Ostres! Que gran és aquesta, però, espera espera, que la que ve darrera és millor, i m'espero que estigui a punt de trencar, i em situo a la part baixa i em deixo endur, i nedo per mantenir-me en el punt exacte per a que m'arrossegui quants més metres millor, i quan arribo al final, les turbulències em capgiren i fan amb mi el que volen, i em trobo amb les cames cap per amunt, i quan noto que estic a punt de quedar-me sense aire, trec el cap i inspiro profundament, sense saber ben bé on sóc ni com estic situat, i just quan puc obrir els ulls per ubicar-me, sento un brogit al clatell, i la que ve darrera ja m'ha tornat a rebolcar, i empasso aigua salada, i els cabells farcits de sorra em cauen per la cara, amagant un somriure idiota de felicitat.
M'encanta jugar amb les ones a la platja, com si fos un nen.
M'encanta jugar amb les ones a la platja, com si fos un nen.
8 comentaris:
Que be que t'ho passes...!
Ja en som dos.
Si que n'és de genial! Fins i tot quan l'onada se't endú cap a la sorra, et revolca i t'emplena de sorra el forro...;)
La sort que teniu els tius es que, quant les onades us arroseguen així, no correu el perill de que una teta us sorti fora del banyador i/o bikini....parlo per experiència :-O
A mi també m'encanta..., sobretot
si puc enfilar-me a les espatlles
d'un home o d'una dona tan forts com tu. I millor, encara, tu damunt d'un matalàs inflable i jo a sobre teu...
Què et sembla?
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
I tres!
Ai, les ones. Quelcom de senzill, primigeni. Tornar a la infantesa. Oblidar maldecaps.
Jo Mateixa, ja ho veus! Com un nen...
Josep, Alyebard, vosaltres també? No estic sol!
Barcelona, el forro? Jajajaja!
Txell, ja saps quin és el millor remei per a evitar això, oi?
Anònim, buffffff...
Joan, ni més ni menys!
Publica un comentari a l'entrada