Gore

Ahir a la tarda tenia hora al dentista. Quan vaig entrar per la porta, poc em pensava que estava a punt protagonitzar una peli gore. La meva cita era per fer la reconstrucció d'un queixal que presentava una fisura molt lleu. Vaig passar a la sala d'espera, i quan encara no m'havia donat temps a triar la revista insulsa de decoració que fullejaria, ja em van cridar.

Vaig entrar a la consulta i una noia molt simpàtica em va dir: - Hola Jordi, em dic Gemma. Seu, que mirarem què podem fer amb aquest queixal -. Li vaig estrènyer la mà i vaig seure al silló. Mentre anava preparant l'instrumental em va explicar en què consistia el procediment.

- Et posaré una anestèsia local i llimaré el queixal fins arribar al final de la fisura, i quan ja no tinguis gens de fisura, ho taparé amb un material semblant a les dents i li donaré la forma del teu queixal.

- Molt bé.

I així ho va fer. Però quan ja portava una estona llimant amb aquell aparell de so agradabilíssim, em va dir:

- Espera un segon que vaig a buscar una lupa.
- Eing? Vale vale.

Es va posar unes ulleres d'aquelles amb uns minimicroscopis a cada lent i va anar mirant el meu queixal. Finalment va dir:

- No n'acabo d'estar segura. Espera un segon. Vaig a buscar l'altre dentista per confirmar-ho.
- Ui ui ui, què passa? -. Allò pintava fatal.

Va venir l'altre dentista, es va posar les ulleres ridícules i va observar una estona fins que va dictar sentència.

- Jordi, males notícies. La fisura arriba fins l'arrel. Aquest queixal s'ha de treure avui mateix.
- Què? Com? Jo venia a fer una reconstrucció, no una destrucció!

Llavors va ser quan la Gemma, una noia d'allò més adorable, es va convertir en una psicokiller. Va usar un arsenal inacabable d'eines que no vaig voler ni mirar. Em va empènyer, em va estirar, em va picar, va fer palanca, va usar de nou la llima. A mitja extracció es va espatllar l'aparell aquell que xucla i vam haver de canviar de sala, cosa que vaig agrair, perquè així va deixar de torturar-me una estona. De tant en tant, el dentista que havia emès el veredicte passava i deia: - Què? Encara no? -. -No, no. Quan m'atrevia a obrir els ulls, veia la cara de la Gemma. Tenia les ulleres protectores i tota la cara esquitxada de sang i trossets de dent. En algun moments vaig pensar: - Ara ve quan m'obre en canal i em treu els budells de viu en viu.

Dues hores després d'haver començat l'extracció (no és una manera de parlar, van ser més de dues hores) va acabar de treure l'última arrel. I quan ja pensava que havia acabat el meu suplici, encara em va haver de suturar la geniva. Em va receptar una cóctel de medicaments, i au! Cap a casa!

A les set de la tarda (havia entrat a les quatre) vaig sortir de cal dentista amb un queixal i 180 eurus de menys, però amb la satisfacció de la feina ben feta. Segur que em donen l'Òscar al millor secundari per la meva actuació a Dental Psycho 4.