Asuntu sanjat

Com diria l’amic Joan, per deixar aquest asuntu sanjat, aquí va el meu massatge final:

M’agradaria vibrar en un Mundial amb la selecció espanyola, igual que ho faig amb el Barça, o igual que ho van fer els francesos, o igual que ho fa la torsida, però no puc, no em deixen. No puc vibrar amb una selecció que és animada a la Plaza Colón, a la Puerta del Sol o a l’estadi amb moltes (MOLTES!!) banderes rojigualdas tacades amb el pollastre, o encara pitjor, amb el yugo y las flechas. Ni amb un entrenador, que, tot i que m’ha agradat molt futbolísticament, va dient a la gent “negro de mierda” o “me vas a regalar flores a mi, que en el culo no me cabe ni el pelo de una gamba”.

La manera de fer que catalanets com jo, fem nostra la selecció espanyola és apropar-nos-la, fer-la més diversa, menys rància. I això es fa amb els mitjans de comunicació. Quan volen utilitzen els mitjans de comunicació per manipular-nos i per fer-nos sentir el que volen. Quan sento a la cadena SER “Siete negros en el equipo francés. Eso significa músculo y fuerza. El equipo tricolor, je, je ,je” o quan sento a la COPE la descripció del suport de l’afició a la selecció que transcriuré més avall, m’adono que no estan fent res per acostar-me la selecció espanyola, estan fent que me n’allunyi, que l’odiï i que em faci repelús. No dono suport a la selecció espanyola perquè no m’hi volen.

I ara la transcripció que us havia promès:

“La representación, como nunca, de la afición española, en una situación política como la actual, impresionante. Jamás los españoles, los seguidores, la afición, ha respondido como en el año 2006, cuando se disgrega y cuando se rompe un país.”

Sense paraules.