Blanc

La tempesta és cada cop més intensa. Sento el vent xiulant a l'exterior de l'iglú, mentre jo, a dins, tot sol, deixo anar una solitària llàgrima que es glaça mentre em baixa per la galta. És sorprenent la rapidesa amb que es pot passar de l'absoluta felicitat a la desesperació. Els crits d'al·legria de l'expedició encara ressonen al meu cap.

Havien passat tres mesos des de la nostra sortida de Nuuk. Tres mesos caminant sobre el gel, a 40 graus sota zero. Tres mesos compartint iglús improvisats amb tres homes i sis gossos. Tres mesos sense veure cap color que no fos el blanc. I per fi, quan ja creiem que no ho aconseguiriem, vaig esbossar un somriure, però aquest cop no estava provocat pel fred. L'agulla de la meva brúixola s'havia tornat boja. Donava voltes sense rumb fix. Els meus companys es van girar espantats, en sentir l'escandalosa riallada que vaig deixar anar. Em miraven sorpresos pensant: i ara, què passa? Però en veure'm la cara van saber-ho. Ens vam abraçar, i a través dels munts de robes i pells que duiem al damunt, aquell contacte físic ens va recomfortar a tots. Els gossos, enjogassats pel nostre entussisasme ens envoltaven saltant, movent la cua i bordant. I nosaltres també saltàvem, i reiem, i udolàvem.

Estàvem tan contents, que no vam notar com el gel s'esquerdava sota els nostres peus. Només jo, gràcies a l'instint desesperat, em vaig poder agafar al marge del gel, mentre veia com els meus amics s'enfonsaven, empassats per la immensitat blanca.

Estic sol, sense menjar i se m'han començat a cangrenar els dits dels peus. Els esforços per esborrar de la meva cara el somriure estúpid que em causa el fred són cada cop més inútils, i sé que no hi ha esperança. Mentre espero la mort, no tinc ni un trist tros de paper per fer saber al món que jo, Jørgen Enoksen, amb tres altres homes i sis gossos, he estat el primer ésser humà en trepitjar el Pol Nord.