20 d’octubre de 2011

En Robert i les cabres


Als anys cinquanta, seixanta i fins i tot part dels setanta, és a dir, tot el que vindria a ser el període "Cuéntame", la immensa majoria de les famílies de Catalunya tenien entre tres i sis fills, i a la casa només entrava un sou, el del pare, o a vegades dos, però tots dos del pare, ja sabeu, eren altres temps. Malgrat que també eren moments difícils, aquelles famílies sortien endavant. Amb penes i treballs, però anaven tirant. Mentrestant, les esforçades mares, portaven la casa i educaven els fills.

Som als anys deu del segle següent. El temps ha passat ràpid, però en el fons, cinquanta anys no són res. I ens trobem que ara la mitjana de fills per família està entre un i dos, molt menys que abans, i en totes les cases entren els sous de dues persones, el pare i la mare (actualment un d'aquests sous o tots dos són el subsidi d'atur, però posem-nos optimistes i diguem que són dos sous reals fruit d'una activitat productiva).

Qualsevol que no conegui el desenllaç de la història, pensaria que si hi ha més sous, per tant més ingressos, i menys fills, per tant menys despeses (almenys en teoria), les famílies actuals haurien de nedar en l'abundància i viure desfogats econòmicament.

Però, ai l'as! Resulta que, igual que passava a l'època dels Alcàntara, les famílies, qui més qui menys, van tirant i surten endavant, igualment amb penes i treballs, i a sobre, no tenen temps per tenir la casa endreçada i pujar els fills com tocaria.

Així que la meva conclusió és que la classe treballadora, un cop més a la història, ha fet el negoci d'en Robert i les cabres, que mai havia sabut quin era, però el podeu consultar aquí.

4 comentaris:

El porquet ha dit...

Alguna cosa falla en el sistema, està clar.

Però també volia deixar constància d'alguna altra cosa que falla, i no és el sistema precisament.

Mons pares sempre m'han explicat que quan festejaven i quedaven els diumenges, passejaven amunt i avall i s'asseien a un banc a passar la tarda. No anaven a prendre cap cafè ni coca-cola, ni anaven al cinema, ni res que pogués comportar una despesa a les seves magres butxaques.

Ara no sortim de casa si no és per anar a prendre quelcom, sopar, cinema, braves o el que sigui, però sempre amb despeses pel mig. Sortir per a parar la fresca ja no ho fa ningú.

Els meus pares van anar de viatge de noces a Mallorca... ara anem a Mallorca a passar el cap de setmana i els viatges de noces, o els de vacances, com més lluny i més exòtics millor (que farda molt).

Clar, i a més, tots tenim ordinador, televisió plana, aparell de música, cotxe... etc etc etc.

El sistema falla, sí, però nosaltres ens hem pujat a un tren (de vida) que potser no ens pertoca. I seguim entestats a viatjar en classe de luxe i potser hauríem d'anar amb tren "borreguer".

stratosergio ha dit...

En porquet té tota la raó. A banda del #systemfail que pugui haver-hi, també hi fa que "qualsevol" de nosaltres té tele, cotxe nou i viatga amb certa assiduitat a l'estranger a una edat que els nostres pares/avis no haguessin ni somiat.

Puji ha dit...

Ben cert el que dieu tots dos. No sé si està inclòs en el mal negoci que hem fet. Potser sí. Ens han fet creure que tot això era al nostre abast quan potser no hi era.

En aquesta part del mal negoci, almenys ens emportem una externalitat al nostre favor (és a dir, que nos quiten lo bailao)

Alyebard ha dit...

Quan el sistema veu que comença a fallar, s'auto recicla. El problema són els que deixa pel camí.