5 de desembre de 2011

Caducats


El 30 minuts d'ahir, sobre el malbaratament de menjar a tots els nivells de la cadena de producció, distribució i consum de la nostra societat va ser indignant i va obrir els ulls a més d'un del mal repartiment dels recursos que ajudem a provocar. Si no el vau poder veure, el teniu aquí.

El documental, però, passava per sobre d'un fenòmen que he observat d'uns anys ençà. Estem en el millor moment de la tecnologia alimentària. Els envasos i embalatges, sovint també excessius, són més eficaços que mai. Els additius per la conservació allarguen la vida útil dels aliments fins a extrems fins fa poc ni somniats. I paradoxalment, les dates de caducitat, o de consum preferent, són cada cop més curtes. Us hi heu fixat? Productes que presentaven dates de caducitat de quatre o cinc anys, han anat escurçant aquests períodes fins a l'aproximadament any i mig actual.

El mateix passa amb uns productes que, laboralment, toco a diari: els medicaments i el material sanitari. No es pot tenir res en estoc, perquè quan cal, ja ha caducat.

Les agències públiques de control de qualitat han exigit a les empreses farmacèutiques i alimentàries tenir les millors tecnologies per garantir la seguretat dels consumidors, deixant aquests sectors sense la seva trampa per forçar el consum i la demanda. Però han trobat una drecera al sistema. Una eina útil i vàlida com era el temps màxim de consum segur, s'ha tergiversat i disfressat d'augment de les condicions de seguretat per a que, amb el vist-i-plau d'agències governamentals, organitzacions de consumidors, i usuaris, s'hagi convertit en l'obsolescència programada dels consumibles.

I no hi diem res. Qualsevol dia ens adonarem que nosaltres mateixos, la nostra societat i el nostre sistema, hem caducat.

5 comentaris:

XeXu ha dit...

Mira fins on arriben les trampes. Nosaltres traguem i traguem, ens ho creiem tot. Si és que a l'escala que sigui, el Gran Germà encara ens vigila.

El porquet ha dit...

No el vaig poder veure tot, només una part. En aquella part també però parlaven de la responsabilitat compartida amb el consumidor que sempre busca la peça més gran, la més bonica, la de millor color i això fa que s'entri en un bucle, on els distribuïdors també busquen aquest tipus d'aliments que compleixin amb aquests requisits i s'acaben llençant moltes peces en perfecte estat i, fins i tot, més bones.

A ca els meus padrins que fan trumfos a l'estiu, el (cabró) de l'intermediari només vol aquells trumfos més grans, rodons i, evidentment, sense cap picadura.... no vegis la quantitat de trumfos que no es poden ensacar per a vendre. Ara, això sí, no en llancem ni un... tota la família té trumfos gratuïts tot l'any!

Ferran ha dit...

Em sembla que molts ja ens n'hen adonat.

El programa me'l miraré segur.

Joan ha dit...

Sempre m'esvera veure que el consum alimentari es fa pels ulls. Ridícul. Com la cera a les taronges.

El sistema ja ha caducat, però no volem veure-ho. I ens l'empassem podrit.

DooMMasteR ha dit...

Me'l miraré, i tant!
De mentres mig món es mor de gana... patètic!