18 d’agost de 2011

L'arbre


El Papa de Roma ens ve a veure. I el post de la Lucre de l'altre dia, explicant que venia de família catòlica i havia estat en una JMJ, i com havia anat canviant fins convertir-se en la llibertina i desacomplexada que és avui, em va fer pensar en el temps en que em vaig deixar seduir pels cants de sirena del catolicisme.

Jo no vinc de família catòlica, més aviat al contrari, però l'oferta educativa més aviat minsa de la meva ciutat va fer que estudiés a la que deien que era la millor escola, catòlica, clar. I durant tretze anys, els germans Maristes em van educar crec que prou bé, però em vaig empapar dels prejudicis i els principis morals que ens infonien constantment, i durant un temps de l'adolescència vaig practicar el cristianisme. Quan em vaig anar fent gran, em van començar a sobrar certes coses. La superstició, la crença en fenòmens paranormals, en ens eteris poc definits i en un més enllà una mica estrany, la coartació de les llibertats individuals a través de la por, les mentides, els interessos, els prejudicis, la hipocresia i un llarg etcètera. Continuo pensant però que els principis bàsics del missatge de Jesús, entesos no com una religió plena de doctrines, ritus i dogmes, sinó com una manera de viure i respectar-se els uns als altres és magnífica, malgrat estigui pervertida per tota la merda que he explicat més amunt.

I a què ve tot aquest rotllo? A que els coneixements que vaig adquirir llavors sobre la Santa Mare Església, la maduresa i la serenitat que dóna la distància, m'han fet elaborar una teoria sobre l'Esglèsia. I sí senyors, si teniu ganes de llegir-la, us la penso explicar.

Església és la paraula grega per Comunitat. L'Església és un grup de persones, i el símil que m'agrada fer servir és que aquesta comunitat és un arbre. Segons els Evangelis, Jesús va dir a Sant Pere: tu seràs la pedra sobre la que construiré la meva Església, i Sant Pere va ser el primer bisbe de Roma, el primer Papa. Amb aquestes paraules, un podria pensar que en el meu símil, el Papa, els Bisbes i la Cúria seran la soca, les arrels... Res més lluny. Potser al principi ho eren, però el dia que l'emperador Constantí es va convertir al Cristianisme i l'Església va entrar a formar part de les estructures de poder, la Jerarquia eclesiàstica va ascendir cap a les branques més altes de l'arbre. En canvi, allò que sostè, allò que alimenta, allò que fonamenta, les arrels, la soca, el tronc, són els cristians fidels i abnegats que estan escampats per tot el món, i alimenten tot l'arbre, incloses aquelles branques i fulles tan altes i tan inabastables. El problema del pobre arbre és que aquestes fulles i branques de les alçades estan podrides. Estan corrompudes pel poder, la riquesa i la influència, i les toxines d'aquesta podridura es van escampant pel sistema vascular de l'arbre, enverinant-lo des de fa segles i matant-lo a un ritme lent però constant i eficaç.

La veritat és que, passats els anys, m'importa bastant poc l'esdevenir d'aquest arbre, però encara conservo amics que formen part de les seves arrels, i que, de tant en tant han d'escopir el verí que els arriba de dalt. Només per ells, m'agrada pensar que potser un dia, de les arrels soterrades, en sortirà un jardiner amb unes tisores de podar. Potser serà un dels milers de brots que aquests dies treuran el cap de sota terra per albirar durant uns instants la fulla més alta de l'arbre, que veient el rostre de qui li envia el verí, decideixi esporgar aquelles poques fulles podrides que intoxiquen l'arbre immens que representa una Comunitat de milions de persones bones que creuen fermament en el cristianisme com una manera de fer un món millor.

Què, amics arborícoles, n'hi ha algun que es vegi en cor d'avisar l'esmolet?

4 comentaris:

Dani R. ha dit...

Generalment estic bastant alineat amb la teva línia editorial, però es que avui la coincidència de pensaments és absoluta. De fet, la coincidència és literal en el context que descrius i en l'evolució del meu pensament.

"La superstició, la crença en fenòmens paranormals, en ens eteris poc definits i en un més enllà una mica estrany, la coartació de les llibertats individuals a través de la por, les mentides, els interessos, els prejudicis, la hipocresia i un llarg etcètera." Exacte! Es just això!

El porquet ha dit...

Genial descripció i visió de l'estament eclesiàstic!

Aquest cap de setmana tenia una fantàstica conversa tot pujant a peu de Collbató... a Montserrat (amb ànim excursionista més que no pas religiós) sobre la sorpresa que em provoca, especialment la gent jove, que continua amb aquestes creences tan abnegades. I ja deixo de banda les bestieses dels estaments religiosos més elevats.

El que em sorprèn és com la gent (repeteixo jove) pot estar encara tan entregada a una causa religiosa, a una fe que està demostrada que no deixa de ser una manera d'entendre la vida, però que hauria de quedar molt lluny dels Papes, Vaticans i l'estructura que s'ha bastit al seu voltant.

Un molt bon post (jo no m'he sabut explicar tant... és que ahir vaig anar a dormir mooolt tard... la culpa és d'en Messi i la lent de contacte del "Pito")

Joan ha dit...

Plenament d'acord.

No crec en Déu, però s'hi pot creure. Crec en una filosofia personal que et faci progressar com a persona aspirant a ser millor. Però no és això el que ofereix la religió cristiana des de la seva estructura de poder.

Ferran ha dit...

La copa de l'arbre està podrida, això també ho crec. Tota la petulèia de la jerarquia catòlica és qualsevol cosa menys un mirall del cristianisme que prediquen. Personalment m'és igual si el Papa va o ve, si el Papa parla o calla: intentar respectar tothom, intentar actuar segons uns criteris de moralitat que em semblen els correctes, intentar posar en pràctica totes les coses bones que l'arrel de l'arbre predica i, sovint, posa en pràctica ella mateixa... això és important, crec jo; la resta no m'interessa gens.