29 de maig de 2012

Objectius modestos

 
Des dels vuit anys vaig jugar a bàsquet, entrenant de tres a sis cops per setmana i jugant un o dos partits cada cap de setmana, fins que les circumstàncies de la vida, una oportuna lesió (que encara tinc) i el fet que, sincerament, començava a estar-ne fins els ous, van fer que ho deixés estar als vint-i-quatre. Des de llavors, l'esport que he practicat s'ha limitat a fer excursions muntanyenques de manera molt puntual i esporàdica. Res que es pugui considerar exercici regular. Això va fer que, al llarg d'aquests anys, anés acumulant quilos.

De fa un temps, em vaig proposar anar perdent aquest pes acumulat, i ves que ho he aconseguit, arribant fins i tot a estar per sota del pes que tenia quan vaig deixar el bàsquet fa onze anys. I és clar, aquest alleugeriment s'ha traduït en una necessitat de tornar a fer alguna cosa d'esport. Així que fa uns dies, com qui no vol la cosa, em vaig vestir de curt, em vaig calçar les vambes, i vaig sortir a córrer pels carrers del barri. Va ser dur, però en acabar em vaig sentir molt i molt bé. Cansat i dolorit, però molt bé.

Com amb moltes de les coses que faig a la vida, vaig decidir explicar-ho a Twitter, i sorprenentment, vaig rebre un munt de respostes de seguidors aficionats a això del running, que em deien que no defallís, que seguís fent-ho. Algú fins i tot em deia que havia de provar de córrer alguna cursa. Una cursa, jo? I ara! No estic disposat a fer el ridícul arribant ofegat quan la resta fa tres quarts d'hora que estan esmorzant. A més, la majoria de curses són de deu quilòmetres, una distància per la que no estic, en absolut, preparat.

Però aquests dies hi he anat donant voltes. Potser si em segueixo preparant, potser si trobés una cursa més curta... I buscant en l'horitzó temporal proper vaig trobar el que buscava. Una cursa mítica que sempre he tingut tan a l'abast que mai ni se m'havia passat pel cap córrer, i a sobre té només cinc quilòmetres, la distància ideal per a mi. 


Ja ho tinc decidit. És un objectiu modest, però realista. Just d'aquí dos mesos, el dissabte vint-i-vuit de juliol, correré la Cursa Popular de Les Santes. I ja he començat la meva preparació per arribar al final en un temps raonable i amb unes condicions físiques dignes. Algú s'apunta?

5 comentaris:

Oscar Julià ha dit...

Iep! Jo també fa alguns mesos que m'he posat a córrer.

Fins i tot m'he hagut de fer unes plantilles.

Jo no m'he marcat com objectiu corre cap cursa, però la de Les Santes podria ser una opció.

En parlem

El porquet ha dit...

T'anava a dir que hi farà una calorada de déu i que potser no és la millor època per córrer una cursa... però davant de la il·lusió i l'empenta que hi poses no hi ha inconvenient que et pugui aturar!

Ens hi veiem?

Gerard Agudo ha dit...

Si senyor nano, tot el meu suport!!!

Josep ha dit...

Sense fer cap sacrifici jo he perdut 10 kilos en menys de 9 mesos.
I, coses de la biofísica, ara em ve més de gust fer esport. És lògic: m'he tret de sobre una motxil·la de vint-i-cinc lliures!

Joan ha dit...

Deu ser el llegat de la maratò? Vas veure passar tanta gent que ara t'hi animes?

Com el porquet, et diria que vigilessis amb la calor, però que caram. Endavant!