Carrera cinematogràfica

Les meves visites al dentista estan ampliant el meu currículum d'actor secundari de pel·lícules rares. Ahir, una setmana després de la massacre, tenia hora per a que em treiessin els punts. Aquest cop em vaig haver d'esperar força estona a la sala d'espera, però per sort, aquest cop hi havia disponible un diari. Quan estava en la part més interessant d'un article d'en Joan Herrera que es mereix un post per ell solet, la veu de la Gemma dient que ja podia passar em va treure de la meva concentració.

El primer que li vaig preguntar va ser si em faria mal. Per a la meva tranquilitat, la resposta va ser que no. I així va ser, no em va fer gens de mal. Però no sé què va passar. Potser va ser el xoc de tornar a la sala de tortures, o tornar a obrir la boca per a que m'hi introduïssin objectes, o que em van administrar alguna droga rara. El cas és que quan em vaig aixecar del silló em va envair una sensació estranya. Era com estar flotant, com si estigués en un somni o en una realitat paral·lela. En baixar les escales ens vam creuar amb l'altre dentista, el que va confirmar la sentència de mort del meu queixal. Quan em va preguntar què tal em trobava vaig tenir un déjà vue. Però no un qualsevol. Va ser el déjà vue més potent que he tingut mai. Estava convençudíssim que aquella conversa al peu de l'escala jo ja l'havia tingut, fins al punt que sabia quines serien les següents paraules del dentista abans que les digués.

Totalment desconcertat, em vaig acomiadar d'ell, i la Gemma em va acompanyar fins el mostrador de l'entrada per demanar hora per la setmana següent. Encara estava en estat semi-catatònic quan la Gemma es va acomiadar de mi. Mentre esperava que em confirmessin la visita semblava que, poc a poc, anava retornant a la realitat, però el més estrany encara havia de passar.

Va sonar el timbre de la porta, la recepcionista va polsar el botó, la porta es va obrir i va entrar l'Andreu Buenafuente. - Bona tarda- va dir. - Bona tarda - li vaig contestar. I a indicació de la recepcionista va passar a la sala d'espera.

- Dijous a dos quarts de sis.
- Perdona?
- Que tens hora dijous a dos quarts de sis.
- Ah! D'acord. Gràcies i fins dijous.
- Adéu.
- Adéu.

Vaig sortir de la consulta i el sol de la tarda em va enlluernar, retornant-me al món real. Acabava de protagonitzar una peli del David Lynch. La meva carrera cinematogràfica es va ampliant. Vaig començar amb el gore i ahir vaig seguir amb el neo-surrealisme. Espero que la setmana que vé em toqui el gènere eròtic. Crec que a la sala d'espera hi ha una cadira de mimbre de respatller ample.