Blanc

La tempesta és cada cop més intensa. Sento el vent xiulant a l'exterior de l'iglú, mentre jo, a dins, tot sol, deixo anar una solitària llàgrima que es glaça mentre em baixa per la galta. És sorprenent la rapidesa amb que es pot passar de l'absoluta felicitat a la desesperació. Els crits d'al·legria de l'expedició encara ressonen al meu cap.

Havien passat tres mesos des de la nostra sortida de Nuuk. Tres mesos caminant sobre el gel, a 40 graus sota zero. Tres mesos compartint iglús improvisats amb tres homes i sis gossos. Tres mesos sense veure cap color que no fos el blanc. I per fi, quan ja creiem que no ho aconseguiriem, vaig esbossar un somriure, però aquest cop no estava provocat pel fred. L'agulla de la meva brúixola s'havia tornat boja. Donava voltes sense rumb fix. Els meus companys es van girar espantats, en sentir l'escandalosa riallada que vaig deixar anar. Em miraven sorpresos pensant: i ara, què passa? Però en veure'm la cara van saber-ho. Ens vam abraçar, i a través dels munts de robes i pells que duiem al damunt, aquell contacte físic ens va recomfortar a tots. Els gossos, enjogassats pel nostre entussisasme ens envoltaven saltant, movent la cua i bordant. I nosaltres també saltàvem, i reiem, i udolàvem.

Estàvem tan contents, que no vam notar com el gel s'esquerdava sota els nostres peus. Només jo, gràcies a l'instint desesperat, em vaig poder agafar al marge del gel, mentre veia com els meus amics s'enfonsaven, empassats per la immensitat blanca.

Estic sol, sense menjar i se m'han començat a cangrenar els dits dels peus. Els esforços per esborrar de la meva cara el somriure estúpid que em causa el fred són cada cop més inútils, i sé que no hi ha esperança. Mentre espero la mort, no tinc ni un trist tros de paper per fer saber al món que jo, Jørgen Enoksen, amb tres altres homes i sis gossos, he estat el primer ésser humà en trepitjar el Pol Nord.

Jo hi seré

Ja fa dies que corren cinquantaipico motius per anar-hi, i tots em semblen correctes. Jo hi seré, perquè en la democràcia que tenim, i en la que crec, només tenim dues maneres d'expressar-nos: anar a votar quan toca i manifestar-nos quan ens emprenyen. Les eleccions són molt tancades, rarament canvien les tornes i els representants no representen ningú. Les manifestacions solen servir per poca cosa, però jo vull anar-hi. Porto mesos fotent cullerades contra Espanya, contra el PP, contra el PSOE, contra RENFE, contra l'AVE, contra els peatges i contra la ministra doblá y partía. Porto mesos dient que per favor algú faci, algú digui o algú convoqui. Per coherència personal, no em puc quedar a casa. Almenys he de poder dir que jo hi vaig ser, que jo vaig cridar que vull decidir.

Si fa mesos que crides contra Espanya, contra el PP, contra el PSOE, contra RENFE, contra l'AVE, contra els peatges i contra la ministra doblá y partía, ara és el moment de cridar més fort, és el moment d'abandonar el sofà, les pantufles i la tele, és el moment de dir el que penses, i quants més siguem, més se sentirà el nostre...

La tercera edat catalana arriba al YouTube

Com ja us deia fa uns dies, al Tubo s'hi pot trobar de tot. Si busques una cançó, hi trobaràs deu vídeo-clips, si busques una sèrie televisiva, hi trobaràs capítols sencers, si busques paròdies de pel·lícules trobes les que mai t'hauries imaginat, i sobretot, està ple de vídeos de friquis fent pallassades.

De tant en tant, por atxe o por be, un d'aquests vídeos de friquis assoleix certa popularitat. Ara li ha tocat el torn a una iaia catalana, que flipa en colors quan els néts li ensenyen com funciona una webcam, i sobretot com es fan deformacions de la imatge. El genial del vídeo són les expressions nostrades que fa servir l'àvia en qüestió, i que aquesta bona dona podria ser qualsevol de les nostres àvies.

Amb la tonteria, la iaia ha estat vista més de 40.000 vegades. En fi, veieu el vídeo, i si no us trenqueu el cul de riure és que no sou humans.

Vídeo sentit al programa Versió RAC1, que per cert, també té bloc.

300!

Badajoz que hermosa eres

Doncs ja ho veieu, he tornat sà i estalvi de la meva visita a Badajoz, on vaig assistir a un congrés que va resultar ser molt interessant, hi vaig aprendre moltes coses, i el més important, vaig conèixer un munt de gent que em pot ajudar en el futur en la meva feina.

Quan a l'aeroport, vaig veure l'avió que ens havia de portar em van caure els ous a terra, perquè més que un avió era un autobús amb ales, però un cop dins, va resultar ser molt més còmode i amb els seients més amples que un avió de mida convencional. Un cop acomodat al seient em vaig adonar que m'havia deixat la càmera a casa, així que totes les fotos són baixades d'internet.

El congrés es va celebrar al Palau de Congressos de Badajoz, reconstruit sobre l'antiga plaça de toros, que va ser un escenari més del genocidi franquista. L'edifici està força bé, però la sala no era l'adient per a sentir conferències i les cadires eren incòmodes de no dir. Sobretot si tenim en compte que hi vam passar un munt d'hores.

La ciutat és petita, i encara que té un parell de coses boniques, tota ella està una mica deixadota. No sé si dir-li España profunda o Portugal profundo, perquè Badajoz es troba a menys de 20 quilòmetres de Portugal i tot és ple de portuguesos que hi van a treballar o a comprar al Corte Inglés.

Una de les coses que més ens va sobtar és que Badajoz ha duplicat la seva població en deu anys, i s'acosten als 150.000 habitants, i el govern extremeny està construïnt a les afores un complexe urbanístic de 10.000 vivendes de protecció oficial, les més assequibles de les quals es vendran a 10.000 eurus!!! Qui deu subvencionar tot això...?

Es pot destacar la catedral, que no té forma d'Església, sinó de fortalesa àrab, i és que la ciutat va ser fundada pels musulmans i molts dels edificis tenen gran influència musulmana, especialment l'alcazaba, que tot i ser l'edifici d'orígen islàmic més gran d'Espanya (més que l'Alhambra!) està caient a trossos i tot just ara li comencen a fer alguna restauració.


Badajoz està dividida en dos pel riu Guadiana, i les dues parts de la ciutat estan unides per quatre ponts. El més antic és el puente de Palmas, que acaba a la porta del mateix nom, també d'origen musulmà.

El pont més nou és el Puente Real, dedicat a Juan Carlos I. El Carlanga, amable i atent com és ell, no el va poder anar a inaugurar, però els pacenses (que és com es diuen la gent de Badajoz) diuen sense vergonya que és igual, que ja entenen que el rei no hi pugués anar, però no passa res, perquè al final, el pont, el va inaugurar una altre Juan Carlos... quanta tela!




En resum, que tot va anar molt bé, ens van tractar exquisidament, no vam tenir cap problema de discriminacó autonòmica, vam tastar riqueses gastronòmiques, bon vi i un pernil memorable. A més va coincidir que cel·lebraven la "feria de la tapa", amb tots els bars amb les tapas a 1 euru.

Només dues incidències. La primera que de fred res de res, feia una temperatura molt més agradable que la d'aquí, i els munts de roba d'abric que duiem ens els vam haver de posar per montera. La segona és que tan de vi, pernil, tapas, rostits i dolços van fer que la última nit allà me la passés cridant en Raúl (raugggggggglllllllllll...) i encara avui tinc les canyeries mig descomposades. Però tot i això podriem dir que vaig sortir il·lès de la batalla, i torno a estar a punt per fotre cullerada!

Preparat pel que sigui

Per primer cop en la meva vida professional, la feina em porta a noves fronteres. Avui me'n vaig més enllà de l'Ebre, de fet, me'n vaig mooooolt més enllà de l'Ebre, al cor de l'Espanya més profunda, feu de la COPE, dels talibans de l'anticatalanisme, de les autovies sense peatge i dels taxistes que et deixen a qualsevol cuneta. Però no tinc por, vaig preparat pel que sigui.

Si a l'hotel tinc accés a un PC, us faré alguna crònica en directe, si no, faré un resumet el proper dilluns amb tots els detalls de l'experiència... si és que torno amb vida!

Per què em sap tan greu?

Hem passat plegats deu anys i més de 200.000 quilòmetres, hem viatjat per tot Catalunya i per tot Europa, i mai m'ha fallat. La veritat és que comença a estar una mica atrotinat, però estic segur que hauria pogut tirar 200.000 quilòmetres més. Però les coses són com són. M'han ofert una boníssima oportunitat, i evidentment, no l'he deixat passar. Tot i que això comporta que m'hagi de desfer d'ell.

Només és una màquina. Un garbuix de metalls i plàstics. Llavors, algú em pot dir per què collons li tinc tant d'afecte? Per què collons em sap tan greu?

Com passa el temps

D'això ja en fa 25 anys. Collons com passa el temps!

Per molts anys, Gemma!

Va de frikades

El YouTube mai deixarà de sorprendre'm. Sempre hi pots trobar una nova animalada que t'arrenqui un somriure. El tio del vídeo es diu Remi Gaillard, àlies Nimportequi (és igual qui sigui). Aquest francés va anar a l'estadi de Sant Denis el dia que es jugava la final de la copa de França, es va posar l'equipació sencera dels guanyadors, i saltant-se tots els controls de seguretat, va acompanyar l'equip a recollir la copa, va saludar Chirac (que li va dir que havia jugat molt bé), va donar la volta d'honor al camp, i el van entrevistar per la tele!

Però resulta que aquesta no és la seva única proesa. Té una pàgina web: www.nimportequi.com, on hi ha un munt de vídeos on aquest paio fa animalades per París, molts cops jugant-se el tipus, i val a dir que el tal Remi és un autèntic esportista, i en futbol no vegis com la toca!

Si podeu, no us els perdeu, especialment un en què fa de Rocky i una entrevista que li fan a la tele després d'això de la copa de França on va vestit amb la samarreta del Barça.

Moltes gràcies Evitas!

Me'n vull anar

Si les lleis d'Espanya recullen que fer una caricatura de la família reial follant és un delicte, ja tenim un motiu més, no ja per abolir la injusta i medieval monarquia, sinó per fotre el camp d'Espanya d'una puta vegada. Jo no vull ser d'aquest país.

Almenys sembla que ara deixarem de pagar-li la farlopa a segons qui,... o no.

Infiltracions

Si avui no em veieu per aquí, és perquè m'ha contractat l'ADIF. Estic a les vies de rodalies, fent una pixaradeta, per comprovar si hi ha infiltracions. Em podeu veure amb els meus companys en aquest vídeo.

Uf!

Dic uf! perquè el que comentaré avui és una d'aquelles històries que em generen tantes idees i tantes coses a dir que no sé ni per on començar. Tothom sap el que ha passat, així que anem directament a l'anàlisi de les parts:

• Aznar és un feixista, un criminal de guerra i un col·laboracionista amb l'imperialisme dels Estats Units, i les empreses inversores espanyoles es continuen comportant com si Sud-Amèrica fos una colònia espanyola.

• Hugo Chávez és un maleducat. Algú que no deixa parlar els altres i que interromp constantment amb sorna i despreci no pot anar donant lliçons de democràcia. Un dirigent que fa modificacions de la Constitució al seu antull i tanca per Decret la televisió que parla en contra d'ell, no pot titllar ningú altre de feixista. Primer hauria de mirar dins seu. Per altra banda, el cop d'estat del 2002, més que un cop d'estat va ser un vodevil: ara em segresten, ara m'alliberen, ara no ha passat res. Per mi que en aquesta obra de teatre amb portes que s'obren i es tanquen, Chávez va ser actor protagonista, però també director.

• Zapatero és un gran actor, ens ha demostrat que és un mentider i el seu ritme al parlar avorreix fins i tot les pedres , però es va comportar com un senyor defensant el seu antecessor. No vull passar de llarg que uns dies abans va prometre no sé quants milers de milions a Sud-Amèrica per a que la població tingui accés a l'aigua. Permeteu-me riure. (Super sudameriqui pastarrufi millonoso).
  
  
• El PP fa tanta pena que no sé ni com expressar-ho. En lloc d'agrair-li a Zapatero el seu gest i quedar com uns senyors, ho han utilitzat, un cop més, com a arma electoral. En canvi, en el seu habitual esforç per alçar la nazión espaÑola, han lloat l'actuació del rei.
  
  
• I el rei. Ah, el rei. El rei és aquest senyor a qui paguem una milionada cada any per a que sigui el nostre cap d'Estat a perpetuïtat i sense que ningú l'hagi escollit. El rei, també gràcies a la nostra generosa aportació, ha estudiat, des de molt jovenet, política, diplomàcia i oratòria. I en la primera intervenció sense guió, de collita pròpia, que ha fet en trenta anys, l'únic que surt de la seva boca és: "Por qué no te callas?". Olé els teus collons, torero!

Regal de casament

POST REEDITAT A LES 17:45, PERQUÈ LA HISTÒRIA NO S'ENTENIA. I ÉS QUE NO ES PODEN FER LES COSES AMB PRESSES...

- Què fas ara?
- Com que què faig? No ho veus? Penjo el quadre.
- Quin quadre?
- El que ens va regalar la teva tia Angelita pel casament.
- Però què dius? Si és lleig del cagar.
- Sí, ja ho sé, però estic fins els ous de veure’l tirat pel traster, així que el penjo i no se’n parli més.
- Hòstia Pep! No fotis, eh!? No el pengis, i menys aquí! Que el rebedor dóna la primera impressió d’una casa!
- Et dic que el penjo, i si no li tornes a la friki de la teva tia Angelita.
- Ja saps que no li puc tornar.
- Com que no? I tant que pots.
- Pep, que ja se te’n va l’olla un altre cop.
- Tu mateixa, o el penjo o li torno.
- Mira Pep, fes el que et doni la gana, que al final sempre ho acabes fent.
- I tant que faré el que em doni la gana!
- Imbècil!
- Puta!

Catalans emprenyats (per fi!)

Fa dies que reclamo que els catalans fem alguna cosa, que ens mobilitzem. Tots hem coincidit en això, però no acabem de trobar la manera de fer-ho. Però per fi algú ha trobat una fórmula. És un manifest per esperonar governs, administracions, partits, sindicats, patronals, associacions i plataformes, que són qui tenen les eines per fer alguna cosa.

Es tracta d'un simple manifest que diu el que pensem molts i el que ja hem escrit molts. A més ho diu d'una manera molt encertada i sense deixar-se res. L'únic que cal fer és adherir-s'hi. A vegades pot semblar que aquestes coses no serveixen de res, i sovint és així, però la unió fa la força, i si ens hi adherim un milió, o dos milions de catalans, o més, de la manera que aludeix les organitzacions i institucions, ja ho crec que servirà!

Ho vaig descobrir ahir a la tarda al bloc de La Reusenca, i el nombre d'adhesions creix a un ritme vertiginós. Per fi hi ha una manera de fer alguna cosa, de fotre-hi cullerada, de que algú ens escolti, collons! Jo sóc un català emprenyat i ja m'hi he adherit. I tu, què esperes!?

Català emprenyat

Objecció de planxa

Sóc objector de planxa. Fa anys que no planxo res. Amics i amigues, uniu-vos a mi, feu objecció de planxa. L'arruga és bella! Planxar és un acte inútil, tediós, engorrós i que no porta enlloc. Només serveix per amargar-nos l'existència, i a més, és perjudicial per a la salut, i si no, que li preguntin a aquest xicot del vídeo.

Súper- Sarko

Benvolgut Nicolau,

Vós que guanyeu eleccions sense despentinar-vos
Vós que alliberareu la vella Europa de la infame immigració
Vós que feu vacances en iot
Vós que campeu per les colònies africanes dominant els pobres dirigents negrets
Vós que sou alliberador d'hostesses, periodistes i altres éssers menors
Vós que posseïu la veritat absoluta
Vós que lleveu el pecat del món...

Res, que aquí tenim uns trens que no acaben de tirar, i estan gestionats per uns dirigents un pèl incompetents, dic jo, que, entre que llanceu una bomba atòmica a la Polinèsia i baixeu un gatet d'un arbre, no trobarieu un foradet per donar una empenteta a un rodalies? Tots plegats us ho agraïriem eternament i us rendiriem pleitesia per sempre més, inclòs el vostre bon amic ZP, és clar.

Ben sincerament vostre,

Puji


Amén

Nota: gràcies a en David B. per ser font inesgotable d'inspiració.

Pakistan té la clau

Quan el 1947, el Regne Unit va alliberar la seva colònia de l'Índia, la va dividir en dues parts, l'Índia i el Pakistan, un nou Estat creat per als musulmans de la colònia britànica. Des de la seva creació, el Pakistan ha viscut immers en la guerra i la violència. Per una banda conflictes interns, que van portar a la independència de la regió del Pakistan Oriental, que el 1971 es va convertir en Bangla Desh, i per altra banda les lluites constants per les línies frontereres amb l'Índia i amb Afganistan. Quan la URSS va envair Afganistan, Pakistan va col·laborar amb els aliats, situant el país de la banda capitalista en la guerra freda. Aquesta aliança continua sent important avui.

Tot i ser un Estat creat per als musulmans, Pakistan no ha estat mai un Estat Islàmic. Des del rebrot del fonamentalisme liderat per Al-Qaeda, una minoria sorollosa i creixent crida a favor de la islamització de l'Estat. El President pseudodemocràtic Pervez Musharraf ha aconseguit, amb l'ajut dels Estats Units, mantenir a ratlla els islamistes, i tot i la manca de llibertats democràtiques, Pakistan segueix sent un Estat laïc. Ara però, un corrent demòcrata liderat per l'ex-primera ministra Benazir Bhutto, acabada de tornar de l'exili, i que sembla tenir molt suport popular, ha posat la por al cos de Musharraf. A més, el Tribunal Constitucional ha decretat que Musharraf no pot tornar a ser President si no abandona l'exèrcit, del qual és general. Per no perdre el poder, Musharraf ha decretat l'estat d'excepció, ha suspès la Constitució i ha fet empresonar centenars d'opositors i també els membres del Tribunal Constitucional que van decidir en contra seva. Aquests darrers moviments han provocat que Bush hagi retirat el suport ideològic i sobretot econòmic al Pakistan.

La creació als anys 80 de la República Islàmica de l'Iran va començar a apuntar cap on anirien els conflictes globals en el nou mil·leni, i els atemptats del 2001 a Nova York, ho van acabar de confirmar. El món capitalista, que es va quedar sense enemic quan es va descomposar la URSS, ja ha trobat un nou estandart al que enfrontar-se, l'islamisme radical.

Hem de seguir molt de prop les notícies que ens arriben de Pakistan, perquè la forma en que es resolguin els conflictes en aquest país, ens indicaran com es desenvoluparà el fonamentalisme i el seu combat per part d'occident en el futur més proper.