 |
| Torre d'observació de Clingman's Dome, el punt més alt de les Smoky Mountains |
En el meu viatge pel Sud dels Estats Units em vaig trobar amb una agradable sorpresa. Quan detectaven el meu accent forani em preguntaven "where are you from?" "I'm from Barcelona" responia jo. Sovint, més sovint del que esperava, el meu interlocutor deixava anar un "Oh! Been
there! Very nice city!".
Però la sorpresa agradable de què uns parlava la vaig tenir amb un voluntari del Parc Nacional de les Smoky Mountains. Era un home gran, proper a la setantena que, en la seva jubilació, explicava curiositats de la fauna del parc als visitants. En parlar amb ell es va repetir la conversa de dalt, però en aquest cas el "Oh! Been
there! Very nice city!" va ser substituït per una conversa realment sorprenent.
Després del "I'm from Barcelona", el voluntari em va etzibar: "So you speak catalan". "Yes, I do!" vaig respondre amb un somriure satisfet i orgullós als llavis. Per si encara no estava prou estupefacte, una nova sorpresa: "Are you still part of Spain or are you free at last?". Boca oberta. "We're STILL part of Spain", vaig contestar remarcant l'STILL. La conversa va acabar amb lloances a la ciutat i a la Rambla.
Després de reflexionar-hi una estona, vaig pensar que no tot està perdut. Que el món ens comença a conèixer, i que aquest bon home es va topar amb un guia que, a més d'explicar els monuments i les tòpics de la cultura espanyola, es va molestar en posar els seus clients en situació de la realitat catalana.
Els qui estan en contra del turisme massiu a Barcelona, potser l'haurien de veure com una oportunitat de fer-nos conèixer al món. Potser hauríem d'aconseguir que tots els guies turístics fossin com el que va guiar el meu voluntari.
5 comentaris:
El problema és quan aquests turistes començen a voltar per les Rambles de Barcelona i no paren de veure barrets de mexicà, carteristes, banderes espanyoles i samarretes de la roja...
Hi ha un petit percentatge de turistes que suposo que sí que s'interessen pel rerepaís, pel que hi ha més enllà de l'enlluernadora Barcelona, però la gran majoria, aquells que no surten de la gran capital, miaaaau, poca cosa s'hi pot fer.
Ara, reconec el mèrit d'aquest senyor que et vas trobar. Per a treure's el barret.
Quan vaig estar d'Erasmus a Estocolm la professora de suec (teníem un curs gratuït pagat pel govern suec) el primer dia de classe va fer la típica ronda de preguntar qui érem i d'on veníem.
Bé, quan va arribar al primer català (que n'érem alguns) ella sola, quan va sentir que l'alumne deia "I'm from Barcelona", va etzibar "Oooh, and you're catalan! you're not spanish!". Ens vam quedar de pedra, però encara més els espanyols que corrien per la classe!
Bona feina doncs, dels alumnes catalans que ens havien precedit! Nosaltres, evidentment, vam seguir treballant en el mateix camí!
Pots pensar que no tot està perdut, i jo penso que gent receptiva i que està al cas n'hi ha a tot arreu, però són minoria. Fa 15 anys (mare de déu) vaig anar a Bèlgica a visitar uns amics de l'estiu, generalment eren ells els turistes, però aquest cop visitava jo el seu país. Cap d'ells havia mostrat mai cap mena de sensibilitat cap el nostre problema, ells venien a Espanya de vacances, i para de comptar. Fins i tot algun d'ells era força contrari a les meves idees, i estem parlant de Bèlgica, que allà d'independentisme en saben. Per cert, tots ells de parla flamenca, per si cal remarcar-ho, no sé les seves inquietuds, però el que estava clar és que passaven totalment de Catalunya.
En un tren que vam agafar, un nano jove se'ns va acostar i ens va demanar un boli. En veure l'accent estrany que tenia, em va preguntar d'on era. Davant aquesta pregunta, sempre serro les dents, perquè em temo una resposta negativa. Posat que, a més, sóc molt vergonyós a l'hora de parlar amb desconeguts, suposo que devia dir amb boca petita que era espanyol. Ell es va interessar i em va preguntar d'on, i en dir Barcelona, em va contestar 'llavors no ets espanyol, ets català!'. Allò em va emocionar, també vaig pensar que no tot estava perdut.
Posteriorment ja no he dit més que era espanyol a l'estranger, tot i que generalment no em pregunten d'on sóc, sinó que em pregunten sí sóc espanyol directament. Llavors contesto que català. Alguns dels meus acompanyants no s'ho prenen sempre bé, però mira tu, que els bombin. Si no tenim identitat nosaltres, qui la tindrà?
Jo sempre que em pregunten si soc spanish directament els hi dic que soc de Catalunya, en perfecte català. I després ja venen les aclaracions de Barcelona, les Olimpiades, Messi, i tal i tal...
Però el primer de tot és dir Catalunya, res de Catalonia, CA-TA-LU-NYA!!! I sembla que ho entenen.
Quatre anys fa que corro per Alemanya i creu-me, Puji, no està perdut ni molt menys. Suposo que de Catalunya estant costa molt fer-se'n a la idea, però avui dia, sovint, "de Barcelona" o "català" provoquen aquests tipus de comentari en els interlocutors.
M'hi he trobat en situacions diverses, fins i tot estant en presència de gent de l'ambaixada espanyola, muts espectadors, els ulls oberts... also Sie sind ein Katalaner! O sigui que vostè és català! i jo, esclar, confirmant la sospita de l'alemany de torn. A la meva cara somriures, els ulls dels espanyols fora d'òrbita.
En actes més o menys protocolaris, en cursos d'alemany que vaig fer quan vaig aterrar al país, entre coneguts vells i nous...
Catalunya té milions d'ambaixadors, i sí, com una gota malaia, el missatge cala, sense dubte.
M'ha passat quelcom semblant, fins i tot amb indis nadius. I també he acabat somrient com un estúpid.
Que et col·loquin al mapa sense ser torero o flamenca em sembla un gran què. I seguirem fent d'ambaixadors perquè molts altres darrere nostre es trobin amb la mateixa acollida.
Publica un comentari a l'entrada