Del bloqueig del Parlament

Dimecres passat un grup de persones va provar d'evitar que es celebrés una sessió del Ple del Parlament de Catalunya. Alguns d'ells de manera violenta i intimidatòria, acorralant els diputats per les cantonades, increpant-los i pintant-los com si fossin bestiar. D'aquests darrers no en vull ni parlar. Són gentussa que busca brega arreu on va, i no es mereixen que n'escrigui ni una sola línia. Però els altres sí. Els que de manera pacífica van decidir plantar-se al Parc de la Ciutadella van fer un acte necessari.

Tinc un gran respecte per les institucions, especialment pel Parlament. El Parlament és sagrat, perquè és la representació de tots els ciutadans, que dipositen la seva confiança en les persones que seuen als escons. Però quan els diputats perden la virtut de representar el poble, el Parlament perd la legitimitat i la inexpugnabilitat. I aquest moment ha arribat.

Crec en la democràcia representativa, com la que tenim, perquè a la meva etapa universitària ja vaig aprendre i aquests darrers dies he corroborat, que el sistema assembleari és collonut... quan les decisions afecten menys de cinquanta persones. Quan es passa d'aquesta xifra és lent, manipulable i ineficaç, i de seguida, per a que l'assemblea sigui viable, comencen a sortir líders que parlen en nom d'uns quants, i aquest és l'origen de la representativitat que tenim. Per tant, fins aquí d'acord amb el sistema.

Però per a que una democràcia sigui representativa ha d'emmirallar-se en el poble, ha d'evolucionar amb ell, ha de canviar amb ell. El nostre sistema polític no ha variat ni una sola coma en els darrers trenta anys. Ja no som aquella societat novella en això de la democràcia, que havia d'anar agafada de la maneta, però als partits polítics i als seus membres ja els va bé aquesta democràcia per dummies, on ells fan i desfan sense demanar permís a ningú, on es veuen perpetuats en el temps i en l'espai, permetent només l'entrada de les veus que els interessen. El nostre sistema representatiu s'ha tornat tancat, bloquejat, inamobible i endogàmic, i l'única manera possible de canviar-lo és entrar-hi, però com que per entrar calen uns requisits inassolibles o bé vendre's l'ànima per llepar el cul a tot l'aparell d'algun partit, els qui ens representen s'han convertit en una casta inabastable.

Aquest sentiment de llunyania fa anys que circula, i manté la participació electoral en nivells francament lamentables. I ara, per fi, hi ha gent que ha decidit que d'això ja n'hi ha prou, que volen canvis, que volen que la seva veu pugui ser sentida, i resulta que el sistema, aquell sistema que tan legítim era, no els ho permet.

Ens cal un sistema polític de qualitat, i per a que qualsevol cosa tingui un bon nivell de qualitat cal revisar, trobar solucions als errors, implantar-les, i tornar a revisar, i tornar a revisar, i tornar a revisar. I aquí fa trenta anys que no revisem res, i el sistema ha perdut la qualitat, la lògica i la legitimitat. I si el poble vol canvis i un sistema parit fa trenta anys no li pot oferir aquests canvis, ha arribat el moment de buscar-los fora del sistema.

Els indignats no volen l'anarquia, no volen repartir hòsties a tort i a dret, no volen que tornem a viure en coves. Volen una democràcia representativa que parli el mateix idioma que la societat, que no estigui estancada en un altar inabastable, que estigui al mateix nivell que ells i amb la qual puguin establir canals de comunicació d'idees en els dos sentits. Volen ser escoltats, i com que el sistema té les orelles tapades, cal cridar ben fort per a que escolti, i si per a això cal aturar el Parlament, s'atura.