàstica que amagava un relat sobre la naturalesa humana. Quan va sortir al mercat el segon llibre, "Pandora al Congo" vaig córrer a comprar-lo, però por hache o por bé, no me'l vaig llegir fins aquest estiu. Sánchez Piñol em va tornar a sorprendre.
La trama succeeix a principis del segle XX, i el narrador és un escriptoret de mig pèl, al qual, per casualitat, un advocat li encarrega que vagi a la presó a visitar el seu client, un home acusat de l'assassinat de dos nobles anglesos a la selva tropical del Congo Belga, i novel·li la versió dels fets de l'acusat. L'escriptoret ens va narrant alternativament, les seves peripècies i la història que li explica el reu. L'argument es capgira tres o quatre cops, i no és fins al final que es perceben les intencions reals de l'advocat, l'autèntica personalitat del pres i la candidesa del protagonista, que és l'autèntica víctima de la novel·la, de l'esperit d'aventura d'aquells anys, de la malícia dels humans i d'un amor irreal, però escrivint i reescrivint la història que li han encarregat acaba donant a la literatura anglesa una de les seves obres cabdals.
L'autor aconsegueix traslladar el lector de l'Anglaterra victoriana a l'agobiant jungla congolenya, passant pels camps de batalla de la primera guerra mundial, amanint la història amb humanoides sobrenaturals, que comencen a ser un ingredient marca de la casa en les seves novel·les. Aquest trànsit per indrets exòtics i ideals acaba amb la bufetada de la realitat més crua.
Permeteu-me que faci de Veí de Dalt per un dia i us recomani aquest llibre. Us farà rumiar, i molt.
Juan Carlos I el Campetxano va visitar la bonica ciutat de Girona, i uns entussiastes ciutadans van decidir donar-li la benvinguda fent una càlida foguera. De seguida, els seguidors incondicionals dels reportages setmanals que la revista Hola! dedica a la família Gorrón y Gorrón, es van posar les mans al cap indignats. Els demòcrates de pro es van exclamar tot dient que no es poden vilipendiar els símbols de la nostra societat, i un partit polític equits va aprofitar per acusar el President de Govern de propiciar els actes dels radicals separatistes.
Tot plegat debats estèrils. Al capdavall, una foto és un tros de paper, i ningú va mirar de fotre foc rotllo bonzo al Carlanga. Mentre els mitjans de comunicació s'entesten a debatre si és legítim o no cremar símbols, ningú es pregunta si és legítim o no que tinguem com a cap d'Estat un paio que ningú no escull, que va ser designat per un dictador genocida, que no fot ni xapa però en canvi ell i toooooota la seva família tenen una assignació econòmica desorbitada que paguem entre tots. Ningú parla de que mentre es feien fogueres de Sant Joan, dins el recinte de la UdG que s'inaugurava, els representants que sí que hem triat nosaltres, li rendien tribut al monarca, i només els faltava agenollar-se.
Tot el soroll que han provocat aquests fets i les reaccions desmesurades contra El Jueves o el diari Deia, només em deixen clara una cosa: que el Juanca, per primer cop des que és rei, nota com li balla la corona.
En definitiva, que la crema d'imatgeria ha creat una cortina de fum sobre el debat principal. Volem tenir un rei? Per aquestes reaccions, sembla que Espanya sí que vol. Fantàstic! Tenim un motiu més per alliberar-nos.
Agafes no sé quants avions, i després d'hores i hores arribes a l'altra punta del món. I t'hi estàs un mes. Un mes dedicat només a vacances de debó, veient coses noves, sentint coses noves, aprenent coses noves. Un mes en què no t'importa res del que has deixat enrera, en què no veus la televisió, no llegeixes cap diari, i no et passeges per la catosfera ni per la xarxa, de fet no toques un ordinador, i no ho trobes a faltar. Però has de tornar. Has d'agafar no sé quants avions, i després d'hores i hores tornes a ser a casa. I veus que en aquest mes la vida ha seguit, però en el fons res ha canviat. Els trens segueixen com el cul, i ara resulta que ens passaran els trens però no les vies, i l'onze de setembre fa deprimir, i s'han mort en Pavarotti i l'Umbral. I tot preocupat per saber qui ha estat fent servir el mall tots aquests dies, obres el bloglines, i somrius quan veus que hi ha 353 entrades sense llegir, i veus que en Zinc està en plena forma, i que la Txell ha tornat a l'activitat mentre els L.O. diuen que pleguen, i que t'han encolomat dos memes, i en Charlie segueix penjant parides dels diaris, i en DooM ha fet unes fotos espectaculars, i vaja! els senglars tenen titits.
Mmmmm, que bonic és veure món, que bonic és descansar, que bonic és tornar a casa.
