10 d’abril de 2014

Mans a les butxaques

  http://odstatic.com/mercafutbol.com/tata-martino7-336x200.jpg 


Algú pot pensar que aquest matí escric des de la decepció, i en part tindrà raó, però sé que no es pot guanyar sempre, i darrerament, hi estàvem massa ben acostumats, així que més que decepció, sento resignació, i necessito buscar les raons del desencís, que són moltes, però avui us vull parlar d'una en concret.

Aquest matí, mentre feia el primer cafè tot veient les notícies al 3/24, en els reportatges dels dos partits que es van jugar ahir a Europa, m'ha cridat l'atenció una imatge comuna. En cadascun dels partits hi havia un entrenador que saltava, que corria per la banda com un jugador més, que cridava, que esperonava tant els jugadors com els aficionats.

Això m'ha fet pensar en la imatge totalment contraposada del nostre entrenador. Un senyor que, tant ahir com la resta de la temporada, s'ha passat els partits amb les mans a les butxaques i passejant per la banda amb el cap cot, i les úniques ocasions en què deixa aquesta actitud per prendre un rol més actiu, és per menjar-li l'orella al quart àrbitre.

Jo no hi entenc gaire de futbol. Només sé el que m'agrada i el que no, i això no m'agrada, així en general, però en el cas del Barça en concret sé que el nostre equip farcit d'adolescents podrits de pasta, necessiten algú que els esperoni i els doni motius per sortir a deixar-se l'ànima al camp. No menys que la grada, plena de tribuneros en actiu i de malbarsalunistes en potència. Tot el contrari del que tenim.

Al Barça s'han de resoldre molts problemes, aquest n'és només un més, però és imprescindible.

3 comentaris:

XeXu ha dit...

Per no tenir, no tenim ni una plantilla d'adolescents, la majoria ja estan granadets i són pares de família, cosa que vol dir que ja haurien de prendre les seves pròpies responsabilitats, sense exculpar l'entrenador, que penso, com tu, que no sap motivar-los com toca. Naturalment, no es pot guanyar sempre, i aquesta mala afició que tenim, perquè ho som, té coses bones també. Sabem que no sempre es pot guanyar, però el que s'hauria de poder fer és mantenir la dignitat. I això ho valorem. Si el rival és millor, si tenim mala sort, però es dóna la cara, no tenim res a dir. Decepció pel resultat, però no per l'equip. Però jo ahir, i ja fa dies que em passa, vaig passar vergonya. No reconec aquest equip, no reconec aquesta actitud. No queda res d'aquella empenta, sembla que ja no tenen les ganes de guanyar i menjar-se el món que tenien abans. I ara que dic això, també pot tractar-se d'una altra cosa. Alguns jugadors, i l'exemple més clar és Messi, estan pensant més en el Mundial que ve que no pas en el que queda de temporada amb el Barça, la part crucial de la temporada. Ui, el Atlético sol jugar dur, i si ara em donen una puntada i em lesiono? No no, no posaré gaire la cama, no fos cas. Doncs no, ahir l'Atlético no va jugar dur, va fer un partit intens, però sense duresa. No hi ha excuses que valguin, ni gespa seca, ni mala sort. Si no ho busques, no ho trobaran mai. Auto-crítica, si us plau, perquè el que ha dit Xavi és de jutjat de guàrdia. Ahir ens haguessin pogut fotre un quatre a zero i hauria estat un resultat més just i incontestable. Però res. A seguir auto-complaent-se.

Jordi Floriach ha dit...

L'any passat ens en van fotre set i aquest any encara bo que hem caigut a quarts, perquè sinó en Pep s'hi hagués regalat.
I l'any que ve ja semblarà que juguin Lina Morgan i Rafaela Aparicio. Sense poder fitxar tampoc podem fer gaire neteja de vaques sagrades.
El que cal són eleccions a final de temporada, perquè el serial de despropòsits no té aturador. (El referèndum del nou Camp Nou no legitima la junta heretada, només constata que l'Estadi s'ha envellit molt i en volem un de més xulo).

Josep ha dit...

Tribuneru!