Tot s'acaba

Un bon dia, gairebé sense voler, vaig descobrir el món dels blogs. Vaig començar a passejar-m'hi i em va encantar. Vaig decidir que allò estava fet per mi i vaig obrir el meu. I la curiositat fa que busquis i remenis entre aquells que fan el mateix que tu, i amb alguns, per afinitat, perquè et fa gràcia, o per pura casualitat, comença a créixer una certa química, i amb el pas del temps s'han convertit en companys, i fins i tot en amics.

D'aquell bon dia ja en fa més de quatre anys, i els companys de viatge van i vénen. Alguns desapareixen una temporada i tornen un temps després, d'altres es perden de vista sense dir ni ase ni bèstia, d'altres segueixen fidels al peu del canó, molts cops a costa de posts de mala qualitat, i d'altres, un bon dia, s'adonen que ja en tenen prou i s'acomiaden. Cada cop que un d'aquests diu adéu, una part d'aquell esperit que ens alimentava mor una miqueta, i et fa adonar que, tard o d'hora arribaràs a la mateixa conclusió.

Avui plega en Charlie. Just el dia que fa quatre anys que va obrir. S'han acabat les notícies folles. I m'he adonat que el mànec de la cullera té una picada d'òxid nova. Una més. I ja sé que ens seguirem trobant d'una manera o d'una altra, i que el final era inevitable i ho comprenc perfectament, però hi ha coses que deixen tanta petjada que quan desapareixen sap greu.

En fi, Carles, que moltíssimes gràcies per aquest quatre anys. Et trobarem molt a faltar, i si engegues qualsevol altra animalada folla, fes-nos-ho saber, que vindrem de seguida, àvids de comentaris àcids.