Treient la llengua

Avui tocaria un post de reflexió post-vaga i de conclusions. I creieu-me que el cap em bull amb idees i sensacions de tot el que va passar ahir. Però posar tot aquest batibull en ordre vol temps, i vol el cap fred i clar. I avui no tinc temps. Serà un dia llarg, amunt i avall. Tampoc tinc el cap clar. Hi ha moltes coses que me'l tenen a can seixanta. I si hi ha una cosa avui em manca, és fredor. M'espera un dia emboirat, escalfat i treient la llengua.

Les anàlisis político-socials hauran d'esperar a la setmana que ve, que avui toca córrer.

No en el seu nom

Hi ha motius de sobra per fer vaga. El Govern de Zapatero ens n'ha fotut una darrera una altra, per mi, la més gruixuda, l'abaratiment de l'acomiadament, i espereu que això encara no s'ha acabat. N'hi ha per parar el país i per molt més. Però jo, avui, passo de fer vaga. I passo de fer vaga per un únic motiu: els sindicats.

Tenim uns sindicats de merda. Estan tan polititzats que han oblidat la seva missió. Quan els veig juntets fent propaganda barata per la vaga m'entren tots els mals, perquè fa just uns mesos, li reien totes les gràcies a Zapatero. Van xapar la boca quan les infrastructures del país s'enfonsaven. Van desaparèixer del mapa quan el Govern va regalar per la patilla milers de milions als bancs. I demà, quan s'acabi la vaga, tornaran a les seves baralletes internes, passant del treballador, negociant amb la patronal el futur de molts, per benefici del d'uns quants. Seguiran ignorant el seu objectiu, i pensaran només en mantenir la quota de poder que els permeti blindar el seu lloc de treball i les seves hores de crèdit sindical.

I jo faria vaga, o i tant que en faria, però no em dóna la gana de cedir el meu temps, els meus diners i les meves cotitzacions per a que aquests galtes es pengin la medalla d'haver aturat el país. Em sembla que faré vaga un altre dia, la faré contra el sistema sindical llardós que tenim, però clar, tindré poc seguiment, perquè qui té el dret de convocar una vaga? Doncs això.

Tot s'acaba

Un bon dia, gairebé sense voler, vaig descobrir el món dels blogs. Vaig començar a passejar-m'hi i em va encantar. Vaig decidir que allò estava fet per mi i vaig obrir el meu. I la curiositat fa que busquis i remenis entre aquells que fan el mateix que tu, i amb alguns, per afinitat, perquè et fa gràcia, o per pura casualitat, comença a créixer una certa química, i amb el pas del temps s'han convertit en companys, i fins i tot en amics.

D'aquell bon dia ja en fa més de quatre anys, i els companys de viatge van i vénen. Alguns desapareixen una temporada i tornen un temps després, d'altres es perden de vista sense dir ni ase ni bèstia, d'altres segueixen fidels al peu del canó, molts cops a costa de posts de mala qualitat, i d'altres, un bon dia, s'adonen que ja en tenen prou i s'acomiaden. Cada cop que un d'aquests diu adéu, una part d'aquell esperit que ens alimentava mor una miqueta, i et fa adonar que, tard o d'hora arribaràs a la mateixa conclusió.

Avui plega en Charlie. Just el dia que fa quatre anys que va obrir. S'han acabat les notícies folles. I m'he adonat que el mànec de la cullera té una picada d'òxid nova. Una més. I ja sé que ens seguirem trobant d'una manera o d'una altra, i que el final era inevitable i ho comprenc perfectament, però hi ha coses que deixen tanta petjada que quan desapareixen sap greu.

En fi, Carles, que moltíssimes gràcies per aquest quatre anys. Et trobarem molt a faltar, i si engegues qualsevol altra animalada folla, fes-nos-ho saber, que vindrem de seguida, àvids de comentaris àcids.

Cridar

Hi ha dies que em ve de gust cridar. Inflar els pulmons i buidar-los acompanyats d'un fort crit, treure l'aire i les tensions, notar la cara congestionada i els ulls plorosos. Sentir com la vibració de les meves cordes vocals entra en harmonia amb les pulsacions del món. I un cop acabat el crit, seure, reposar i comprovar com els pensaments tornen a fluir al cervell amb una nova perspectiva.

Ara mateix tinc moltes ganes de fotre un bon crit, i casualment, avui sóc prop de la muntanya, un dels millors llocs per cridar. Ves que no m'escapi un moment per esgargamellar-me, poder tornar al món real una mica més relaxat i veure-ho tot plegat d'una altra manera.

I a vosaltres, us agrada cridar?

Felicitats

Com cada matí m'he llevat i m'he acabat de despertar amb les notícies del 3/24. Normalment, la coherència no sol ser una cosa habitual en les notícies del dia, però avui hi ha dos casos en que fotria de bon grat un parell d'hòsties als protagonistes:

El Parlament prohibeix les corrides de toros perquè es maltracta un animal en públic i la seva tortura no pot ser un espectacle. Dos mesos després, el mateix Parlament s'assegura que no es prohibeixin els correbous, on evidentment, no es maltracta cap animal en públic i la seva tortura no és cap espectacle (o ves que no sigui que s'apropen les eleccions i els vots de les Terres de l'Ebre puguin fer decantar balances). En qualsevol cas, us felicito, fills.

L'Eurodipuitada italiana Licia Ronzulli acaba de donar a llum un formós bebè, i com que havia d'anar a votar a la sessió del Parlament Europeu, ho ha fet amb la seva filla Victòria en braços. Aquesta senyora diu que ho ha fet per denunciar les dificultats de les dones per continuar la seva feina amb normalitat un cop han estat mares. Fantàstic. Per fi algú fa el que s'ha de fer. Llàstima però, que la senyora Ronzulli militi, representi i inverteixi tots els seues esforços polítics i personals al partit "Poble de la Llibertat". Un partit clarament de dretes, que sempre donarà suport als empresaris en la lluita per la conciliació de la vida familiar amb la laboral, sense deixar de banda, és clar, el líder del Partit, un senyor que a part dels negocis truculents i les pistoles sobre la taula, no deixa passar cap oportunitat de vexar el gènere femení, bé en subjectes concretes o bé així en general. Així que si l'amiga Licia vol reivindicar els drets de les dones treballadores, potser primer hauria de canviar de partit, i com que està clar que no ho farà, només em queda dir et felicito, filla.

Et faré una oferta que no podràs refusar

Més info aquí.

I ja van dos dies seguits parlant de padrins i negocis sospitosos. M'estic començant a preocupar...

Tapadora

De fa ja força temps, prop de casa hi ha una d'aquelles botigues que fan retocs en peces de vestir. Ja sabeu, fer la vora dels pantalons, deixar anar cintura, pujar el tiro, i coses d'aquestes. A la botiga sempre hi ha hagut una senyora sud-americana, que no sembla ser la propietària, però treballa allà des de que van obrir.

Però recentment hi ha hagut canvis. Abans de l'estiu van pintar la façana, van fer reformes a l'interior i van posar un cartell gran i vistós que diu "Els retocs de la iaia" o alguna cosa semblant. Des de llavors, s'ha afegit un nou personatge a l'auca. Passi a l'hora que passi, davant o pels voltants de la botiga sempre hi ha un home. Pels trets facials diria que és libanès, siri o d'algun país del pròxim orient. Sempre està parlant, o bé per telèfon o bé amb gent. Els que parlen amb ell, generalment immigrants, el tracten com si fos "El Padrino", i ell fa els típics gestos de "no t'amoïnis que jo m'ocupo de tot".

A més de tot això, el local és en un edifici igual que el de casa meva. He estat als baixos, i tenen les mateixes dimensions que els pisos, és a dir, uns 70m2, i a més un altell d'uns 20m2. No obstant, la botiga està aïllada de la resta del local per una paret, i la senyora sudamericana només disposa dels 8m2 que hi ha a la vista, on hi ha dues màquines de cosir i on fa la seva feina i atén els clients en un petit taulell. I els altres 82m2? Per a què són?

Tot és una mica sospitós, no trobeu? No sé si és tràfic d'immigrants, de drogues o de documents falsos, però "Els retocs de la iaia" és una tapadora fijo.

El porquet de Sant Antoni

Que la catosfera és una font inesgotable de talent no és cap secret. Cada cop hi ha més blocs sorprenents, amb històries que enganxen i amb una escriptura de molta qualitat. I aquesta blogosfera catalana no para de créixer. Sense anar més lluny, fa uns dies, va començar la singladura blogosfèrica El porquet de Sant Antoni.

El seu autor, sota el pseudònim de Missis ens explica que:

A moltes contrades havia estat tradició de donar un porquet a Sant Antoni per els favors rebuts. El garrinet era deixat de la mà de Déu per entre els carrers dels pobles amb un distintiu que l'identifiqués i la gent li donava menjar. Per la diada del sant patró el porcellet era rifat a benefici de la confraria de Sant Antoni o per a les despeses de l'organització de la festa.

D'aquesta antiga tradició ha quedat la dita de "voltar més que el porquet de Sant Antoni" per a les persones que sempre van donant voltes amunt i avall.

Des d'aquest bloc, doncs, exercirem de porquet de Sant Antoni contemporani i anirem voltant, ara ací, ara allà, furgant amb el nostre morret porcí en tot allò que ens sembli digne de ser mencionat i teoritzat.

Així que, volta que voltaràs porquet de Sant Antoni!!!!!!

El porquet acaba de començar a voltar, però de moment, les seves històries són molt prometedores, i crec que valdrà la pena fer-li un bon seguiment. Jo, almenys, ho faré. Benvingut porquet de Sant Antoni!!!

A punt per la patxanga?

Els DJ's del món semblen no haver descobert el que és evident i no la posen mai, però aquesta cançó de Mano Negra és un autèntic crit de guerra per començar una nit desenfrenada. És un tema molt curt, de menys d'un minut, amb un ritme vertiginós, i en la lletra una pregunta que incita a engegar-ho tot a la merda i lliurar-se a una farra de proporcions èpiques. A punt per la patxanga?

El pepinacu

Començava a estar una mica fart d'haver de fer feina, fer posts i mariconejar per internet en general, ancorat al meu estudi sense aire condicionat i passant calor. A més el meu PC de sobretaula havia començat a quedar justet per segons què. Havia arribat l'hora d'agenciar-me un portàtil.

Vaig mirar-me una mica el que hi havia al mercat, tampoc no massa, no us penseu, vaig rebre alguns consells gratuïts d'amics entesos, i finalment, el senyor DELL em va fer la millor oferta. Em van dir que trigaria tres setmanes, però cinc dies després el senyor UPS passava per casa meva a deixar-me el pepinacu des del que, ara mateix, escric aquest post.

Sí, és de color verd. I doncs? De quin color són, si no, els pepinacus?

S'ha de ser gilipolles

Ahir vaig fer una mica de ruta a la feina, i vaig esmorzar en un bar que no és el meu habitual. Vaig entrar i em vaig asseure a una taula. El cambrer es va acostar prest i li vaig demanar un entrepà i un refresc. Com que estava sol vaig buscar un diari d'aquests de bar, que espolsen engrunes de pa i supuren oli amb olor de tonyina. Els vaig localitzar sobre la màquina de tabac. Em vaig aixecar i em vaig dirigir a triar la premsa que acompanyaria el meu entrepà. Només hi havia disponible un tebeo, però el vaig agafar. Va ser llavors quan el vaig veure. Sota el diari hi havia un bitllet de cinc eurus, d'aquells nous, encara llustrós i ben llis.

El vaig agafar entre els dits, estranyat, i vaig mirar a banda i banda per si algú el reclamava, però ningú semblava buscar res perdut. Tot i això, la meva ditxosa moral, infringida a cops de xasca pels maristes, em va fer dir-me a mi mateix que aquell bitllet no era meu, que segur que algú l'havia arrossegat amb el diari i que, en breu, el seu legítim propietari l'aniria a buscar. Així que el vaig deixar on l'havia trobat i vaig tornar a la taula.

Mentre llegia el diari, anava mirant de reüll la màquina de tabac. Ningú s'hi acostava ni hi prestava cap atenció especial. Finalment, vaig reaccionar, i vaig dir-me a mi mateix: "s'ha de ser gilipolles". Però clar, ara no tenia cap pretext per acostar-me a la màquina, i vaig arribar a una conclusió molt lògica. Si aquest bitllet ha de ser per a mi encara hi serà quan marxi.

Em vaig menjar el meu entrepà, em vaig beure el refresc i vaig prendre un tallat amb llet natural i dos de sucre acompanyat d'un lucky. De tant en tant llançava alguna llambregada a la màquina, però sense massa preocupació. En acabat, em vaig aixecar, vaig recollir les meves coses i vaig plegar el diari. El vaig tornar damunt la màquina, on, sí senyors, efectivament, encara hi havia el bitllet. El vaig agafar, ara amb la consciència tranquil·la, perquè ara sí que em pertanyia, i ni curt ni mandrós, el vaig utilitzar per pagar les meves consumicions.

Vinga, va, tots a l'hora: "Gilipolles!"

La ciutat als meus peus

Dissabte al matí ens vam llevar d'hora i ens vam dirigir al barri barceloní de La Verneda. Des d'allà, vam entrar al parc fluvial de la llera del riu Besòs i vam enfilar amunt fins Santa Coloma. Tot creuant la ciutat, ens vam endinsar en el bosc i vam començar a remuntar la carena.

El punt final va ser el Puig Castellar. És el punt més alt de Santa Coloma, amb 302 metres d'alçada. Al seu cim hi ha les ruïnes d'un poblat ibèric que data dels segles V a IV a.C. El millor del cim són, però, les vistes que proporciona. En un dia clar, com el que vam tenir la sort d'encertar es pot veure Barcelona, fins a Montjuïc i el port, Santa Coloma i Badalona, i per l'altra banda la plana del Vallès, amb el malaguanyat turó de Montcada en primer terme i Sant Llorenç del Munt i Montserrat al fons.

És un recorregut de gairebé vint quilòmetres anada i tornada, que tot i el desnivell no es fa feixuc, perque alterna riu, paisatge urbà, visita cultural i bosc de muntanya mediterrània. Si us agrada caminar és una bona excursió per fer sense necessitat de desplaçar-se de la ciutat. Us la recomano.

Des del riu no semblava que fos tan lluny!

Blocaire 24/7

La culpa és del Xexu... i de la Tarambana. Som blocaires 24 hores al dia, set dies a la setmana, i en els moments més insospitats, un post creix al cervell, tot i que sovint mai acabi veient la llum.

És un dels moments més íntims del dia. Estic relaxat. Assegut a la tassa, al lavabo de casa. Per la finestra, la filla dels veïns de dalt, que volta els cinc anys, atrona el celobert amb la seva veu de pito, aproximadament a 120dB:

- MAAAAAAAAAMAAAAAAAAAAAAAAA, TRAEME LAS TOALLITAAAAAAAAAAS, QUE ESTOY CAGANDOOOOOOOOOOOOOOOO!!!!!

Sembla que la mare no la sent, i repeteix la frase com quatre o cinc cops, cada vegada amb la veu més esgargamellada, però sense abaixar el volum.

Finalment la mare la sent, i amb el carinyo, la paciència i la bondat que caracteritza les mares, li contesta, a un nivell decibèl·lic similar:

- QUIERES CALLARTE DE UNA PUTA VEZ, QUE PARECES GILIPOLLAS CON ESOS GRITOS!?

El pitjor del cas és que aquestes "toallitas" deuen ser aquelles que, després de patir una inundació als baixos de la finca, es va demanar als veïns que no s'utilitzessin perquè embussen els baixants. Collonut.

Com si fos verge

Com si fos verge... tocada per primer cop.

Aquest divendres un clàssic del pop dels vuitanta. Sí, ja ho sé. No acostumo a recomanar aquestes merdes, però que aixequi la mà qui no se sàpiga la lletra. Vinga, canteu, verges!

I perdoneu, però jo, quan sento aquesta cançó, penso ineludiblement en això:

Un gran dia

A les 6 del matí vam emprendre el camí cap al Ripollès, i vam entrar a un bosc molt escarpat. Molta humitat, molts bolets, però pocs bons. De comestibles només vam trobar els rovellons que veieu a la foto. Poquets. Molt poquets. En vam haver de deixar molts al bosc perquè estaven molt corcats, i de fet, dels que vam baixar, molts es van llençar perquè també caminaven sols.

Aquí em teniu, despentinat i esgarrinxat després de la dura batalla, mostrant la minsa collita.


Almenys no es pot dir que no féssim nous amics!

Tot i el resultat pobre en fruits, la recompensa va ser gran. Un dia a l'aire lliure, fent el cabra per la muntanya, en bona companyia, gaudint de la natura, fent una mica d'exercici i respirant aire fresc. Un gran dia, sí senyor. Eh! I el proper cop omplim el cistell. Oi Oriol?

No hi sóc

Avui és festa major a la bonica població del Barcelonès on presto els meus serveis laborals. L'alcalde ha tingut a bé declarar el dia d'avui festa local, i com que l'agost ha estat plujós, m'he posat en contacte amb els meus companys d'aventures boletaires, i un d'ells ha respost. Així que mentre llegiu aquestes línies, jo sóc a la muntanya, segurament mullant-me, però amb el cistella a la mà i la navalla a la butxaca, preparat per una bon collita. Demà ja us diré els resultats.

Vinga! A currar, cabrons!!!

Worst day hunting mushrooms is better than the best day working.

Espectacles

-Joder, Patxi, no damos un poco de pena?
-Tranqui, Iratxe, que los que saldran después son más penosos.

La imatge, ja habitual, dels tres etarres encaputxats i amb les txapel·les és lamentable. En realitat és un espectacle dantesc. Si la caputxa de per sí ja és patètica, amb els dos forats tallats a tisora d'aquelles que fèiem servir al col·le, només hi falta la txapel·la. Si fossin un grup de música es podrien dir "Los Patxis penitentes". Per què en surten tres, si només en parla un? Bé, darrerament una. Si no fos perquè a sota hi ha uns fills de puta que buiden carregadors al cap de la penya, hasta faria riure.

Però tot i l'esperpèntic de l'escena, l'espectacle de què volia parlar no és aquest. L'espectacle indignant i vergonyós és el de després. El de les reaccions polítiques. Aquests cabrons anuncien que, de moment, deixen de matar, i ningú se n'alegra. Tothom surt amb evasives. Tots pensen que no n'hi ha prou. No m'estranya que no estiguin contents. Si els assassins deixen de pelar gent, els aprofitats perden una mina inesgotable d'arguments electoralistes fàcils. Si ETA plega, els partits hauran de començar a pensar arguments polítics de debó, i això, quan has viscut tants anys treient suc de les víctimes, és una autèntica putada.

Muntanyes del Canigó

Muntanyes del Canigó

fresques són i regalades,

més que més ara a l'estiu

que les aigües són gelades.

Ja ho deia Mossèn Cinto, que en aquella banda del nostre país, les muntanyes s'alcen imponents. I quanta raó tenia! El Conflent és una comarca muntanyosa molt bonica. No només el simbòlic Massís del Canigó, sinó totes les serres escarpades, els poblets amagats, els monestirs romànics dalt de cingles impossibles. Un lloc singular que us recomano.

Pel que fa a l'ascensió va ser senzilleta, però quan ja estava esgotat, vaig veure que encara faltava per pujar tot això.

Al final, però, l'esforç va tenir el seu premi.



A dalt vaig haver de fer cua per fer-me la foto, que allò semblava la Rambla, però no la de Barcelona, sinó la de Mataró. Al cim, vam coincidir quatre grups mataronins diferents que no ens coneixiem de res. Som una puta plaga.

I ara... tornada a la rutina. No em podria dedicar a pujar muntanyes, jo?

M'he de quedar o he de marxar?

Barcelona, 1981.

El món és gris. Barcelona és una ciutat bruta, reprimida i encara repressora, deprimida i depriment. Necessito fugir d'aquesta foscor. M'han parlat de Londres. Sembla qua allà bufen altres aires, que la llibertat és tal que els punks caminen pel centre de la ciutat amb el cap rapat excepte per una cresta de colors, van vestits amb cuir, porten collars de gos i les ungles pintades de negre, tot plegat sense que ningú els miri de manera estranya. No em vull ni imaginar com seria fer això aquí. Vull anar-hi, però també hi ha coses que em lliguen aquí i que em costa de deixar anar.

És diumenge a la tarda i tota la família està reunida a casa els tiets, veient la tele en blanc i negre. Fa temps que n'hi ha de colors, però són massa cares. A la pantalla, un presentador que engriseix encara més la imatge presenta el nou grup de música que ha causat sensació a Londres, i els ulls se m'obren. Escolto i observo atentament. Són una colla de nois que deuen tenir la meva edat, vestits de forma estrafalaria. Un rasca una guitarra distorsionada. El segueix un altre amb un baix estripat, i tot seguit una bateria contundent. Després entra el cantant. En anglès. No entenc res. Aquest és un altre dels motius que em frena, però els nois són molt gentils i quan fan la tornada tenen l'amabilitat de traduir-me la lletra. Si la gent de Londres és tan servicial, segur que no hi tinc problemes, però... no sé pas què fer. Si me'n vaig segur que em fotré en merders, però no més que els que tindré si em quedo aquí aixafat pel pes de les meves circumstàncies. Si us plau, que algú em digui què he de fer! M'he de quedar o he de marxar?

El jardí

Té una caseta de dos pisos al bell mig de Barcelona que va construir amb les seves pròpies mans fa qui-sap-lo. Amb les mans arrugades i tremoloses, rega les plantes del seu terrat exuberant. N'està orgullós. Els veïns anònims dels blocs de pisos que s'alcen com ruscos gegants al seu voltant tenen en el seu jardinet l'unica taca verda que acoloreix un mar monòton de teulades atrotinades. Mentre atansa la manguera a totes i cada una de les jardineres, tot comprovant que a les ponzelles no se'ls hagi posat pugó, repassa la seva llarga vida. Està plàcid, satisfet, content, còmode amb la seva caseta de dos pisos, amb la seva terrassa frondosa i amb les decisions que ha pres. Però a la seva mirada s'entrelluca un bri de recança. I si hagués viscut més intensament? I si hagués estat prou valent per llençar-se? I si hagués fet el que volia enlloc del que calia? Potser ara no tindria la caseta de dos pisos, ni el jardí. Potser fins i tot ja seria mort. Però tampoc tindria al fons del pit la sensació d'haver perdut pel camí vivències ara ja irrecuperables.

Inicis

L'any comença al setembre. Menjar raïms, mamar com desesperats i posar-se els articles de cotilló que piquen al gener és molt entranyable, però no ens enganyem, al setembre és quan comença tot. Des del cole fins el futbol, passant pels col·leccionables tipus Camiones de antaño. Aquest cop se'm fa difícil començar l'any sense haver acabat l'anterior amb unes vacances, però no patiu, que aviat em prendré la revenja.

I any nou vida nova, o més aviat plantilla nova. Des de que vaig encetar La cullerada, fa més de quatre anys, que gairebé no havia tocat la plantilla. I hi havia un motiu: la que tenia m'agradava molt. He estat molts cops temptat de canviar-la, però cap em convencia tant com l'anterior. Calia, però, una canvi d'aires. Així que aquí la teniu. Una plantilla nova, però que no suposa cap canvi dràstic respecte la clàssica.

També han tornat a treballar els empanats que tornen a col·lapsar carrers i vies interurbanes, però els que sembla que no tinguin ganes de començar l'any són les ràdios i les televisions. Si us plau, que tornin ja els titulars als estudis de ràdio i que comencin les noves temporades de les sèries dels USA, que això no hi ha qui ho aguanti.