Serendípia

Ahir a la tarda tornava de la meva visita a terres tarragonines quan em va passar una cosa d'allò més estranya. Vaig veure dos personatges d' El cor de la ciutat, la Sandra i el Nico, és a dir la Nausicaa Bonnin i en Raül Tortosa. En la sèrie, aquests dos personatges són parella i sovint apareixen junts. Fins aquí res especial, em direu. No és estrany veure actors passejant-se per Barcelona, i si són companys de repartiment a una sèrie, encara més. Però el cas és que els vaig veure per separat amb molt poca estona de diferència. Mentre feia cua a la Ronda del Mig, al cotxe del costat hi havia un noi parlant sol mentre mirava de reüll uns papers. De seguida vaig reconèixer en Raül Tortosa, i vaig pensar que estava repassant guions. Cosa de 15 minuts més tard, baixant pel carrer Bailén, se'm va parar al costat una noia en bici, i vaig comprovar astorat que era la Nausicaa Bonnin.

M'agrada veure personatges televisius pel carrer, perquè després et queda una certa sensació d'irrealitat, però el que em va passar ahir em va portar a un estat de serendípia que encara em dura.

Salou mon amour

D'aquí una estona marxo de viatge de feina. Seguint l'habitual glamour que caracteritza els meus viatges de feina, el d'avui em porta a la bonica població de Salou, al Tarragonés. Sembla que avui farà sol, així que espero veure guiris en topless banyant-se a la platja. A veure si el meu amfitrió em porta a fer un arrosset a loschiringuitospuntocom.

La setmana que ve Toledo, una nova entrega dels meus viatges de feina amb glamour.

Quina pena... i quin riure!

És molt, però que molt trist, que persones humanes adultes arrisquin la seva salut de manera idiota posant-se a les mans d'una persona sense cap coneixement de medicina per fer-se arranjaments estètics al cos per millorar la seva imatge, i encara és més trist que quedin fets un cromo, i a sobre, se'n enorgulleixin. Val, és molt trist. Però els nivells d'ignorància exposats són tals que és inevitable riure.

El que sentireu si cliqueu, és un fragment del programa de ràdio Versió RAC1 d'ahir a la tarda, on van reproduir i comentar tals del programa "Dónde estás corazón" de dissabte passat, en el que el "cirurgià", que es deia Pedro, i ara es diu Marisol, explica les seves tècniques, recolzada per la Mairena i criticada per la Veneno, ambdues clientes seves.

En un moment del programa, el periodista Marc Serra avisa els oients que si van conduïnt parin el cotxe perquè podrien tenir un accident. Jo anava en cotxe i m'ho vaig prendre a broma, però al sentir el tall, se'm saltaven les llàgrimes i quasi m'espinyo contra el peatge del Maresme. Feia temps que no reia tant. Són gairebé 15 minuts, però si teniu una estona, si us plau, escolteu-ho. Això és risoteràpia i el demés són tonteries.

Ja són aquí-ííííííííííííííí...

Una epidèmia, que amenaça amb convertir-se en pandèmia, s'està escampant pel món sense aturador. A Mèxic, on ha tingut l'origen, ja ha matat 80 persones i a molts països del món ja se n'han detectat casos. A Catalunya ja n'hi ha cinc.

Es tracta d'un cas de zoonosi múltiple. La zoonosi és una malaltia animal, que, per una mutació, aconsegueix afectar els humans. Els casos més sonats de zoonosi són l'ébola, que, en origen, és una malaltia dels rats penats, i la SIDA, que abans només afectava els simis. En aquest cas, però, és una zoonosi múltiple, ja que és una combinació genètica d'un virus que afecta els porcs, un que afecta les aus i un altre que afecta els humans. Que ja tingui als gens una component d'afectació humana és el que el fa realment perillós.

De moment, sembla que la crisi està controlada, i que la malaltia, agafada a temps, ja no és mortal, però tantes tardes de cap de setmana fent la migdiada amb pel·liculons sobre virus que assoten el planeta ens han servit per estar atemorits, ara que l'amenaça és real, i per saber que quan tot sembla sota control, el virus ha de mutar cap a una soca molt més virulenta. Que Déu ens agafi confessats.

Un clàssic

Els seus grans èxits van ser als 70 i als 80, i ja fa vuit anys que va morir. Però el pas del temps no l'ha castigat i continua sent un clàssic i un referent. L'han imitat mil vegades, però ningú l'ha igualat, i el podeu sentir encara a ràdios i televisions. Diuen que el món digital està acabant amb l'acudit, però aquests acudits no moriran mai. Us deixo amb, per mi, un dels seus millors xistes. Muchos rusos en Rusia.

Torna a ser Sant Jordi

Torna a ser Sant Jordi, i, un any més, els carrers s'ompliran de gent passejant, carretejant roses, fullejant llibres, escaquejant-se de la feina i inaugurant la primavera. És una festa preciosa, participativa i entranyable. Que els llibrers i els floristes aprofiten per fer l'agost? Que intenten convertir-ho en una farsa comercial? I què? Almenys és millor aquesta que les que munta el Corte Inglés amb els dies del pare i la mare o el dia dels enamorats. Almenys en aquesta es regala una cosa bonica com és una rosa i una cosa necessària com són els llibres. Avui es vendrà una quantitat de llibres inimaginable. Si algun d'aquests es llegeix, ja n'hi haurà hagut prou. No permeteu que els que es queixen per tot us fotin la festa enlaire i gaudiu d'aquesta diada.

Feliç Sant Jordi!

Testimoni visual

Ahir a les vuit del matí vaig recollir una companya a la boca de metro de Poblenou. Va arribar uns minuts tard, però li agraeixo, perquè això em va permetre gaudir d'unes imatges pròpies d'una peli americana.

Una furgoneta blanca amb un rètol d'una empresa es va aturar davant del bar de moteros que veieu a la foto i en van sortir ben bé vint guardies civils amb uniforme de combat i amb passamuntanyes. Un d'ells portava un mall enorme, i mentre els altes controlaven el perímetre, li va fotre cops de mall al candau de la persiana fins que el va rebentar. Mentre durava aquesta operació, va arribar una parella de mossos d'esquadra que vigilaven el segon perímetre i feien circular els curiosos. Llavors un altre guàrdia civil va treure un gat hidraulic que va utilitzar per aixecar la persiana. Un cop oberta, tots van entrar en tromba dins el local, excepte dos, que seguien de vigies a l'exterior. Després tot van ser anades i vingudes de guardies civils del local a la furgoneta.

Quan va arribar la meva companya vam mirar una estona més i vam marxar, tot comentant que, quan veus coses d'aquest tipus, després, a les notícies no en diuen ni mu, i et quedes amb les ganes de saber què ha passat. Però al TN del migdia, ja va sortir la notícia de la batuda contra els Hell's Angels, que tenen seu social al meu barri i diversos bars, un d'ells aquest, a dues cantonades de casa meva. El que em va esgarrifar van ser els càrrecs, entre els quals figura tràfic d'armes. Això vol dir que potser algun cop m'he creuat amb un motero amb una pipa sota l'armilla texana, i això, fa molt iuiu.

Mamelles de dimarts

Els anys vuitanta estan farcits d'èxits musicals fastigosos perpetrats per dones mamelludes. Després d'aquesta breu introducció a tots els masclots us ha vingut al cap aquella imatge de les sines superlatives de la Sabrina maldant per sortir del seu captiveri, que va marcar les nostres infàncies. Però avui us deixo un vídeo musical d'una altra mamelluda que va omplir de motivació la nostra frenètica activitat onanística adolescent, per a que arrojeu, o us agafi un atac de nostàlgia, o totes dues coses a l'hora.

Sí, nenes, aquest és un post masculí. M'he plantejat compensar-ho amb algun altre vídeo semblant, amb protagonista mascle, però la meva consciència m'ha impedit posar un vídeo de Jason Donovan, Glenn Medeiros, Rick Astley o algun altre xicot de sexualitat ambigua. Així que ho sento. Avui només mamelles!

Operació bikini

Si una paraula defineix el meu físic, aquesta és "gran". Sóc molt gran. Quan en Pumares va dir allò de Este tio es muy grande, parlava de mi. Estic fet de tal manera que el meu índex de massa corporal, rarament baixa de trenta, però com que sóc molt gran, això no m'havia preocupat mai.

Darrerament, però, el meu volum havia superat tots els límits, i molt al meu pesar, havia de prendre decisions dràstiques. Aprofitant que la tele no para de donar la pallissa amb la maleïda operació bikini, he iniciat una mena de vaga de fam orquestrada per la meva dona i recolzada per tota la família en què les úniques ingestes que faig consisteixen en coses verdes, ínsipides carns blanques a la planxa, algun iogurtet i quantitats ingents de tè vermell. L'únic que no em fa deixar el món dels vius, en un estat de depressió sense precedents, és que vull saber com acaba Lost, i l'esperança que em dóna el fet que en només una setmana he perdut dos quilos.

Si en les properes setmanes veieu un descens en la qualitat dels posts, no m'ho tingueu en compte, és que la glucosa no m'acaba d'arribar al cervell.

Quin morro!

Als noticiaris d'avui hi ha tres notícies seguides que em fan exclamar: quin morro!

1. Josep Lluís Carod Rovira cedeix la candidatura a la presidència de la Generalitat a Joan Puigcercós perquè ha perdut la majoria de suports que tenia i s'ha cremat com un bonzo després de fer el ximple una vegada darrera l'altra. Però enlloc de dir això, ens ho ven com un favor que fa al partit, com un acte de solidaritat, i a sobre, diu que Puicercós serà l'home de partit i el serà l'home de Govern. Quin morro!


2. Volkswagen diu que si el Govern català vol que el Q3 es fabriqui a Martorell haurà de fer un esforç addicional. Com? Més? El que està fent l'empresa alemanya té un nom: extorsió. Saben que la crisi té els polítics entre l'espasa i la paret i faran qualsevol cosa per evitar acomiadaments massius, i que n'hi ha prou amb pronunciar la paraula Bratislava per a que comencin a buscar els quatre duros que queden a les arques de la Generalitat per a que la producció no s'interrompi. I tot això després de que els treballadors accedissin a congelar-se el sou. Quin morro!


3. Enric Reyna, representant de la màfia de la construcció a Catalunya, plora pels descosits perquè no venen pisos. Diu que tenen 65.000 pisos en estoc per vendre, i que si no els venen no en podran construir més. Pobrets, quina pena em fan. Han estat vint anys omplint-se les butxaques a costa d'un dret humà bàsic, i han arribat a obtenir beneficis del 400%, i potser em quedo curt, i ara que van mal dades, en Reynaporundia ens diu que són tan generosos que fan rebaixes del 20%. El 20%???? El que haurien de fer és regalar-los, en compensació de l'enriquiment obscè del passat! Quin morro!

Uf! Estic esgotat de tant rajar i necessito descansar. Apa! Bon cap de setmana!

La mala dona

Un rumor comença a córrer per Barcelona: estan desapareixent nens. Com que es tracta de fills de prostitutes del barri xino, ningú en fa massa cas, i els alts càrrecs policials prefereixen tirar terra sobre l'assumpte, però l'inspector Corvo s'ensuma que el cas amaga més que enraonies de velles i putes. I és que en Moisès Corvo no s'encomana a ningú i tot i tothom li bufa de canto, però hi ha una cosa que s'ha de protegir a tota costa: els nens.

Un thriller fosc, molt fosc, ambientat a la Barcelona de principis de segle XX, amb un estil ràpid que enganxa, farcit de referències literàries i cinematogràfiques, i de metàfores molt ben treballades i gens carregoses. Una història esgarrifosament basada en fets reals explicada per un peculiar narrador omniscient, el narrador més omniscient que hi pot haver, que fins i tot, el molt bandarra, gosa immiscuïr-se en la història.

Si us agrada la novel·la negra, si us agrada reconèixer racons de Barcelona mentre aneu llegint, si us agrada enganxar-vos a personatges obscurs i no deixar-los fins saber el desenllaç, us agradarà la història de l'Enriqueta Martí, la vampiresa del carrer Ponent, us agradarà la investigació de l'inspector Corvo, us agradarà La mala dona. Si voleu algun alicient més per regalar-la o regalar-vos-la per Sant Jordi, l'autor és un company blogosfèric amb un futur literari brillant.

Vull sol!!!

És la primavera i toca que plogui i que el temps sigui inestable. Ara fa un any que estàvem patint perquè passaríem set a l'estiu. Amb el panorama que ens presenta el canvi climàtic, que tinguem una primavera plujosa és fantàstic. Tota aquesta aigua i aquesta neu ens aniran de fàbula a l'estiu, i tindrem els embassaments plens una bona temporada. Els camps de conreu estan verds i formosos, i els pagesos no es queixen per primer cop en anys. Els boscos van acumulant aigua que ajudarà a que no hi hagi incendis.

Tot això està molt bé. Però potser que ja n'hi ha prou de núvols, pluja i fred, no? Començo a estar una mica fart d'aquest hivern que no acaba de marxar. Necessito sol i caloreta!!!

Gas empanador

Us heu fixat que hi ha matins en què la gent està més empanada que habitualment? Et trobes amb algú de cara pel carrer i tira cap a un cantó, però rectifica a última hora, i tu fas el mateix, i acabeu a pocs centímetres d'estampar-vos l'un contra l'altre; a cada semàfor et trobes un conductor mirant les mussaranyes quan fa estona que hi ha el llum verd; la gent fa el triple de maniobres per aparcar; en els ascensors hi ha un tio parat davant la botonera, que per més que busca, no troba el número del pis on va; al repartidor del 20 minutos (el millor diari del món) se li entortolliguen els dits entre els diaris i se li acumula la cua; etcètera, etcètera, etcètera. Segurament em direu que això passa cada dia, i tindreu raó, però hi ha dies com avui, en què passa molt més, en què tothom està en estat catatònic i s'accentuen les conductes empanades de la població.

Tinc una teoria. "Ells", sí, els mateixos "Ells" a qui culpem quan la tele no va, llencen un gas empanador que fa que tots estiguem narcotitzats i que tot s'alenteixi més. No ho fan cada dia, només de tant en tant, i el més important, no sé amb quin propòsit. Algú ho sap? Espero respostes, però vigileu, perquè si algú em dóna alguna raó massa convincent, començaré a sospitar que és un d'"Ells".

Penitència

Sovint ens posem les mans al cap en veure les actituds religioses del món musulmà. Les immolacions per guanyar-se el cel, els dejunis del Ramadà, i les autoflagelacions col·lectives. Quan en veiem les imatges, sempre pensem: Quin fanatisme! Aquests moros estan tarats!

Completament cert, estan tarats. Però no menys que els milions de persones que en els propers dies s'autoinfligiran tortures inhumanes en nom del seu Déu. Veurem gent penjada de creus, gent amb corones d'espines, gent fotent cops de timbal fins que es destrossen els dits, gent fotent-se d'hòsties els uns als altres per ser els primers en saquejar la basílica de la Macarena i robar la imatge de la Verge, gent dislocant-se les clavícules carregant un sant cristo vestits del Ku Klux Klan, o gent fent el ridícul més espantós vestits amb faldilles, sandàlies i un casc amb una escombra. Que no estan tarats, aquests? Que no són igual de fanàtics? Per suposat, cadascú és lliure de fer el que vulgui. Per mi com si volen fer el faquir i estirar-se a un matalàs de punxes, però que després no em vinguin amb que els musulmans exageren amb la religió.

Si ofenc algú que em perdoni, però no puc entendre aquestes actituds massoquistes. Potser és que no faig gaires pecats i la consciència no em remou el suficient com per fotre'm cops de mall al cap. O potser fan penitència perquè es senten culpables de malgastar els diners públics amb les subvencions que els dóna el Ministerio de Cultura.

Si voleu aneu-hi reflexionant. Mentrestant, jo, vaig de via crucis allà on pugui, que cinc dies seguits de festa no es tenen així com així. Feu bondat, no us empatxeu de mona, i sobretot, no prengueu mal, i menys expressament.

Al costat de casa

Estem molt acostumats, massa acostumats, a veure imatges com aquesta. Piles de runa, gent empolsegada i desorientada, ambulàncies i bombers corrent amunt i avall, hospitals de campanya, i cadàvers amuntegats en camps de futbol. Però normalment, aquestes imatges arriben de molt lluny, de països del tercer món. I ens sap greu. I tant que ens sap greu. Però quan això passa relativament prop de casa, en un país que podria ser el teu, en un poble que podria ser el teu, sembla que el dolor, la por i la solidaritat, ens arriben més endins.

A més de la proximitat i l'empatia es desperta la indignació. Com pot ser que en un país desenvolupat com Itàlia, no es pugui preveure una catàstrofe com aquesta? Doncs sí que es podia preveure. I es va preveure. Un geòleg investigador del Laboratori Nacional de Física ho va advertir. De fet, gràcies a la tècnica de detecció d'emanacions de radó, aquest home va determinar amb exactitud on es produïria el terratrèmol. Però l'estupidesa i la imbecilitat humanes sempre superen els segles d'avenços científics. Al cap de protecció civil de la zona, li va fer mandra evacuar el poble, o li va fer por perdre la cadira si s'equivocava i va tractar d'alarmista i d'imbècil el geòleg, davant dels mitjans de comunicació.

Quan la feina d'un és protegir la població civil, les ànsies de poder han de quedar en segon terme. Ara, aquest cap de protecció civil s'ha guanyat la fama. La seva foto sortirà a la gran enciclopèdia italiana. Al costat de la paraula imbècil.


Foto: Vicenzo Pito (AFP)

Ja tinc el retiro!

La reina caga

Resulta que la Michelle, propera i amable com el seu marit, s'ha carregat l'estricte protocol de la monarquia britànica a la cimera d'estafadors de Londres, i ha passat insistentment el braç per l'espatlla de la reina. Aquest fet és extraordinari, perquè a aquesta senyora mai no l'ha tocat ningú. Ni el seu marit. Va tenir els seus fills per obra de l'esperit sant i va parir ella sola, asseguda al tron del palau de Buckingham. Ja n'hi comença a haver prou de tanta tonteria, senyors! Que la reina caga! Que és una personeta com nosaltres, bastant ridícula, per cert, i ja va sent hora que la comencin a tractar com a tal. Molt ben fet Michelle! Posats a trencar protocols, m'ofereixo voluntari per fotre-li un clatellot al Juanca, a veure si, de pas, li faig caure la corona i ens deixa en pau una estona.

Soy el de la guadaña

La setmana passada vaig penjar el vídeo músical dels Monty Phyton sobre l'anticoncepció i les patranyes de l'Església Catòlica, i pels vostres comentaris veig que també us agrada El sentido de la vida, per mi, la millor pel·lícula dels MP. Si l'altre dia parlàvem de la concepció, avui parlem de l'altre extrem, la mort, i de com la mirem de manera distant i intranscendent, fins el dia que ens toca.

Yooooooo sooooooooooy el de la guadaaaaaaaañaaaaaaaaa, tremendo!

Mala llet

A primera hora d'aquest matí he hagut de fer un tràmit bancari, una cosa molt simple, no us penseu. M'ha atès un xitxarel·lo que, tot i estar allà de cos present, encara no s'havia despertat. No s'enterava de res, li he hagut de repetir vàries vegades totes les meves frases i ha estat incapaç de donar solució al que li demanava. Els seus companys d'oficina tampoc hi ajudaven gaire, i contestaven ambiguament i amb murmuris les seves preguntes inintel·ligibles.

He fet una cosa que no solo fer mai, perquè intento ser sempre ben educat. La mala llet m'ha anat envaïnt poc a poc, he agafat els meus papers i he marxat de l'oficina remugant, deixant aquell xaval inútil amb la seva cara de babau. Mentre caminava pel carrer cap a la feina i mullant-me, aquesta mala llet ha anat creixent, i sorprenentment, m'he descobert ple d'energia i amb moltes ganes d'encarar el dia. Vès per on, la mala llet s'ha transformat en gasolina. Em sembla que a partir d'ara, cada dia, abans d'anar a treballar faré una visita a la caixa.


Reedició de les 9:35

L'operació que aquell gilipolles ha estat incapaç de fer, al final l'he feta jo solet per internet. Espavila collons!!!