28 de setembre de 2009

Jo no vull ser president del Barça


La feina és ben senzilla. Només s'ha d'aconseguir que una colla de xitxarel·los en calça curta fotin cops de peu a una pilota i l'empenyin dins una porteria. Si ho fan amb classe, elegància i ambició et donaran un plus de satisfacció. Si fent tot això, aconsegueixen moltes copes, l'objectiu estarà complert, i si assoleixen aquestes fites en uns quants anys consecutius, ja pots traspassar les portes de la història blaugrana.

Llàstima que aquestes coses tan nímies sembla que només s'aconsegueixen arrossegant-se pels terrenys pantanosos del poder econòmic, la influència política i els baixos fons periodístics, passant factura a la vida profesisonal i familiar de qui ostenta aquest càrrec. El desgast físic i mental que suposa presidir la llotja del Camp Nou hauria de foragitar qualsevol aspirant amb dos dits de front. No obstant, tots els qui seuen a la poltrona de Can Barça, un rere l'altre, acaben fent les coses més estranyes per mantenir-se en el seu estatus, i els qui pretenen enfilar-s'hi, són capaços de les tribulacions més inversemblants.

No sé pas d'on ve tanta falera. Vès que no sigui que quan un s'arrossega pels terrenys pantanosos del poder econòmic, la influència política i els baixos fons periodístics, se li impregna la jaqueta dels fangs primigenis d'aquests pantans i se n'emporta un bon tou cap a casa.

En qualsevol cas, com que tot se segueix basant en una cosa tan nímia com una colla de xitxarel·los en calça curta que foten cops de peu a una pilota i l'empenyen dins una porteria, deixeu-me que segueixi sent un borrego que en te prou amb que ho facin amb classe, elegància i ambició i aconsegueixin moltes copes, i si assoleixen aquestes fites en uns quants anys consecutius, ja puc traspassar les portes de la meva història blaugrana particular i col·lectiva, i als terrenys pantanosos ja s'hi barallaran els qui vulguin fer-ho.

5 comentaris:

XeXu ha dit...

Però no t'enganyis, presidir qualsevol entitat acaba portant a la desgràcia, acaba cremant molt, i el president acaba necessitant descans. En una entitat com el Barça, s'hi juguen molts calés, així que la gent continua volent ser el president. Però bé, ja s'ho aniran trobant.

Dani R. ha dit...

Bona reflexió, tot i que cada vegada més hauríem de començar a veure les directives dels grans clubs com els consells directius de la Disney o la Paramount, més que com els manaires del Sant Cucut de Munt Club de Futbol.

El Barça (o el Madrid, o el Manchester) competeixen al mercat, cada vegada més, de les grans productores d'entertaiment.

Els clubs que millor siguin capaços d'adaptar les seves estructures (directives incloses) sobreviuran, la resta van camí de menjar-se els mocs.

Josep ha dit...

Pots parlar de religió, de política, de sexe amb menors de 10 anys... PERÒ EL BARÇA ÉS UN TEMA SAGRAT!!!

El funsgol és una religió, i en aquest país el BARÇA és la majoritària.

Crec que el millor que pot fer vostè es retirar aquest post i parlar d'algun tema més amable. Per exemple: la necrofíl·lia zoofíl·lica.

Gerard Agudo ha dit...

Professionalització de les directives...però es clar un exemple és en Lendoiro i no és gaire engrescado.

pluja ha dit...

El poder crida el poder i qui té, sempre en vol més. Quan es diu que el barça és "més que un club" no és només en el sentit patriòtic del terme sinó que totes les implicacions econòmiques, polítiques i de poder que hi van associades poden fer que qui el presideixi faci de tot per no deixar la poltrona i que qui la vulgui no tingui escrúpols per fer el mateix per aconseguir-la!