En general, els ambients marginals ens causen por i aversió. Però també tenen l'atracció romàntica que dónen els proscrits. Una escena amb quinquis de mig pèl, policies corruptes, dones que caminen per una vorera un cop i un altre, homes sinistres que observen des d'un portal, borratxos que no entenen res, però ho entenen tot, ens tiren enrera a la vida real, però ens atrapen en les novel·les, les pel·lícules... i també les cançons.
Tot i ser un estil musical que no em tira massa, sempre m'ha agradat aquesta cançó. La història d'un no-ningú i els que l'acompanyen al marge de la societat, el relat d'una mort per sorpresa que no sorprèn ningú, i no preocupa ningú, i un crescendo de la big band, per acabar amb la lletania alcohòlica que sentencia la moral del conte: la vida et dóna sorpreses, sorpreses et dóna la vida.
Tot i ser un estil musical que no em tira massa, sempre m'ha agradat aquesta cançó. La història d'un no-ningú i els que l'acompanyen al marge de la societat, el relat d'una mort per sorpresa que no sorprèn ningú, i no preocupa ningú, i un crescendo de la big band, per acabar amb la lletania alcohòlica que sentencia la moral del conte: la vida et dóna sorpreses, sorpreses et dóna la vida.
3 comentaris:
Genial!
A mi m'encanta aquesta cançó. I Ruben Blades no té res de marginal.
A mi també m'encanta, me la sé de memòria. Petons!
Publica un comentari a l'entrada