25 de maig de 2012

U-uh-uh, u-uh-uh, u-hu-u hu-u hu


Tot s'acaba, i arriba l'hora del comiat. Noto una tremolor al diafragma que no sé ben bé què és. Des del carrer se senten una mena de sons orquestrals que no sé d'on venen. Em preparo per dir les paraules que faran que res torni a ser igual, però noto que el cabell se m'escurça per moments i es va tenyint d'un color vermellós, i a aquells sons del carrer s'hi afegeix un veloç hi-hat a semicorxeres. Sorprès per aquests canvis tan estranys, intento concentrar-me en el que he vingut a fer: dir que ha estat un un viatge fantàstic que m'ha canviat de dalt a baix, però que ara toca prendre nous rumbs. I aquella tremolor es va convertint en una vibració que es trasllada cap a la gola. I quan ja estic a punt de deixar anar la paraula que tant em costa dir, em veig en un reflexe fugisser, i m'adono que tinc els cabells tan curts que pràcticament no s'aprecia que sóc pèl-roig. La música s'atura per complet i entra una melodia de baix. I la vibració s'intensifica a les meves cordes vocals, d'on surt el falset més agut que mai havia cantat i unes paraules s'hi entortolliguen. Jo venia a dir adéu, però el que surt dels meus llavis, ara envoltats de pigues rogenques, acompanyat per la banda al complet és uuuuuuuuuuuuuuuuuhhhhhhhhh I never can say goodbyeeeeeeeeeeeeeee oooooooh baby, I never can say goodbye u-uh-uh, u-uh-uh, u-hu-u hu-u hu.



  

3 comentaris:

Alyebard ha dit...

Això no és una entrada, és un putu flashback als 80/90, sort que és divendres...

Abogadaenbcn ha dit...

Que gran aquesta cançó! no me la puc treure del cap. Petonets.

zel ha dit...

Si home, i un bè negre amb potes rosses, no es diu adéu mai de la vida, coi!