"La fi d'ETA és a prop". Aquesta frase l'he sentida fins la sacietat des de la més tendra infància, en boca d'incomptables Ministres de l'Interior, Presidents del Govern i Directors Generals de la Policia i la Guàrdia Civil, segurament inclòs Luis Roldán.
La treva incondicional vigent, els rumors i les notícies dels últims temps i la Conferència de Pau d'ahir fan que aquestes paraules semblin certes per primer cop. I crec que ho són, de certes. Ara sí, la fi d'ETA és a la cantonada, i tinc una teoria de per què és així.
ETA va néixer en un moment complicat, on l'única manera de fer-se sentir era a base d'hòsties, matar gent era la via per projectar els seus greuges a Espanya i a tot el món. Durant molt temps, molt més temps del que puguem pensar, això va seguir sent així. Però de fa un parell de dècades, ETA havia perdut tot el seu sentit, si és que mai l'havia tingut, i s'havia convertit, exclusivament en una màfia que extorsionava tot i tothom al seu voltant. Tothom, els seus integrants inclosos, veien que allò no tenia futur, però hi havia una cosa que alimentava ETA. L'odi.
Hi havia un odi latent d'Espanya cap a Euskadi que mantenia viva la flama dels violents, i aquest odi no era fortuït. Els partits espanyolistes s'encarregaven de mantenir-lo viu amb discursos incendiaris, amb tòpics reaccionaris que feien inflar la jugular dels etarres i els empenyien a seguir endavant. I aquests partits espanyolistes no feien això perquè sí. Ho feien perquè aquest discurs, i en el fons, l'existència d'ETA, els donava vots.
Què ha canviat ara? Poca cosa. Tot segueix igual, però aquesta cantarella d'odi i de radicalisme ha arribat a un punt de manipulació, de propagandisme i d'evidència de falsedat, que ja no genera odi, sinó que fa riure. Només cal veure les portades dels diaris d'avui parlant de la conferència de pau (ABC, El Mundo, La Razón). Semblen acudits. I aquest riure fluix ha reemplaçat l'odi en el pit dels pocs etarres que quedaven convençuts.
I ves què poètic, el que haurà acabat amb ETA, haurà estat l'humor i el riure.
La treva incondicional vigent, els rumors i les notícies dels últims temps i la Conferència de Pau d'ahir fan que aquestes paraules semblin certes per primer cop. I crec que ho són, de certes. Ara sí, la fi d'ETA és a la cantonada, i tinc una teoria de per què és així.
ETA va néixer en un moment complicat, on l'única manera de fer-se sentir era a base d'hòsties, matar gent era la via per projectar els seus greuges a Espanya i a tot el món. Durant molt temps, molt més temps del que puguem pensar, això va seguir sent així. Però de fa un parell de dècades, ETA havia perdut tot el seu sentit, si és que mai l'havia tingut, i s'havia convertit, exclusivament en una màfia que extorsionava tot i tothom al seu voltant. Tothom, els seus integrants inclosos, veien que allò no tenia futur, però hi havia una cosa que alimentava ETA. L'odi.
Hi havia un odi latent d'Espanya cap a Euskadi que mantenia viva la flama dels violents, i aquest odi no era fortuït. Els partits espanyolistes s'encarregaven de mantenir-lo viu amb discursos incendiaris, amb tòpics reaccionaris que feien inflar la jugular dels etarres i els empenyien a seguir endavant. I aquests partits espanyolistes no feien això perquè sí. Ho feien perquè aquest discurs, i en el fons, l'existència d'ETA, els donava vots.
Què ha canviat ara? Poca cosa. Tot segueix igual, però aquesta cantarella d'odi i de radicalisme ha arribat a un punt de manipulació, de propagandisme i d'evidència de falsedat, que ja no genera odi, sinó que fa riure. Només cal veure les portades dels diaris d'avui parlant de la conferència de pau (ABC, El Mundo, La Razón). Semblen acudits. I aquest riure fluix ha reemplaçat l'odi en el pit dels pocs etarres que quedaven convençuts.
I ves què poètic, el que haurà acabat amb ETA, haurà estat l'humor i el riure.
4 comentaris:
Je, tan de bo sigui tal com dius. (Tant la fi d'ETA com la causa).
Estic força d'acord amb el que dius, ETA va tenir la seva funció en el passat, i després es va convertir en una arma política utilitzada pels partits majoritaris de la manera que més els convé. Mencionar la banda terrorista ha arribat a decantar eleccions, aquell atemptat a temps, aquelles detencions ben portades... tot pantomima, tot campanya electoral. Si ara es signa la desaparició de la banda, en funció de qui es pengi la medalla tindràs el nou partit governant a Espanya a partir del 20 de novembre. Tot i que la cosa sembla força decidida... no subestimem aquesta carta a la màniga.
Veig les tres portades i penso que com pot sorprendre's ningú que cada dia més catalans siguin independentistes. Puta vergonya que fan aquests mitjans, puta vergonya.
Tant de bo aquesta vegada sigui la bona.
Publica un comentari a l'entrada