28 de setembre de 2012

La condició que és la meva condició


Hi ha algunes pel·lícules que he vist mil vegades, però per alguna estranya raó, quan les programen a la televisió o es creuen al meu camí, sóc incapaç de renunciar a tornar a veure. The Big Lebowsky és una d'elles. És una pel·lícula estranya. Tot és diferent del que un espera que sigui. Em fascina l'esbojarrat argument, però sobretot m'agrada l'actor principal, Jeff Bridges, que fa un paper meridianament oposat al que fa habitualment, i un podria pensar que no li escau gens i que "cantarà" en aquesta pel·lícula, però res més lluny. Bridges ho broda. 

La meva escena preferida és aquesta que us deixo avui, i que té com a banda sonora la cançó d'aquest divendres. Absolutament onírica, psicotròpica i divertida, i el valor que li afegeix la cançó és que qui la canta, Kenny Rogers, un tòtem de la música country, també se surt del guió i ens lliura una peça bastant psicodèlica.

Com ja us he dit, cada cop que em creuo amb la pel·lícula, simplement m'hi deixo caure per veure quina és la condició que és la meva condició.


  

4 comentaris:

Xanadú ha dit...

M'encanta "el notas"

Joana ha dit...

Wapa la Julianne Moore...com sempre :)

Clint ha dit...

Pelicilón, i molt d'acord amb la Joana.. La Julianne Moore!

gatot ha dit...

No he vist, encara, la peli. Però m'ha encantat l'aperitiu.