Comença la gran remuntada

Vinga culés! Recobreu l'optimisme, que avui comença la gran remuntada!

Nota: Perdoneu lo cutre que és el fotoxop, però per estar fet en deu minuts no està mal, no?

Quin país Catalunya! (2)

Fa uns mesos us vaig parlar aquí, de com n'és de bonic el nostre país i de què poc el coneixem. Segurament, la zona de Catalunya que guarda més indrets tan preciosos com desconeguts són les comarques tarragonines. Aquest cap de setmana la M i en J ens van mostrar un d'aquests raconets. Dins el Parc Natural de la Serra del Montsant s'amaga el congost de Fraguerau. És un congost profund i sinuós format per l'erosió que el riu Montsant ha fet en la roca sedimentària de conglomerats. Al fons de la vall, s'alça l'ermita de Sant Bartomeu, a la qual es pot arribar amb una passejadeta d'una hora pràcticament en pla pel mig del congost. A mig camí es troben les Cadolles Fondes, unes piscines naturals formades en la roca, on si hagués estat estiu, de ben segur hauriem fet una capbussada.

El congost és propietat de la Fundació Territori i Paisatge, de l'obra social de la Caixa de Catalunya (per fi una Caixa que fa alguna cosa de profit amb la seva obra social). Aquesta Fundació es dedica a comprar a propietaris privats els terrenys on es troben espais d'interès natural, per tal de fer-hi una gestió conservacionista i organitzar-hi activitats per mostrar-los al públic.

En definitiva, un lloc ideal per fer una excursioneta de cap de setmana i conèixer el país més collonut del món, el nostre.

Més Òscars

Avui torno a parlar dels Òscars, i, igual que l'altre dia, per un tema que poc té a veure amb el cine. Per començar, em congratulo que al meu barri, ja tenim un Òscar. L'Òscar que m'interessa avui, però, és el de millor documental. L'ha obtingut la pel·lícula d'Al Gore: Una veritat incòmoda.

Des de que va perdre sospitosament les eleccions a la Presidència del Estats Units, Al Gore s'ha passejat pel món fent conferències en les que exposa les seves idees sobre el canvi climàtic. Aquest documental és l'escenificació de les seves conferències amb l'acompanyament d'imatges impactants sobre les conseqüències d'aquest canvi.

Per primer cop a la història, una persona amb nom en els Estats Units pren partit a favor de la conservació i de l'acció responsable davant un fenòmen que ha deixat de ser una especulació. Un cop vista l'actitud de Gore i coneixent les tendències del capitalisme estadounidenc, les sospites de frau en la seva derrota davant Bush ara fa sis anys es fan més evidents.

El primer rumor que ha sorgit només obtenir l'estatueta ha estat que es podria tornar a presentar a les eleccions presidencials. No tinc ni idea de si ell vol, però si en tingués la intenció, tampoc arribaria a ser candidat. Les seves idees sobre industrialització sostenible no agraden a qui subvenciona les campanyes electorals.

No ens hauria de preocupar en absolut qui serà el proper President dels Estats Units, perquè no el podem decidir, i perquè no és el nostre país. No obstant, la realitat geopolítica ens diu que sí que ens ha de preocupar, perquè les seves decisions afecten tots els habitants de la Terra. També sabem que qui mana a la primera potència mundial no és el President, sinó els poders fàctics, però jo personalment, si pugués triar el President dels Estats Units, triaria Al Gore.

Dies de ràdio

La publicitat és un món curiós. El màxim exponent de la publicitat és la televisió, i els espots televisius són una font inesgotable de frikades. De fet hi ha anuncis que fan irritar i posar dels nervis a qualsevol. Però si parlem de frikisme publicitari el meu cap se'n va directament cap a la ràdio. Haver de vendre alguna cosa sense usar la imatge porta a falques radiofòniques que fan vergonya aliena i irriten de tal manera que fotries un cop de mall a la ràdio.

El meu rànking d'irritació radiofònica està liderat, sense cap mena de dubte, per la senyora del Màster Plus, que està en primera posicíó des de fa anys, seguida de prop per un espot de la temporada nadalenca: "reis Vall, són els meus reis". Però compte! A aquests dos clàssics del copdemallisme radiofònic els ha sortit un dur competidor. El posen a totes hores, encara que, per sort, no crec que duri tant en el temps. És aquest:

Mmmp...mmmmppp...mmmmmpppffffffffffff...........cop de mall!

La veritat del mentider

Mahmoud Ahmadinejad és el president electe de la República Islàmica de l'Iran. És un representant del fanatisme religiós, és un fascinerós, un misògin, un demagog i un mentider que està venent al món gat per llebre. Ell diu que l'urani que està enriquint és per generar energia en centrals nuclears, cosa ja prou greu a aquestes alçades, i en realitat s'està dotant d'armes atòmiques. Està fent una inversió faraònica en defensa mentre part de la seva gent es fot de gana. El podem veure en actes multitudinaris envoltat de milions de persones que l'aclamen, però a mi em sona al més pur estil castrista de regalar samarretes i jalar per assistir a aquests actes.

Queda prou clar que aquest personatge em provoca més aviat mal de panxa, però ahir, poques hores abans d'expirar l'ultimàtum de Nacions Unides per tancar les seves activitats nuclears, va deixar anar una perla que fa que senti un lleuger apreci cap a ell. Va dir que d'acord, que desmantellava tota activitat nuclear al seu territori... si els Estats Units feien el mateix. Sí senyor! Magnífica resposta. Com pot el govern de Bush recriminar res a l'Iran quan està reactivant la construcció de centrals nuclears per l'obtenció d'energia i ningú del món té ni puta idea de la magnitud del seu arsenal nuclear? És el súmmum de la hipocresia!

L'energia nuclear s'ha d'erradicar en totes les seves formes, però a tot arreu per igual!

Piquito de oro

I mai millor dit. A partir d'ara, al nostre enyorat ex-president no li direm piquito de oro només per la seva capacitat de cagar-la cada cop que obre la boca, ni per generar amb les seves paraules la crispació i el desmembramiento de Ejpaña. I és que ara, el temps és or, quan es tracta de temps de conferència d'en Josemari.

La Universitat d'Edimburg, a Escòcia, ha sol·licitat una conferència d'Aznar a l'empresa Washington Speakers Bureau, que gestiona l'agenda de conferències del bigotis. En primer lloc ens hem de preguntar si aquests escocesos s'han begut l'enteniment, volent una conferència d'aquest pàjaru, però quan pensaré que portar faldilles no és la seva única fricada és si accepten pagar 35.000 $ (26.642 €) per una xerrada d'una hora en l'anglès macarrònic de la Costa Brava que parla l'amic Ansar. 7 eurus per cada segon de xerrameca soporífera i subnormalitzada de l'últim genocida espanyol.

Si us plau, senyors de la Universitat d'Edimburg, recuperin el senderi i refusin l'oferta amb el savoir faire que els caracteritza i dediquin aquesta hora a prendre's un gotet de whisky de malta. Creguin-me que hi sortiran guanyant en temps, diners i salut mental.

On anirem a parar

Ahir al matí es van evacuar la basílica de Montserrat i els seus voltants, perquè un guàrdia de seguretat privada va localitzar un termo de cafè en un lateral del temple i va interpretar que es podia tractar d'un artefacte explosiu. En poca estona, els artificiers dels Mossos d'Esquadra arribaven al santuari i verificaven que dins el termo hi havia el que hi ha normalment: cafè.

Fa uns anys, en l'època de màxima activitat de "terra lliure", era habitual l'ús d'artilugis culinaris com olles a pressió per fer bombes casolanes, però això ja ha quedat una mica demodèe. El guàrdia de seguretat no ho devia saber i va activar tots els sistemes d'emergència.

En el temps que vivim algú pot arribar a sospitar d'un objecte inocu, tothom, fins els cossos de seguretat, ho troba versemblant i cadascun de nosaltres, després de riure una estona, podem pensar: potser jo també ho hauria fet. Quina merda de món tenim

Carnaval carnaval

El carnaval és una festa ancestral d'origen pagà que se celebra a tots els racons del planeta. Jo l'he celebrat unes quantes vegades, i recordo amb especial afecte quan vaig viure el carnaval de Tenerife. Està molt bé veure un munt de gent guarnida de les maneres més estrambòtiques ballant junts, oblidant problemes i confrontacions. Però, què voleu que us digui, sempre m'ha fet una mica de mandra disfressar-me. Crec que hi té molt a veure que a les nostres latituds per carnaval foti bastant de fred o que em molesti en sobremanera portar maquillatges diversos a la cara. No ho sé ben bé, però no m'acaba de molar.

De totes maneres, ja us he dit que veure-ho des de fora em fa certa gràcia. El més important és que tothom s'ho passi bé, així que companys, celebreu el carnaval com us vingui en gana, ballant als carrers o quedant-vos a casa, posant-vos roba estranya o treient-vos-la i anant en boles, feu el que vulgueu, però celebreu alguna cosa aquest cap de setmana, que la vida és curta!

Excuses

Sempre m'ha semblat que els congressos són una collonada. Alguns expositors faran alguna venda de més, però els visitants només van als stands per col·leccionar els regalets que donen i per veure ties esculturals i amb poca roba com les de la foto. Pel que fa a les conferències i taules rodones, als assistents els la bufa el que s'hi tracta. Només són allà perquè han de complir amb l'excusa que els ha portat a passar uns dies fora de casa i fer turisme, i si el congrés és a Barcelona, anar de putes a Castelldefels.

Que en Dani R. em corregeixi si m'equivoco, però el 3GSM que es cel·lebra aquests dies a Barcelona no és una excepció. Han colapsat Barcelona per a que els mindundis del món de la telefonia mòbil facin uns dies de turisme i de ligoteo. Dilluns al versió RAC1 entrevistaven hostesses i hostessos de la fira, i una de les coses que destacaven és que el que més els pregunta la gent és quina és la millor festa de les que organitzen els expositors, a quins locals poden anar de putes o directament els demanaven el telèfon a elles o ells per sortir aquella nit.

Total, que molt de rotllo amb les tecnologies punteres, molt de rotllo amb la Barcelona ciutat global, i al final tota aquesta panda només han vingut a follar, i la resta són excuses. I sabeu que us dic? Que els vagi de gust...

Tot un senyor

Ja sé que fa anys que aquest curt corre per la xarxa, però quan l'altre dia em van passar un llistat de piropos de paleta hi vaig tornar a pensar. Cada cop que el veig em trenco la caixa. Les noies que en dies de Sant Cortinglés com avui, us queixeu de marit o nòvio poc galant o poc detallista, potser deixareu de queixar-vos, que aquest sí que és tot un senyor.

Per cert, us heu fixat en quina és la música dels títols de crèdit?

Barcelona by night

Aquest és el resultat dels experiments fotogràfics que vaig fer dissabte al vespre. La conclusió: Barcelona està massa il·luminada i moltes fotos van sortir cremades. Cop de mall a la contaminació lumínica.

Estrès i torticoli

Ahir a la tarda tenia pensat quedar-me a casa veient la final de la Copa del rei de bàsquet, però l'A va venir a dinar a casa i al marxar em va proposar d'anar a un bar a veure el futbol. I jo que li dic: no mira, que prefereixo quedar-me a veure el bàsquet. Ah! però pots venir! Al bar que anem hi ha dos teles, i segur que posen el bàsquet a una. Com que tenia ganes de sortir una mica de casa, vaig decidir fer-li cas.

Al bar en qüestió ja ens esperaven en R, en D i la T. Estaven asseguts ben a prop d'una tele enooooorme on ja es veien imatges del Camp Nou. A l'altre extrem del bar, enganxada al sostre hi havia una tele petiiiiiiiiiita on es veia la roda d'escalfament del Barça de bàsquet.

Em vaig asseure de manera lateral per poder veure les dues teles. Però ja us he dit més d'un cop que hi veig menys que un gat de guix, i el bàsquet més que veure'l l'intuia. Sort que en R té millor vista que jo i m'anava informant del marcador.

Així que em vaig passar dues hores girant el cap d'una banda a l'altra segons l'interès del joc, amb alguna crisi d'estrès quan estava interessant a les dues bandes. De fet, em vaig perdre el segon gol.

Aquest matí quan m'he llevat tenia un dolor intens a les cervicals, no sé si de girar el cap, si de l'estrès o de les cerveses que em vaig cascar en l'impàs. Almenys va valer la pena. Victòria a les dues bandes, i a una, un títol després de tres anys de sequera. A més vaig gaudir d'una bona companyia després de gairebé no sortir de casa en tot el cap de setmana.

Apa nanos! Bon dilluns... i Força Barça!

M'estan espiant

Estimats blocaires,

Us he de donar una notícia que us colpirà. M'estan espiant. Les meves opinions intransigents han tingut conseqüències. Ahir, La cullerada va rebre de manera gairebé seguida quatre visites des de tres ciutats diferents de la llunyana Xina. Sí companys, el règim comunista xinès m'observa des de la distància.

M'he pres la molèstia de buscar en el mapa on son aquestes boniques ciutats, i m'he horroritzat en descobrir que disten milers de quilòmetres l'una de l'altra.

No us amoïneu per mi companys. Jo seguiré dient el que penso i us seré fidels en la publicació diària, fins el dia que els homes grocs decideixin que ja n'hi ha prou i que d'en Puji ja no se'n cantarà mai més ni gall ni gallina. Quan desapareixi, no perdeu l'esperança. El dia menys esperat em podreu trobar dins un pato pekín o un arroz frito tres delicias.

Un ramito de violetas

Avui us recomano una cançó. L'estil és estrany en mi, però és una de les meves cançons preferides. La vaig conèixer gràcies a en Sergi, un company amb qui anàvem junts en cotxe a la facultat. Quan la sentiem al lloro del seu Ford Fiesta sempre deia: "És com la vida mateixa...mira mira! se'm posa la pell de gallina!"

La versió més coneguda és la d'una tal Cecília. Si la coneixeu sabreu que és nyonya nyonya i no hi ha qui l'aguanti, però la lletra és excepcional, i la veu dura i trencada de Manzanita fa que cada cop que la sento se'm posi, com a en Sergi, la pell de gallina.

Us transcric la lletra perquè val molt la pena:

Era feliz en su matrimonio

aunque su marido era el mismo demonio

Tenia el hombre un poco de mal genio

ella se quejaba de que nunca fué tierno

Desde hace ya más de tres años

recibe cartas de un extraño

Cartas llenas de poesía que le han devuelto la alegría

Quién te escribia a tí versos dime niña quién era

Quién te mandaba flores por primavera

Quién cada nueve de noviembre, como siempre sin tarjeta

te mandaba un ramito de violetas

A veces sueña ella y se imagina

cómo sera aquel que a ella tanto la estima

Serà más bien hombre de pelo cano

sonrisa abierta y ternura en sus manos

Quién sera quién sufre en silencio

quién puede ser su amor secreto

Ella que no sabe nada, mira a su marido y luego se calla

Quién te escribia a tí versos dime niña quién era
Quién te mandaba flores por primavera
Quién cada nueve de noviembre, como siempre sin tarjeta

te mandaba un ramito de violetas

Y cada tarde al volver su esposo

cansado del trabajo va y la mira de reojo

No dice nada porque lo sabe todo

ella es asi feliz de cualquier modo

Porque él es quien le escribe versos

él es su amante, su amor secreto

Ella que no sabe nada mira a su marido y luego se calla

Quién te escribia a tí versos dime niña quién era

Quién te mandaba flores por primavera

Quién cada nueve de noviembre, como siempre sin tarjeta

te mandaba un ramito de violetas

O-O-Oleguer!

L'Oleguer Presas ha publicat una carta al setmanari La directa i al diari basc Berria, en la qual explica, entre altres coses, que no entén com està funcionant l'Estat de Dret en casos com el d'Iñaki de Juana. Avui no vull debatre sobre de Juana, sinó sobre l'Oleguer.

El futbol és l'opi del poble. Sobretot del poble masculí, no ens enganyem. Però l'interès que desperta el futbol el col·loca en portada de diaris i telenotícies. Aquest poder mediàtic converteix en gurús als futbolistes, uns individus que, o bé són semianalfabets, o bé ho simulen molt convincentment, però de les seves boques no acostuma a sortir res més que frases tòpiques i prefabricades com "El futbol és així", "a vegades es guanya i a vegades es perd" o "Al rival se l'ha de respectar sempre, per modest que sigui".

Com a culé que sóc tinc un dilema d'opinió. Per una banda estic orgullós que sigui un jugador del meu equip el que està aprofitant per fi la seva potència mediàtica per expressar opinions coherents i raonades i per parlar públicament i oberta de temes candents de la societat. Tot això deixant de banda si estic d'acord o no amb el que diu. Per altra banda sé que el que ha expressat l'Oleguer serà manipulat per la premsa feixista espanyola, i això provocarà que quan el Barça corri per les Espanyes, els seguidors descerebrats i carents de criteri propi s'abraonin sobre aquest jugador, desconcentrant-lo just en el seu millor moment de forma des de que juga al Barça (de fet, va ser l'únic jugador destacable en el darrer partit de copa contra el Saragossa).

Mentre escric aquestes ratlles m'adono que aquest dilema no és tan dilema, perquè tinc molt clar el que és important i el que només és un entreteniment. Definitivament, estic més satisfet de tenir un jugador capaç de lligar dues subordinades seguides que de tenir-ne un que fa el que vol i més amb la pilota als peus. En podriem tenir un capaç de fer les dues coses a l'hora, però de moment confiarem en que l'Oleguer mantingui el seu nivell de joc amb el que li vé al damunt.

Veure la notícia

Gachas mediàtiques

Diumenge al migdia vaig veure les notícies d'antena 3. Vaaaaaaaaale, ho sento, no ho faré més...

Enmig de notícies cabals com una manifestació supermultitudinària de no sé què on es veu que hi havia tot el país, o uns animalots italians que es van carregar no sé qui, em crida l'atenció una curiosa notícia.

A la bonica població manxega de Pinilla de Jadraque es celebra un concurs de "gachas". El periodista enviat especial per a la notícia explica que el poble només té 25 habitants, però per les festes de Santa Águeda s'omple de gent delerosa per concursar i degustar el típic plat. Ens informen de la composició i la recepta, que com no, té un secret ocult guardat gelosament.

En un reportatge d'aquestes característiques no poden faltar les entrevistes als participants. Una senyora, filla pròdiga del poble que ara viu a MadriZ, explica que gràcies a les gachas es manté la vida del poble un puto dia a l'any. Una noia jove és posada com a exemple d'innovació culinària en un plat ancestral: este año les he puesto cebolla, a ver como quedan (oooooh quina innovació!). I per donar color i multiculturalitat entrevisten un argentí que ha participat en el concurs: che, no me quedaron muy bién, però quería probar...

La notícia té un temps de pantalla proper als tres minuts i jo ja no sé quin programa estic mirant. "Conozca el mundo con Lonely Planet"? "Canal Viajar España"? "Con España en la mochila"? Però el resum de notícies del dia que vé a continuació em desperta de la meva fantasia...ai! que estava mirant les notícies!

Qui no recorda la mítica secció "fets i gent" del telenotícies? Allò era una nota còmica enmig de les desgràcies mundanes on s'explicaven tres fricades divertides del món mundial en menys d'un minut, que trencava la seriositat i que estava molt bé. Però un desplegament de mitjans amb unitat mòbil inclosa per omplir tres minuts de noticiari amb una notícia que no interessa a ningú? El periodisme està en hores baixes...

No cal que patim

Dissabte al matí era sol a casa, perquè la Di està fent un curs. Vaig aprofitar per fer cosetes a casa i cap al migdia vaig baixar al super que hi ha al girar la cantonada. Més que super és un "colmado" dels d'abans, amb la fruita a fora i estanteries amb els productes col·locats en un desordre relativament ordenat. No hi anem gaire sovint. Normalment comprem una gran superfície, on, si hi vas a una hora que no sigui punta, es compra molt còmodament i hi trobes de tot.

Al que anàvem. Només entrar m'adono que hi ha una caixera nova, que s'acaba de convertir en la protagonista de la meva història, li direm Yessi. La Yessi és rossa (de pote), porta una indumentària estranya, jo la qualificaria de "neopunk" per a que us en feu una idea, amb un mocador estampat de calaveres, i això sí, la bata de la cadena de supermercats al damunt. Sóc incapaç de comptar els piercings que porta a la cara. Té poc més de vint anys i al primer cop d'ull em sembla fins i tot atractiva...fins que obre la boca. A la botiga, comprant o fent el papallona, hi ha dos col·legues de la noia. Un d'ells, sec com un escuradents i amb una jaqueta "bomber" li diu: - "A mi me molaria verte a ti de fiesta, vale?" - I ella li contesta: - "Ya te digo neng, no me conocerías, yo cuando salgo soy mu friki mu friki..." -.

Aquesta conversa em deixa anonadat, però vaig al que m'interessa. Compro el que necessito. Molts iogurts (si no ho sabieu us ho dic ara, consumeixo iogurts compulsivament), mel i un pot de cafè instantani, que se m'ha acabat aquest matí. La meva compra és ràpida i me'n vaig de nou cap a la caixa. Ara hi ha l'altre col·lega. Deu tenir uns vint-i-cinc anys, i porta el cap rapat, excepte una clapa de pèl a tot el que seria la part superior del crani, com si fos una boina. Li direm Richar. Quan la Yessi està atenent a una senyora (li direm senyora Dulores, amb permís d'en Zinc o sense) comença el diàleg que ha motivat aquest post:

Yessi: - Buffff, otra vez las rosquillas estas, que no les funciona el código... Creo que me lo sabia de memoria...a ver....

La Yessi marca un codi al teclat i, efectivament, l'ordinador el reconeix. Tota orgullosa es dirigeix al Richar.

Yessi: - Has visto? Me lo sé de memoria neng. Que fuerte! No me sé ni el número de mi casa y me sé el código. Ej que tengo una memoria mu rara...

Richar: - Claro tía! Tu lo que tienes que hacer es tomar calcio.

Yessi: - Calcio?

Richar: - Si tía, el calcio va superbién pa la cabeza.

Yessi: - Ah! Puej no creas, eh? Que yo cada mañana me tomo mi colacao.

Sra. Dulores: Nena, que me podrias dart otra bolsa?

Yessi: Ui! Sí señora, ahora se la doy.

Richar: Pero pon un puñao ahí, no?

Yessi: No tío! Que no me dejan.

Sra. Dulores: Claro! Porque la gente se las lleva todas, verdat?

Yessi: Anda! Pos no había caído yo que fuera pa eso!

No dono crèdit al que acabo de sentir. Quan em toca a mi, la Yessi passa la meva compra pel lector i em fot tots els iogurts cap per avall (la mare que et va parir). Ràpidament ho col·loco tot en dues bosses, pago i me'n vaig.

Quan torno cap a casa em ve al cap una frase que sempre em diu l'Oriol: "Amb el que ens ve al darrera, no cal que patim per la feina", i penso que té raó.

Divendres

Em sembla una eternitat

però només en fa uns dies

un pes feixuc m'ha aixafat

mals de cap, angoixes, tries...

La foscor em va emmetzinar

quan tot just t'assaboria

més l'olor fresca de pinar

ja s'albira a la masia

Em sembla una eternitat

però encara en veig les cendres

la llarga setmana ha passat

i ja torna a ser divendres

Bon cap de setmana blocaires!

A les fosques

Avui, 1 de febrer, en els cinc minuts que van de les 19.55 a les 20.00 hores, hi ha convocada una apagada d'aparells elèctrics. Es pretén que durant aquests cinc minuts la població mundial no consumeixi electricitat. L'objectiu és que els ciutadans, els governs, les institucions i les companyies energètiques es conscienciïn de l'abús que estem cometent amb els recursos naturals.

La pregunta que sorgeix en aquests casos sempre és la mateixa: serveix per alguna cosa? La resposta la tinc claríssima: NO. La majoria de gent no ho seguirà, als governs i les institucions els importem un rave nosaltres i l'equilibri global, i a les companyies elèctriques només els suposarà unes petites pessigolles en la facturació, i un cop més, es riuran a la nostra cara.

Però m'és igual. Aquestes petites tonteries són les que mantenen viva la rebel·lió popular, la nostra consciència de ciutadans del món, el nostre dret a "pataleta" i són un preàmbul per a que estiguem preparats per reaccionar el dia que vagin mal dades. Perquè aquest dia arribarà. No vull ser catastrofista, però el nostre planeta ens donarà, qualsevol dia d'aquests, algun avís greu, i llavors, els que fem collonades com la d'aquest vespre serem l'exemple per a la resta que no en va fotre mai ni puto cas.

Així que jo aquest vespre ho apagaré tot durant cinc minuts, i potser a partir de demà m'ho pensaré dos cops abans de malgastar energia.

Eh! I les mans quietes! Que ja ens coneixem!