Em dic Puji i tinc un problema…

Ara fa uns mesos vaig tornar tot content (per primer cop) d’una reunió de la comunitat de veïns. Havia aconseguit, sense gaire esforç, convèncer-los d’instal·lar la Televisió Digital Terrestre per poder veure el mundial de futbol.

El que no sabia era el verí que portava amagat aquesta nova tecnologia. Resulta que un dels canals d’aquesta televisió és Tele 5 estrellas, que reposa grans hits de la cadena mare, com ara Al salir de clase o periodistas. I resulta que a les nou del vespre (l’hora de les notícies, que ja no miro perquè em tenen fart) emeten íntegra la mítica sèrie Médico de família. Els primers dies em va fer gràcia, perquè en el seu moment no la vaig veure, i l’única referència que en tenia era la conya que en feien a Malalts de tele, però ara s’ha convertit en un drama. Estic enganxat. Miro el rellotge constantment esperant que arribin les nou. Sí companys, a aquests extrems hem arribat.

I el cas és que és insuportable. No puc sofrir la moralina que traspuen el Milikito i la Lídia de can Bosch. Ni els decibels propis d’una bomba atòmica de la Juani. Ni el parlar a trompicons de Pedro Peña i el seu amic, encara més insofrible, Matías. Ni la repelència del niñato aquell que es diu Chechu, la seva germana Gigante Verde i l’altra germana que sembla la nena de l’exorcista. Ni aquella tia que fa de metge al centro de salud, que és el Milikito amb perruca. Ni la infermera catxonda que va tan curta que quan aixeca els braços se li veu el potorro, i per més inri es diu Gertru. Ni l’infame Poli i el seu col·lega Marcial, recepcionista del CAP. Ni la publicitat insubliminal (toma paraula inventada) que regna a totes les escenes. Ni....................................................................

Però mira noi, estic malalt, tinc un problema, i quan s’acosten les nou, la mà se me’n va cap al comandament de la TDT i poso el canal 27. Si us plau, ajudeu-me, porteu-me a una granja de desintoxicació, o directament al coro de la cárcel.