Esperar un any més

Ja ha passat tot. Un any esperant la nit del 25 de juliol i ja ha passat, com un somni. Aquest any va ser força especial per a mi, perquè vaig descobrir que la companyia no és imprescindible per passar-s'ho bé. Els meus companys habituals en aquesta nit es van anar rajant un rere l'altre, i a l'inici de la festa estava sol com un mussol. Però vaig pensar: què collons! i em vaig barrejar entre la multitud i vaig cridar, vaig saltar, vaig ballar i vaig empènyer entre complets desconeguts. Després vaig anar trobant coneguts i vaig passar el convit saludant l'un i l'altre. Buscava desesperadament algú disposat a seguir el correfoc fins les darreres conseqüències, i vaig trobar en Xevi, amb qui vam compartir un correfoc brutal! Quan em moco encara trec sutge. L'any passat vaig estar tres dies sentint xiulets, i aquest cop vaig posar-me taps a les orelles. Una gran decisió que recomano a tothom. La nit va acabar amb la ruixada. Moll de dalt a baix vaig fer un parell de cubates i com a colofó final, una agradable sorpresa. Vaig trobar en Carles, un company d'escola i bàsquet amb qui feia molt temps que no parlava, i quina va ser la meva sorpresa quan em va dir que és lector habitual de La Cullerada! Una abraçada, Carles! T'acabo de posar en safata que t'estrenis fent un comentari.

Em vaig passar el dissabte dormitant per les cantonades, i el diumenge amb dolor a tots els músculs. I avui dilluns, amb seqüeles d'una cosa i de l'altra, preparat per esperar un any més.