Millor estar calladets

Quan la gent es fa gran és procliu a que se li en vagi una mica l'olla, i a prendre postures extremes que mai havien defensat amb tanta energia. És el que li ha passat a Charlton Heston, que va morir el passat diumenge.

Heston va ser l'actor preferit de les produccions faraòniques de Hollywood als anys seixanta. El vam veure com a Moisès, separant les aigües del Mar Roig, a Ben-Hur, espetegant el fuet damunt la quàdriga, de Cid Campeador a la platja de Penyíscola, o fins i tot d'apassionat amant d'una mona en un planeta estrany, i tot això entre 120 pel·lícules més. En la seva vida fora de les pantalles va destacar la seva marxa amb Luther King en favor dels drets dels negres.

Quan ha mort, les cròniques que relaten aquesta formidable carrera professional queden invariablement tenyides per la inexplicable dèria de defensar a mort les armes que va tenir en els darrers anys de la seva vida. La imatge que il·lustra aquest post o frases com "Només m'arrencaran el rifle de les meves mans fredes i mortes" fan que Heston no sigui Moisés, ni Ben-Hur, ni el Cid ni el conqueridor del planeta dels simis, sinó el pàjaru sonat aquell de les escopetes.

És per això que, siguem famosos o no, quan arribem a certa edat, val més que aprenguem a estar calladets.